tutor

Els nens de l’Artur Mas (III): Viure en un centre

* La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.
En Gerard té 10 anys i espera a la porta del CRAE1. Va carregat amb tot de maletes i bosses. Les pertinences d’una realitat que espera convertir-se en passat. L’acompanya una educadora de DGAIA, a qui ha conegut fa unes poques hores però que en aquests moment és la única cara amiga en un entorn que encara li és desconegut.Se l’ha apartat de casa seva, del seu barri, la seva escola i els seus amics. La seva vida passada forma part d’un parèntesis que caldrà veure si retorna o no. Potser té clars els motius pels que està allà. Potser fins i tot ho ha demanat ell. O potser li han explicat, però no acaba de creure-s’ho. Tot es precipita.Ara se li apropa un home de mitjana edat. Sembla afable. Es presenta. Serà el seu tutor, i mentre visqui al centre, serà el responsable de que no li falti res. S’acaba de convertir en un més dels 2700 infants que viuen en centres arreu de Catalunya.

Percep una paradoxa. Un espai privat en un entorn públic. D’una banda, el seu nou lloc de vida; de l’altra, el lloc de treball d’uns professionals, no només els educadors, sinó també personal de servei (bugadera, cuineres, manteniment…) o estudiants en pràctiques. Un trànsit de gent que no sempre facilita l’adaptació i la consideració de l’entorn residencial com a propi. L’habitació, el prestatge, la seva caixa amb els petits gran tresors.

Es presenta, doncs, una única elecció com a possible: acceptar i exposar-se al trànsit, a la mirada de l’altre, a l’escrutini per part no només dels qui allà treballen, sinó també de la xarxa de Serveis Socials fins a arribar a perdre de vista que tothom ho sap tot de la seva vida, fins i tot allò que ell encara no sap.

Hi ha normes curioses que no acaba d’entendre. No pot anar sol en bici ni patinet. Ni els grans de 16 anys tampoc? Tampoc! Sempre acompanyats, no sigui que caiguin. Normes que no normalitzen. Estrany.

Tampoc pot sortir a les fotos. Ni web de l’escola, de l’esplai, ni facebook, ni WhattApp. Els grans s’ho salten, es clar. Intentar posar portes al camp, quin disbarat!

I la convivència. La convivència en el CRAE no sempre és fàcil. Un patiment silenciós, sovint no pel fet de ser al centre, sinó per les causes que han provocat el seu ingrés (desatenció, abusos, maltractament…) es posa de manifest en les petites situacions del dia a dia. I és que viure en un a CRAE no és bo ni dolent, però inevitablement implica, per exclusió, no viure a casa, realitat que retorna una vegada i una altra.

Hi ha límits en la capacitat de contenció d’aquest patiment per part dels professionals. La idea de que tots els malestars poden ser treballats, elaborats i eliminats s’allunya força de la realitat, fet que no ha d’impedir seguir apostant i posant en joc tots els recursos educatius i terapèutics necessaris. Així, no és infreqüent que als centres hi hagi infants i adolescents, que no havent sabut o pogut elaborar la seva situació, manifestin conductes disruptives o alteracions de conducta; o fins i tot, cada cop més sovint, amb trastorns mentals greus. Es podria dir, en altres paraules, que el que ha viscut, -o precisament el que no han viscut-, els ha acabat embogint.

Aquesta situació entra sovint en conflicte amb els educadors que, des del coneixement, no del cas, ni de l’expedient, ni de la xifra, sinó de l’infant amb els seus neguits, les seves mirades, els seus silencis; pateixen en solitud en veure que l’atenció que s’està donant no és aquella que s’hauria de donar, ni aquella que un voldria per un fill.

Però la realitat és tossuda, i de vegades li agrada jugar a forçar la corda. Si bé un temps enrere l’Administració dotava als centres dels recursos humans necessaris per atendre a les particularitats dels infants amb alteracions de conducta, discapacitats o necessitats educatives especials, reforçant les plantilles per oferir una atenció de qualitat, aquesta situació ja no es dóna, provocant un exercici permanent d’equilibri impossible en que sempre ha d’haver-hi algú que perdi. No hi ha atenció per tots.

Personal que no es cobreix, disminució progressiva de recursos, falta de inversió i manteniment… Tot un seguit de pèrdues que sumades a la precària situació en que ingressen els infants, fan que la realitat sigui cada cop més difícil de gestionar. Es podria afirmar, doncs, que des d’un temps els professionals de la protecció a la infància ja no fan el que han de fer, sinó el que poden.

Els equips, moguts per l’angoixa que els genera veure que l’atenció dels molestos pertorba la tranquil·litat de la resta, acaben duent a terme una fugida endavant, provocant l’expulsió simbòlica i fins i tot real dels que molesten. En definitiva, de passar la pilota a un altre. De sacrificar a un (normalment el que té més dificultats per gestionar el seu patiment) en benefici de la majoria.

Una nova expulsió. Primer de casa, ara del Sistema.

I és que no és gens fàcil conviure amb algú que dia sí, dia també, té rebequeries, crida, insulta, dóna cops o tira cadires… Sí, cadires! I a mesura que es fa gran, i que la situació es fa més insuportable, la temptació de desfer-se d’ell és cada cop més intensa.

Passen els dies, les setmanes, els mesos. Finalment en Gerard aconsegueix allò que en un principi li semblava impossible. S’hi troba a gust. Voldria que això no li hagués passat a ell, però ara, com a mínim, sap que mentre no pugui tornar a casa té un lloc on estar bé.

Mira per la porta. Veu un home d’uns 30 anys acompanyat d’un nen de 7. Xerren amb un dels educadors del centre. Interpreta que aquell home havia viscut allà feia anys. Es retroba amb el qui havia estat el seu tutor.

L’estona passa i s’acomiaden. Pare i fill enfilen el carrer allunyant-se. Caminats uns 20 passos el nen es para, es gira, i corre cap a la porta del centre. “Gràcies per haver cuidat del meu pare quan ho va necessitar”.

Encara se’m posen els pels de punta.

Publicat al Social.cat el 21/04/2014

 

Anuncis