tutelat

Els nens de l’Artur Mas (II): Els infants acollits

La sèrie d’articles d’opinió “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 _______________________________________________________________

Es diu Marc, té 8 anys, i tot apunta a que es passarà els propers 10 vivint en un centre del sistema de protecció a la infància. I tot i que sap que en el centre els educadors el cuidaran bé i que a casa seva alguna cosa no rutllava com cal, no deixa d’anhelar, sense saber-ho, la possibilitat de tenir una vida normal amb una família que el cuidi i l’estimi com la resta dels seus amics.

Catalunya té actualment 3.458 infants acollits, dels quals 964 viuen amb famílies alienes. És a dir, aquelles que sense tenir cap relació de parentesc amb l’infant, han decidit obrir les seves cases, les seves vides, a algun d’aquests nens que esperen als centres una oportunitat.

L’acolliment familiar, a diferència de l’adopció, es planteja com una mesura temporal fins que la família d’origen se’n pugui tornar a fer càrrec. Parlem, per tant, d’unes setmanes en alguns casos, i de tota la seva infància en d’altres.

Segons dades del darrer Informe de Síndic, 287 nens i nenes esperen als centres que aparegui una família que els aculli. Aquesta dada però, s’allunya força de la realitat, doncs tothom qui treballa en l’àmbit sap positivament que aquesta xifra es pot triplicar fàcilment. El motiu, senzill: davant una proposta perquè un infant major de 8-9 anys sigui acollit, o bé un grup de germans, sovint es rep la resposta següent: “No trobarem una família que vulgui acollir uns germans”, o bé “Aquest nen –de 9 anys– ja és massa gran. Serà millor que en lloc de família d’acollida li busquem una Família Col·laboradora”. Resultat: normalment no es troba ni una cosa ni l’altra, i el nen es fa gran al centre.

Però què és una Família col·laboradora? Són famílies compromeses que, sense tenir la possibilitat d’acollir, volen ser presents en la vida d’algun d’aquests infants, enduent-se’ls els caps de setmana o en períodes de vacances, i oferint-los la possibilitat de conèixer un entorn de relació diferent al que ells han viscut.

És important destacar, també, que no tots els infants que viuen en centres son susceptibles de ser acollits, doncs de vegades hi ha algun factor que desaconsella aquesta mesura en favor d’una atenció per part d’equips més especialitzats (parlem d’infants, per exemple, amb alguna malaltia mental, alteracions de conducta o bé un vincle familiar tan intens que faria difícil que l’acolliment resultés satisfactori).

A part de valorar l’extraordinària tasca i el compromís de les famílies, fóra bo considerar algunes de les qüestions que acompanyen aquesta mesura. No cal dir, que a banda dels avantatges que suposa per l’infant, –que troba l’afecte, l’estabilitat i una atenció que malauradament no sempre es pot oferir als centres amb les mateixes garanties–, també en presenta per a l’Administració.

Les famílies reben una ajuda mensual base d’entre 326 i 393€ per infant acollit amb la que han de pagar escolarització, alimentació, roba, lleure, així com qualsevol altra despesa. Aquesta quantitat és manifestament insuficient, més si tenim present que existeixen estudis que xifren en uns 830€/mes la despesa generada per nen.

Cal dir, a més, que aquesta prestació porta congelada des de 2007. Si es mira l’evolució de l’IPC en els darrers anys es constata que des de 2001 les famílies han perdut una capacitat adquisitiva d’entre el 25 i el 29%.

Aquestes famílies, per bona disposició que tinguin, no són alienes a la dramàtica situació que viu tothom. Però amb un afegit: cuiden, atenen, eduquen, ensenyen i preparen per la vida a uns infants com si fossin seus, però que en realitat no ho són. Són els nens de l’Artur Mas.

És evident que quan algú opta per acollir un infant, no ho fa en absolut pensant en l’ajuda econòmica que rebrà, doncs la relació entre prestació i despesa real és deficitària, però el que no té gaire sentit és que es pugui donar el cas que per tenir un infant acollit, algunes famílies hagin de fer malabars per arribar a final de mes. Així, no deixa de ser necessari –més encara en l’actual conjuntura– fer una crida perquè l’Administració doti a les famílies d’una prestació que s’aproximi el més possible al despesa real.

D’altra banda, si es considera que el cost de mantenir un nen en un centre és d’entre 3.970 i 4.665€/mes, i la mitjana de la prestació per acolliment és de 481€/mes, trobem que pel mateix cost de tenir un infant en un centre, se’n podrien tenir entre 8 i 9 en famílies. O parlant en termes absoluts, per cada euro destinat a l’acolliment en família aliena n’hi ha quinze i mig destinats a recurs residencial (CRAE). I em pregunto: s’aposta realment per l’acolliment?

Però tornem als infants, que és el veritablement important.

Més enllà de dades i xifres, sempre fredes i buides de mirades, aquestes línies demanen una mica més. No es conformen amb una lectura commoguda, indignada, o simplement curiosa. Volen ser tocades. Exigeixen que les mirades es transformin en mans, en dits, i que s’apropin, fins tocar-la, a la realitat que descriuen. Aquests nens ens demanen que els mirem, ens reclamen sí, que els parlem. Que els obrim les portes de les nostres llars, i que els donem una oportunitat.

Una oportunitat, sí. Perquè només d’això es tracta.

 

Per acollir, col·laborar, o simplement saber-ne més:

Guia sobre Acolliment Familiar

AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona)

ICIF (Institucions Col·laboradores d’Integració Familiar)

Departament de Benestar i Família

Els nens de l’Artur Mas (I)

Darrerament s’ha parlat molt dels infants tutelats per la Generalitat. Son aquells que per diverses causes (perquè llurs famílies no saben, no poden o no volen fer-se càrrec) l’Administració n’exerceix la tutela. Son els anomenats “Nens de l’Administració”.

Segons dades recents del Síndic (desembre 2013) a Catalunya hi ha 7.104 infants tutelats, dels quals 2.719 viuen en recurs residencial.

Imagen

Veient la sèrie històrica s’observa una tendència alcista que acaba a 2010. Un podria pensar, des del sentit comú, que en l’actual conjuntura el nombre tuteles per part de DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència) hauria de créixer. Paradoxalment, es dóna la situació contrària. Tant és així, que en el moment de major dificultat social i familiar, a partir de 2011, el nombre de tuteles ha arribat a reduir-se un 11,8%. Quina pot ser la causa?

Si ara es tutelen els infants estrictament necessaris, com un entén que ha de ser, vol dir això que abans DGAIA tutelava en excés? Es podria dir fins i tot que tutelava per damunt de les seves possibilitats?

No seria estrany, doncs, que algú arribés a pensar que la disminució en el nombre de tuteles no es deu tant a criteris tècnics o de protecció, sinó més aviat a causes estrictament econòmiques. Valdria la pena recordar que el cost de mantenir un infant ingressat en centre, segons dades del Departament de Benestar i Família (2012) és de 3.970€ mes/infant en cas de Centres Residencials (CRAE), i de 4.665€ mes/infant en cas de Centres d’Acolliment.

Sigui com sigui, més enllà del QUANT, potser també valdria la pena fer una ullada al COM.

Els professionals que treballen en la xarxa de Protecció a la Infància (reitero: Protecció a la Infància) constaten com des d’un temps enrere la situació als centres s’ha precaritzat considerablement.

Entitats, sindicats i treballadors denuncien la disminució en el nombre de personal que atén els nens, així com la no substitució de determinades baixes o vacants (us imagineu que a casa els pares es posen malalts i ningú ve a cuidar els nens?); la substitució de part dels educadors socials per “auxiliars educatius”, (terme on tot hi té cabuda, des de monitors a integradors socials); així com una rebaixa significativa dels pressupostos dels centres, que afecta a partides tan bàsiques com les de manteniment, roba, alimentació o fins i tot, alerta!, qüestions tan elementals com tractaments mèdics, que s’ajornen o es deneguen perquè son massa cars.

Aquesta situació ha provocat que els qui allà hi treballen, hagin aprés a practicar, sense saber-ho, l’anomenat funambulisme educatiu. Fer equilibris per poder donar una mínima atenció de qualitat a tots els infants que hi viuen. Malauradament, sovint, atendre les necessitats d’un implica desatendre les d’un altre.

I tot i que un pot entendre que la situació no és favorable, i que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, s’han de poder traçar línies vermelles que esdevinguin murs infranquejables.

Iniciàvem aquest escrit fent referència a que els nens tutelats son els infants de ningú. Però precisament per aquesta condició esdevenen “nens públics”. M’aventuro a afirmar que el bé públic més preuat no és la sanitat, no és l’educació, ni tant sols els serveis socials o les pensions. El bé públic més preuat és alhora el més fràgil. Es diu Marta, Júlia, Lluís o Elena i són els nostres nens.

Són els nens de l’Artur Mas, que criden en silenci ser escoltats.