retallades

Companys de viatge i realitats incòmodes en medi residencial (CRAE)

La convivència en un CRAE no sempre és fàcil. Més enllà del com un pot gestionar la seva situació, i el que l’ha originada, també tenen molt pes la manera com els companys viuen i gestionen la pròpia realitat.

Un patiment silenciós, sovint no pel fet de ser al centre, sinó per les causes que han provocat el seu ingrés (desatenció, abusos, maltractament…) es posa de manifest en les petites situacions del dia a dia. I és que viure en un a CRAE no és bo ni dolent, però inevitablement implica, per exclusió, no viure a casa, realitat que retorna una vegada i una altra.

Així, la vivència que cadascú té de la seva pròpia història a partir del relat que hagi pogut anar construint, determinarà en bona mesura el clima institucional.

Existeixen limitacions però, en la capacitat de contenció d’aquest patiment per part dels professionals dels centres. La idea de que tots els malestars poden ser treballats, elaborats i eliminats s’allunya força de la realitat, fet que no ha d’impedir seguir apostant i posant en joc tots els recursos educatius i terapèutics necessaris. Així, no és infreqüent que als centres hi hagi infants i adolescents, que no havent sabut o pogut elaborar la seva situació, manifestin conductes disruptives o alteracions de conducta; o fins i tot, cada cop més sovint, amb discapacitats o trastorns mentals greus. Es podria dir, en altres paraules, que el que ha viscut, -o precisament el que no han viscut-, els ha acabat embogint.

Aquesta situació entra sovint en conflicte amb els educadors que, des del coneixement, no del cas, ni de l’expedient, ni de la xifra, sinó de l’infant amb els seus neguits, les seves mirades, els seus silencis; pateixen en solitud en veure que l’atenció que s’està donant no és aquella que s’hauria de donar, ni aquella que un voldria per un fill.

Però la realitat és tossuda, i de vegades li agrada jugar a forçar la corda. Si bé un temps enrere l’Administració dotava als centres dels recursos humans necessaris per atendre a les particularitats dels infants amb alteracions de conducta, discapacitats o necessitats educatives especials, reforçant les plantilles per oferir una atenció de qualitat, aquesta situació ja no es dona, provocant un exercici permanent d’equilibri impossible en el que l’atenció d’uns infants implica inevitablement la desatenció d’altres.

Personal que no es cobreix, disminució progressiva de recursos, falta de inversió i manteniment… Tot un seguit de pèrdues que sumades a la precària situació en que ingressen els infants, fan que la realitat sigui cada cop més difícil de gestionar. Es podria afirmar, doncs, que des d’un temps els professionals de la protecció a la infància ja no fan el que han de fer, sinó el que poden.

Els equips, moguts per l’angoixa que els genera veure que l’atenció dels molestos pertorba la tranquil·litat de la resta, acaben duent a terme una fugida endavant, provocant l’expulsió simbòlica i fins i tot real dels que molesten. En definitiva, de passar la pilota a un altre. De sacrificar a un (normalment el que té més dificultats per gestionar el seu patiment) en benefici de la majoria.

Una nova expulsió. Primer de casa, ara del Sistema.

I és que no ha de ser gens fàcil conviure amb algú que dia sí, dia també, té rebequeries, crida, insulta, dona cops o tira cadires… Sí, cadires! I a mesura que es fa gran, i que la situació es fa més insuportable, la temptació de desfer-se d’ell és cada cop més intensa.

Deia Meirieu[1]: “Lo normal en educación es que la cosa no funcione; que el otro se resista, se esconda o se rebele. Lo normal es que la persona que se construye frente a nosotros no se deje llevar, o incluso se nos opongo, a veces, simplemente, para recordarnos que no es un objeto en construcción sino un sujeto que se construye. El dilema, excluir o enfrentarse. Dimitir o entrar en una relación de fuerzas. […] La tentación, echar a los bárbaros para poder ejercer bien la función de enseñantes. […] Educar es negarse a entrar en esa lógica.”

No es tracta, per tant, de desfer-se dels que molesten o dels qui no saben com acceptar aquesta ajuda, ni tampoc es tracta d’ajuntar-los a tots en un mateix centre-gueto. Cal donar als centres els recursos necessaris per poder donar l’atenció que necessiten uns infants sense que això repercuteixi negativament en la resta. Tots han de tenir l’atenció que necessiten. I aquesta màxima no ha de ser discutible.

Això no treu però, que hi hagi situacions en que les característiques d’un infant facin aconsellable una atenció més especialitzada (en un centre terapèutic, per exemple) i uns recursos més específics, no tant per la tranquil·litat de la resta, sinó per l’atenció del propi infant.

 

[1] Meirieu, P. Frankentein Educador. Laertes, 1998.

Anuncis

Els nens de l’Artur Mas (I)

Darrerament s’ha parlat molt dels infants tutelats per la Generalitat. Son aquells que per diverses causes (perquè llurs famílies no saben, no poden o no volen fer-se càrrec) l’Administració n’exerceix la tutela. Son els anomenats “Nens de l’Administració”.

Segons dades recents del Síndic (desembre 2013) a Catalunya hi ha 7.104 infants tutelats, dels quals 2.719 viuen en recurs residencial.

Imagen

Veient la sèrie històrica s’observa una tendència alcista que acaba a 2010. Un podria pensar, des del sentit comú, que en l’actual conjuntura el nombre tuteles per part de DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència) hauria de créixer. Paradoxalment, es dóna la situació contrària. Tant és així, que en el moment de major dificultat social i familiar, a partir de 2011, el nombre de tuteles ha arribat a reduir-se un 11,8%. Quina pot ser la causa?

Si ara es tutelen els infants estrictament necessaris, com un entén que ha de ser, vol dir això que abans DGAIA tutelava en excés? Es podria dir fins i tot que tutelava per damunt de les seves possibilitats?

No seria estrany, doncs, que algú arribés a pensar que la disminució en el nombre de tuteles no es deu tant a criteris tècnics o de protecció, sinó més aviat a causes estrictament econòmiques. Valdria la pena recordar que el cost de mantenir un infant ingressat en centre, segons dades del Departament de Benestar i Família (2012) és de 3.970€ mes/infant en cas de Centres Residencials (CRAE), i de 4.665€ mes/infant en cas de Centres d’Acolliment.

Sigui com sigui, més enllà del QUANT, potser també valdria la pena fer una ullada al COM.

Els professionals que treballen en la xarxa de Protecció a la Infància (reitero: Protecció a la Infància) constaten com des d’un temps enrere la situació als centres s’ha precaritzat considerablement.

Entitats, sindicats i treballadors denuncien la disminució en el nombre de personal que atén els nens, així com la no substitució de determinades baixes o vacants (us imagineu que a casa els pares es posen malalts i ningú ve a cuidar els nens?); la substitució de part dels educadors socials per “auxiliars educatius”, (terme on tot hi té cabuda, des de monitors a integradors socials); així com una rebaixa significativa dels pressupostos dels centres, que afecta a partides tan bàsiques com les de manteniment, roba, alimentació o fins i tot, alerta!, qüestions tan elementals com tractaments mèdics, que s’ajornen o es deneguen perquè son massa cars.

Aquesta situació ha provocat que els qui allà hi treballen, hagin aprés a practicar, sense saber-ho, l’anomenat funambulisme educatiu. Fer equilibris per poder donar una mínima atenció de qualitat a tots els infants que hi viuen. Malauradament, sovint, atendre les necessitats d’un implica desatendre les d’un altre.

I tot i que un pot entendre que la situació no és favorable, i que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, s’han de poder traçar línies vermelles que esdevinguin murs infranquejables.

Iniciàvem aquest escrit fent referència a que els nens tutelats son els infants de ningú. Però precisament per aquesta condició esdevenen “nens públics”. M’aventuro a afirmar que el bé públic més preuat no és la sanitat, no és l’educació, ni tant sols els serveis socials o les pensions. El bé públic més preuat és alhora el més fràgil. Es diu Marta, Júlia, Lluís o Elena i són els nostres nens.

Són els nens de l’Artur Mas, que criden en silenci ser escoltats.