normativa

Ètica, legalitat i acció social

Darrerament he hagut de sentir que determinades decisions, que han tingut unes conseqüències tràgiques, i han provocat -i encara provoquen- un patiment indescriptible a algun infant, s’han pres sota el paraigües de la ètica.

“Vam prendre aquella decisió perquè el que plantejaveu no ens semblava ètic”.

I malgrat un pugui estar d’acord en part d’aquesta contrarietat, només cal tenir una mínima base de formació en ètica aplicada per resoldre aquest tema d’una manera molt ràpida.

  1. Els dilemes ètics tenen lloc quan hi ha dos valors que entren en conflicte, i per tant se’n deriven dues decisions o accions divergents.
  2. En aquests casos, cal fer una ponderació dels valors en conflicte per arribar a una proposta extrema o intermitja.
  3. En aquells casos en que una de les opcions o alternatives compleix la llei, i l’altra no, el conflicte ètic no és tal, en tant cap decisió pot anar en contra del que queda recollit en l’ordenament jurídic, tampoc en l’àmbit de l’acció social.
  4. Això vol dir que quan hi ha un conflicte de valors, però un d’ells deriva en una decisió que porta a incomplir la llei, automàticament queda invalidat el conflicte, i cal decantar-se pel valor (o decisió) que fa complir la llei.

 

Fins aquí, sembla fàcil. Donem una volta més.

En determinades situacions es poden produir casos en que l’incompliment d’una normativa determinada es faci pel correcte compliment d’una llei de rang superior (en el cas que us comento, la LDOIA 14/2010 dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, o fins i tot la Convenció dels Drets dels Infants).

En aquests casos, l’ètica orienta a actuar en una doble direcció.

  1. Actuar d’acord al complement de l’ordenament jurídic de major rang, encara que impliqui desatendre altres lleis o normatives de menor rang.
  2. Denunciar i posar en coneixement que el compliment de la normativa, directriu o llei de menor rang entra en contradicció amb una de major rang, i treballar perquè es resolgui.

Alguns estem clarament compromesos a treballar en aquesta direcció, malgrat estiguem pagant un elevadíssim preu per fer-ho.

Des de l’ètica aplicada, no seria correcta, per incompleta, qualsevol opció intermitja; això és:

a) incomplir la normativa (generant conflicte ètic) en aplicació d’un ordre legal superior, però no denunciar o fer el possible per revertir la situació d’incompliment de la llei de major rang.

b) o bé, denunciar i posar en coneixement la contradicció existent entre una norma de rang superior i la directriu establerta, sense actuar en coherència al que estableix la llei de major rang.

A més, si més enllà del compliment de la orientació ètica, existeix una fonamentació tècnica que va en la mateixa direcció, i que fets posteriors han constatat com a encertada, la solució encara adquireix més pes.

Cal dir que casos similars (i alguns aspectes d’aquest mateix cas) es van tractar en el marc de l’Espai de Reflexió Ètica en Serveis Socials que jo mateix vaig presidir durant alguns anys, sota la supervisió i acompanyament d’en Joan Canimas, o la mateixa Begoña Román, Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya.

 

 

 

Consideracions sobre la norma

La paraula norma presenta diferents accepcions. Entre elles en destaquem dues: per una banda la que refereix norma a una regla, a un principi o base (en relació a llei, prescripció, estatut,…), a disciplina; per una altra banda norma remet a un model al que s’ajusta una fabricació. Per tant, la referència a norma ens remet a prescripcions i a model. Tenint en compte això, la norma és percebuda com a protectora en quant sosté els subjectes alhora que també es percep com a restrictiva, en quant recorda al subjecte els seus límits.

Podríem dir, doncs, que la norma assenyala tant allò permès com allò prohibit, ressaltant allò que serà objecte d’aprovació i distingit el que serà objecte de sanció. Des d’aquesta perspectiva desperta en cada subjecte un sentiment d’ambigüitat: la norma es busca en certs moments per a que protegeixi i, simultàniament, és el·ludida; és desitjada però no evita que es renegui de la seva presència en els moments en els que el subjecte voldria que no existissin límits als seus impulsos.

A més d’aquest important aspecte cal esmentar que en la realitat institucional la norma deixa espais de llibertat per als subjectes. Espais que són susceptibles d’interpretació, acció, creació i invenció. El reconeixement de la seva existència i l’ús que se’n faci d’aquests espais determina la situació institucional. En aquest ordre es proposa que la norma aparegui com quelcom que permet exploracions, trajectes diferents i diversitat de lectures en quant a l’ús normatiu. És l’agent de l’educació el que reconeix aquests espais i els utilitza per a portar a terme diferents accions que formen part de les pràctiques professionals. La norma, doncs, ha de permetre la innovació i promoure la capacitat d’invenció. No ens referim a un “laissez faire” sinó a l’intent de no convertir el cos normatiu del Centre en el tancament a tota iniciativa, a no intentar reglamentar tots els espais i tots els temps que conformen la dinàmica residencial.

 

La inquiertud al servicio de la educación. La residencia infantil

Norai y sus apuestas pedagógicas, EQUIPO NORAI (Gedisa)

 

Normes que no normalitzen. Una breu reflexió sobre el marc normatiu en els CRAEs

El marc normatiu al que estan subjectes els infants tutelats per DGAIA evidencia la situació dels CRAE com a constructe i no com a institució facilitadora d’una posterior integració al món.

És el cas, per exemple, de normes com les que impedeixen que infants o adolescents puguin sortir sols en bici. O dit d’una altra manera, que nois i noies de 14, 15, 16 o 17 anys hagin d’anar acompanyants d’un adult.

Així, es vulneren dos criteris al meu entendre fonamentals. El de normalització, en tant no és freqüent que adolescents d’aquestes edats hagin d’anar acompanyats, condició sine qua non no podrien fer servir la bici; i el de socialització, en la mesura en que el compliment d’una norma fonamentada en el deliri de control, en el vigilar que no caiguin, que no es facin mal; els impedeix gaudir d’experiències o de vivències amb amics i companys, que en una situació de no tutela administrativa podrien dur a terme sense problema.

La gestió de la imatge dels infants és un altre element a considerar. Si bé un temps enrere això no suposava una dificultat, en tant només calia signar negativament l’autorització corresponent (per la revista de l’escola, l’esplai…), avui dia aquesta qüestió és del tot inabordable.

Al marge de les qüestions jurídiques, que un vol creure que la justificació ve per aquí, no es pot deixar de pensar en com determinades mesures afecten al dia a dia d’aquests nens. I un s’imagina en una excursió, tot el grup, i el nen tutelathavent d’apartar-se del focus de la càmera. O en una imatge menys políticament correcta un podria pensar en el monitor, o en el professor dient “a veure, el nen de centre, que s’aparti, que anem a fer una foto de grup”. Perquè es clar, sembla ser que ell no forma part de El Grup, perquè és un nen tutelat.

I se l’exclou. Polítiques de protecció i d’integració que exclouen. Una vegada més, com passava amb el cas de les bicis, s’incorre en una discriminació silenciosa en un entorn que per definició hauria de buscar precisament el contrari.

Salvant els contextos més reglats, en que el control de la imatge resulta més senzill de gestionar, trobem que avui dia existeixen múltiples i diverses opcions perquè els infants, i especialment els adolescents, puguin fer difusió de la seva imatge. Mòbils, consoles, portàtils, tabletes o MP5; o plataformes com Facebook, Twitter, Instagram o WhattsApp fan que aquest control sigui difícil de dur a terme. I si algú pensava que limitant el seu l’accés a aquests dispositius es resoldria el problema, només cal esperar unes poques hores a que el noi vagi a l’escola, al futbol, o passegi per carrer, i amb tota l’espontaneïtat el seu company, amic, li faci una foto i la pengi a la xarxa social.

Modificar aquesta norma, excepte per casos degudament justificats, possibilitaria un enfocament molt més natural i útil pel noi. L’alternativa és seguir fent-nos trampes al solitari.