paradoxes

Paradoxes del medi residencial en CRAE

L’entorn residencial consta d’unes característiques que la fan casi genuïna. En el cas dels CRAE la confluència d’un espai privat en un entorn públic s’emmarca per definició en un impossible.

D’una banda, el lloc de vida d’un grup d’infants; de l’altra, el lloc de treball d’uns professionals, no només els educadors, sinó també personal de servei (bugadera, cuineres, manteniment…) estudiants en pràctiques i fins i tot, en alguns casos –els menys–, personal de seguretat. Un trànsit de gent que no sempre facilita l’adaptació i la consideració de l’entorn residencial com a propi. L’habitació, el prestatge, la seva caixa amb els petits gran tresors.

Es presenta, doncs, una única elecció com a possible: acceptar i exposar-se al trànsit, a la mirada de l’altre, a l’escrutini per part no només dels qui allà treballen, sinó també de la xarxa de Serveis Socials fins a arribar a perdre de vista que tothom ho sap tot de la seva vida, fins i tot allò que ell encara no sap.

I tot i que l’eliminació d’aquesta paradoxa és per definició un impossible, la gestió que se’n faci determinà en bona mesura l’èxit o el fracàs en la inscripció de l’infant en la institució. L’establiment d’espais de privacitat, de solitud, per als silencis o per a pensar, en un entorn on el runrun sovint ho fa difícil, hauria de ser un imperatiu, més si es té en consideració que aquests infants, des del mateix instant en que entren per la porta no passen ni un moment sols al centre, com passaria amb qualsevol altre adolescent a casa seva. 

Anuncis