protecció a la infància

Pagar el preu de protegir els infants tutelats

En dues setmanes han tingut lloc diversos esdeveniments que vistos per separat possiblement m’haguessin passat desapercebuts, però que relacionats entre sí, he pensat que demanaven d’algun tipus de pronunciament.

FET 1: Fa dues setmanes ens veiem obligats a posar una denuncia a un noi del centre, que pateix una malaltia mental greu. Aquest noi havia introduït un machete al centre, i una navalla de grans dimensions l’endemà, i havia amenaçat amb elles als educadors.

El noi està en una situació d’altíssim risc (no entraré en detalls) i ni els dispositius de protecció (DGAIA) ni els de Salut Mental, han estat capaços de contenir aquesta situació, malgrat els incessants informes i veus d’alerta que tots els recursos fa temps que estem fent. Portem així més d’un any.

En la denuncia de l’educadora, es fa una breu referència la situació en que està el noi, i s’afegeix una frase en que s’afirma que “DGAIA està al corrent de la situació en que es troba el noi”.

Uns dies després anuncien a l’educadora que molt probablement se li obrirà un expedient per haver inclòs aquesta frase. Algú podria pensar que lo greu no és que es doni aquesta situació, sinó que se’n parli.

FET 2: Divendres passat alguns vam tenir accés a una resolució del Síndic de Greuges que acaba de sortir, referida a les condicions de treball dels educadors en centres de protecció a la infància, en que s’apuntava a que calia establir mecanismes de protecció als educadors que denunciaven situacions de vulneració de drets dels infants, atès que sovint aquests eren expedientats o acomiadats, i rebien represàlies, bé sigui de l’empresa/organime en que treballen, bé sigui de la pròpia Administració.

Així, en la resolució es feia èmfasi en el paper dels educadors que treballen en centres, com a garants del compliment dels Drets dels Infants. Em ve al cap un article que escrivia fa uns mesos en que parlava precisament d’això. Es deia “DGAIA ets tu”.

FET 3: Aquesta setmana se m’informa que dimecres vinent es farà devolutiva d’un expedient informatiu obert al centre, en relació al cas d’un noi del que vam estar denunciant repetidament que s’estava cometent una vulneració de drets. No se’ns va escoltar, i tal i com havíem previst i anticipat en els informes, la cosa va acabar com el rosari de l’Aurora. Després, amb cara de sorpresa, s’obre expedient informatiu al centre per analitzar què ha passat.

Caldrà veure com acaba tot perquè, com en els Casinos, La banca sempre guanya, i evidentment en aquest cas també s’intentarà fer el possible perquè sigui així, i que algú pagui el mort. Sembla que la veu dels educadors que alertem del que està passant, i anticipem el que passarà, no té valor, tot i ser els encarregats de contenir i evitar totes aquestes situacions, i els que dia a dia ens seguim partint la cara per cada un d’aquests nanos, perquè algú ha de fer el que vam dir que vindríem a fer.

I penso que si parlar i denunciar situacions de vulneració de drets dels infants que atenem implica que s’obri un expedient, ja espero l’apertura del meu. Obriré una carpeta al despatx on anar-los acumulant. La posaré al costat d’un exemplar que tinc de la Convenció dels Drets dels Infants, de la Llei 14/2010 dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, i dels darrers Informes del Síndic de Greuges.

Mentrestant, seguiré fent entrevistes amb mitjans de comunicació, en que em preguntaran, de ben segur, Què està passant en els centres de protecció i Si és cert tot el que es diu.

Anuncis

Els nens del President (VIII):Tu, que em cuides

 

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” o “Els nens del President” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

Dedico aquest article al ‘Marc’, que espera a que algun dia li canviï la sort, que ja li toca. Alguns treballem intensament en aquesta direcció.

I als educadors socials que treballen en centres de protecció a la infància, donant dia a dia molt més del que se’ls demana, per garantir l’atenció i protecció dels infants que tenen al seu càrrec, en un moment d’extrema complexitat. Gràcies per no defallir.

___________________________________________________________________________

El meu nom és Arnau, i tinc 12 anys. Algú ha decidit que no puc viure més amb la meva família, i m’acaben de dur a un centre. Diuen que és per protegir-me, però encara ningú ha estat capaç d’explicar-me prou clar de què m’han de protegir. Suposo que no té gaire sentit entrar en discussions, perquè jo en tota aquesta història no sembla que tingui gaire a dir.

Entro per la porta i miro arreu amb cara de desconcert. M’assec a una butaca que hi ha al rebedor i espero a que algú em digui què he de fer. Al meu voltant hi ha tot de bosses i maletes. També veig el meu peluix Toby, que treu el cap des d’una d’elles. Veig que els grans esteu uns metres més enllà, parlant de mi, dempeus en un cercle desordenat. De tant en tant algú gira el cap i em mira escassos segons. No sóc capaç d’entendre què dieu, però m’ho puc imaginar: “No pot viure amb la seva família. Us el deixem aquí perquè el cuideu”.

Ara te m’apropes. Intentes ser amable i em parles pausat, afectuós. Jo em sento molt rabiós i no tinc ganes més que de plorar i cridar, de donar cops de puny i puntades de peu. Però no em surt res d’això. Em sento com aliè a tot el que passa, i sento que no puc ni reaccionar. Contesto a tot el que em preguntes sense parar-me a pensar en la resposta, com un autòmat, i et segueixo allà on tu vas. Em sento desorientat.

Em costa molt refiar-me amb la gent. Sempre m’ha costat. Em considero un nen reservat, i mai m’ha agradat parlar de mi mateix, o de la meva vida. Quan vivia amb els avis, i havíem d’anar a parlar amb els serveis socials, sempre em preguntaven coses. A mi això no m’agradava perquè em feia sentir incòmode i em provocava tristor. De vegades l’única manera que se m’acudia perquè em deixessin estar era quedar-me callat. El missatge era clar: deixeu-me estar, que no vull parlar amb vosaltres. D’altres, em limitava a dir que tot anava bé, i a dir que sí a tot el que preguntaven, encara que algunes vegades no fos veritat. No volia problemes, ni tampoc volia posar a ningú en problemes.

No et conec de res, i sincerament, tampoc tinc ganes de coneixe’t. No sembles un mal tio, de debò, però no vull estar aquí. Quan els pares van morir en aquell accident de cotxe, quan jo era petit, vaig anar a viure amb els avis. No et fas a la idea de com em va costar adaptar-me a la seva manera de ser. El seu caràcter, la seva casa, les seves olors. Tot era nou i se’m feia molt estrany. I ara sóc aquí. Quina merda, tot plegat…

***

Han passat unes setmanes, i mica en mica en sento més tranquil per explicar com em sento. Segueixo molt rabiós. Algunes nits encara ploro tapant-me la cara amb el coixí, perquè ningú no s’adoni. De vegades, el Guillem, que està al llit de dalt, es desperta i baixa d’un salt, i s’està assegut al meu costat fins que m’adormo. Només té un any més que jo, però porta aquí casi tota la seva vida.

***

Demà farà ja un any que sóc aquí i han començat a haver-hi alguns problemes. Em sento cansat i enrabiat, però no puc evitar-ho. De vegades em passa, que estic a la que salto. Us contesto malament, i fins i tot pico a algun dels petits. Després em sap greu, és clar, perquè el pobres no tenen pas la culpa del que m’ha passat.

Sento una cosa a l’interior que em porta a actuar així, i tinc la sensació que cada vegada em passa més sovint. Potser estic malalt, no sé. Mai no ho he parlat amb ningú, perquè fa molt temps que no parlo amb ningú de res. T’ho vaig dir ja fa temps:  mai m’ha agradat explicar les meves coses. A més, aquí sou molta gent i tot ho acabeu xerrant. Sé que si algun dia t’explico alguna cosa sobre mi ho acabaran sabent tots, i això em fa por. La meva vida és meva, i jo decideixo a qui li vull explicar les meves coses.

***

Cada vegada em costa més estar bé. Pensava que amb el temps cada cop seria més senzill estar aquí, però no sé què em passa. Necessito que fem un pacte, res escrit, un acord entre nosaltres. Acceptaré estar aquí, però necessitaré la teva ajuda. Suposo que tampoc tinc gaire més opcions, veient com van les coses per casa.

Fa temps que t’observo. Us observem a tots, i sabem qui hi ha educadors amb qui podem parlar, que es preocupen de debò, i d’altres que estan aquí només per la pasta. Això és nota, per molt que digueu que tots sou iguals.

Sóc conscient que per tu sóc un cas més, un de tants que has portat al llarg de la teva vida. Un expedient, sense més importància. Però necessito dir-te que estic viu, que com tu, sento, pateixo, ploro. Que tinc esperances, il·lusions, anhels. Sé que sóc dur i que mai he confiat en vosaltres. Però creu-me quan et dic que he tingut els meus motius per no confiar en els grans.

Ara no puc més. La ràbia i el descontrol em desborden. Necessito algú que m’agafi, i algú al qui poder-me agafar. He decidit que m’obriré a tu i només a tu. Com a mínim de moment. Més endavant, en funció de com vagi, ja veurem amb la resta. Els altres diuen que ets de fiar, que saps escoltar, que t’impliques, que dones la cara per nosaltres… No sé, potser tinc masses esperances.

Et diré què necessito i espero que m’ho puguis donar. No són coses materials, però tenen més valor que qualsevol propietat que et puguis imaginar.

Et demanaré que m’entenguis, i que m’ajudis a explicar per què actuo de la manera com actuo, però que en cap cas em justifiquis.

Et demanaré que entenguis que no sempre sabré resoldre els problemes que provoco de la millor manera. Que no caiguis en la temptació de mirar-me amb pena, perquè no hi ha res que suporti menys i que em faci sentir més malament.

Depositaré en tu el més preuat que tinc. Segurament l’única cosa valuosa que tinc, i que possiblement poques vegades he entregat: la meva confiança. Et demano, si us plau, que no em fallis.

Et demanaré que estiguis quan et necessiti. Que em defensis a les reunions dels educadors, quan hagi ficat la pota fins al fons, i tothom demani el meu cap. Que em defensis, encara que només sigui per després clavar-me la bronca de la meva vida. Una d’aquestes en que sempre acabo plorant, perquè sento que tens raó en cada paraula que dius.

Que segueixis acomiadant-me cada matí amb un gest de complicitat, picant-me l’ullet amb un mig somriure a la boca, cada cop que obris la porta del centre i marxi a l’escola a fer aquest examen que ja fa dies que preparem plegats.

Necessitaré que m’ajudis a créixer, a fer amics o parlar del que sento. Que em posis a lloc que vegis que me’n vaig de mare, que no t’espantis de mi ni de les meves reaccions, i que m’abracis quan tingui un d’aquells dies en que no pugui parar de plorar.

Que em facis d’espàrring quan tingui la necessitat de vomitar tota la merda que porto a dins, i que no et pots arribar a imaginar, perquè mai ho he explicat a ningú.

Necessito saber que quan plori i la vida em desbordi, tu estaràs, i m’abraçaràs, i tindràs un nus a l’estómac, perquè sabràs que m’ho estic passant molt malament. I jo sabré que això vol dir que t’importo, perquè en definitiva, només busco saber que sóc important per a algú, i que no estic sol al món, encara que tot plegat no sigui més que una il·lusió.

Necessitaré que t’enfadis amb mi, i que t’indignis, com si el que faig t’importés de veritat.

Que quan les coses a casa no vagin bé m’ajudis a dir que no vull anar, perquè no puc suportar la mirada de retret del meu avi, que m’obliga a anar, encara que no estigui a gust allà.

Que paris els peus a tots aquests que creuen que em coneixen molt bé, i que cada vegada que obren la boca demostren que no s’enteren de res. Aquest psicòleg que em veu 5 minuts cada dos mesos i amb qui ni tant sols parlo; o aquestes dels serveis socials a les que he vist mitja hora en els últims anys, i que es creuen que em coneixen millor que jo mateix. De què van!

Necessitaré que entenguis que estic cansat d’explicar la meva vida, de que preguntin molt però que no m’escoltin casi mai. Que no sàpiguen llegir les meves mirades, els meus silencis, els meus gestos, perquè no s’han pres la molèstia de voler-me conèixer.

Necessitaré que siguis capaç d’anticipar-te a mi, i que m’aturis en sec quan vegis que camino ferm cap a l’abisme, i que després em preguntis que què coi ha passat.

Que facis entendre a la resta que les coses no sempre són blanques o negres. Que no som bons o dolents, sinó que hi ha tota una gamma de matisos, i que de vegades els bons, també, podem arribar a fer coses dolentes.

Només necessitaré que algú em miri diferent, i que aposti per mi fins el final.

Per últim et demanaré a tu, que em cuides, que no oblidis que la balança del meu destí es pot decantar per cada decisió que prenguis, i que vivim i morim amb els vostres èxits i els vostres fracassos. Encerts i errors que ens condemnen o ens donen oportunitats.

Això és el que et demanaré. Tant fàcil i alhora tan difícil. Què dius, acceptes?

– Pots comptar-hi. Benvingut a casa teva.

Retorns al domicili i fugides adultes endavant

En una conversa telefònica, la tutora d’un nen de 10 anys comparteix impressions amb un EAIA sobre la situació familiar de nen.

Coneixent el cas, molt haurien de canviar les coses perquè aquesta família recuperi la seva capacitat parental, i a hores d’ara, no hi ha cap possibilitat que se’n pugui ocupar amb unes mínimes garanties. Aquest és el sentir tant de l’equip com de l’EAIA.

Contràriament a aquest anàlisi (aquesta família a hores d’ara no pot, ni es preveu que pugui fer-se càrrec del nen en un mig termini), en un moment donat de la conversa l’EAIA comença a plantejar la possibilitat de fer un retorn sota l’argument que “d’aquesta manera cremarem a la família com a recurs, el nen sabrà que ells no són una opció, i podrà tornar a un altre centre d’una manera més tranquil·la”.

En aquest punt a mi se’m comencen a alterar els bioritmes, perquè aquest camí ja l’he recorregut massa vegades, i les conseqüències (la ruptura traumàtica, un fracàs vital, un nou trencament…) sempre les paguen els mateixos: els infants principalment, però també les famílies.

Començo a repassar mentalment alguns casos en que es van plantejar retorns al domicili sabedors que seria un fracàs absolut, i en efecte, va ser un fracàs absolut:

  • Un noi de 13 anys amb una elevada dificultat per controlar els impulsos que va tornar amb una mare que no el podia controlar –gairebé ni des del CRAE el podíem contenir–, i que als pocs mesos va ingressar en CREI.
  • Una noia de 15 anys amb una relació basada amb el conflicte amb la mare, i que es planteja retornar amb ella. Fracassa un mes després.
  • Dos germans adolescents, de 14 i 16 anys. El gran amb trastorn mental, el petit amb tant potencial que podria acabar a la universitat. Es planteja retorn al domicili amb un pare amb trastorn mental greu i la seva nova parella, sota l’argument que l’EAIA farà un seguiment acurat. Ja el procés de desinternament és un fracàs. Se segueix endavant. Als 4 mesos el pare porta al gran a DGAIA perquè no el pot controlar. El petit comença a escapolir-se de casa, consumeix de tot, i demana entrar en un centre. Segons explica el pare, l’EAIA ha tancat l’expedient “perquè tot va bé”.
  • Un nen i una nena que retornen amb un pare incapaç de fer-se’n càrrec o de posar-los límits. Als dos mesos ens truquen del servei de psiquiatria infantil d’un hospital per demanar-nos informació sobre el nen, que ara té 10 anys, i el tenen ingressat allà.

 

I d’aquests casos, en podria escriure pàgines, i pàgines i pàgines…

I em venen també al cap algunes xifres recents (de Regne Unit, a Catalunya no es disposa de xifres, com a mínim públiques) sobre el percentatge d’infants i adolescents que tornen a entrar al sistema de protecció. Unes xifres al meu entendre completament esfereïdores:

  • Als 6 mesos de tornar amb la família, el 52% repeteix el maltractament o la negligència, i el 35% reentra al sistema de protecció; als 4 anys de tornar amb la família, el 59% ha retornat al sistema de protecció com a mínim un cop, i el 20% ho ha fet dues o més vegades.

 

Aquest plantejament explicaria com és possible que hagi tingut casos d’infants que amb 11 anys, hagin passat ja per 4 centres i 3 famílies; o que amb 15 anys hagin passat per 7 centres.

I no puc deixar de preguntar-me si el sistema de protecció a la infància ha fet un bon diagnòstic de la situació personal i familiar d’aquests infants, i si realment s’han pres les millors decisions per a ells. I em pregunto, per extensió, si la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) com a organisme encarregat de la protecció a la infància al nostre país, ha complert amb la seva obligació legal de protegir i garantir la millor atenció possible a aquests infants.

I estic convençut que si es preguntés a alguns d’ells sobre l’atenció protectora rebuda, o quina valoració en fan, possiblement en molts casos la seva resposta seria alguna cosa així com “Si us plau, podeu deixar de protegir-me? És que cada cop que algú pren una decisió sobre la meva vida, m’enfonsa encara més.”

Penso veritablement que això demana d’una profunda reflexió perquè, tal i com deia, les conseqüències de repetir fracassos vitals constantment té uns efectes devastadors en l’ànima infantil.