infància

Els nens del President (VIII):Tu, que em cuides

 

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” o “Els nens del President” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

Dedico aquest article al ‘Marc’, que espera a que algun dia li canviï la sort, que ja li toca. Alguns treballem intensament en aquesta direcció.

I als educadors socials que treballen en centres de protecció a la infància, donant dia a dia molt més del que se’ls demana, per garantir l’atenció i protecció dels infants que tenen al seu càrrec, en un moment d’extrema complexitat. Gràcies per no defallir.

___________________________________________________________________________

El meu nom és Arnau, i tinc 12 anys. Algú ha decidit que no puc viure més amb la meva família, i m’acaben de dur a un centre. Diuen que és per protegir-me, però encara ningú ha estat capaç d’explicar-me prou clar de què m’han de protegir. Suposo que no té gaire sentit entrar en discussions, perquè jo en tota aquesta història no sembla que tingui gaire a dir.

Entro per la porta i miro arreu amb cara de desconcert. M’assec a una butaca que hi ha al rebedor i espero a que algú em digui què he de fer. Al meu voltant hi ha tot de bosses i maletes. També veig el meu peluix Toby, que treu el cap des d’una d’elles. Veig que els grans esteu uns metres més enllà, parlant de mi, dempeus en un cercle desordenat. De tant en tant algú gira el cap i em mira escassos segons. No sóc capaç d’entendre què dieu, però m’ho puc imaginar: “No pot viure amb la seva família. Us el deixem aquí perquè el cuideu”.

Ara te m’apropes. Intentes ser amable i em parles pausat, afectuós. Jo em sento molt rabiós i no tinc ganes més que de plorar i cridar, de donar cops de puny i puntades de peu. Però no em surt res d’això. Em sento com aliè a tot el que passa, i sento que no puc ni reaccionar. Contesto a tot el que em preguntes sense parar-me a pensar en la resposta, com un autòmat, i et segueixo allà on tu vas. Em sento desorientat.

Em costa molt refiar-me amb la gent. Sempre m’ha costat. Em considero un nen reservat, i mai m’ha agradat parlar de mi mateix, o de la meva vida. Quan vivia amb els avis, i havíem d’anar a parlar amb els serveis socials, sempre em preguntaven coses. A mi això no m’agradava perquè em feia sentir incòmode i em provocava tristor. De vegades l’única manera que se m’acudia perquè em deixessin estar era quedar-me callat. El missatge era clar: deixeu-me estar, que no vull parlar amb vosaltres. D’altres, em limitava a dir que tot anava bé, i a dir que sí a tot el que preguntaven, encara que algunes vegades no fos veritat. No volia problemes, ni tampoc volia posar a ningú en problemes.

No et conec de res, i sincerament, tampoc tinc ganes de coneixe’t. No sembles un mal tio, de debò, però no vull estar aquí. Quan els pares van morir en aquell accident de cotxe, quan jo era petit, vaig anar a viure amb els avis. No et fas a la idea de com em va costar adaptar-me a la seva manera de ser. El seu caràcter, la seva casa, les seves olors. Tot era nou i se’m feia molt estrany. I ara sóc aquí. Quina merda, tot plegat…

***

Han passat unes setmanes, i mica en mica en sento més tranquil per explicar com em sento. Segueixo molt rabiós. Algunes nits encara ploro tapant-me la cara amb el coixí, perquè ningú no s’adoni. De vegades, el Guillem, que està al llit de dalt, es desperta i baixa d’un salt, i s’està assegut al meu costat fins que m’adormo. Només té un any més que jo, però porta aquí casi tota la seva vida.

***

Demà farà ja un any que sóc aquí i han començat a haver-hi alguns problemes. Em sento cansat i enrabiat, però no puc evitar-ho. De vegades em passa, que estic a la que salto. Us contesto malament, i fins i tot pico a algun dels petits. Després em sap greu, és clar, perquè el pobres no tenen pas la culpa del que m’ha passat.

Sento una cosa a l’interior que em porta a actuar així, i tinc la sensació que cada vegada em passa més sovint. Potser estic malalt, no sé. Mai no ho he parlat amb ningú, perquè fa molt temps que no parlo amb ningú de res. T’ho vaig dir ja fa temps:  mai m’ha agradat explicar les meves coses. A més, aquí sou molta gent i tot ho acabeu xerrant. Sé que si algun dia t’explico alguna cosa sobre mi ho acabaran sabent tots, i això em fa por. La meva vida és meva, i jo decideixo a qui li vull explicar les meves coses.

***

Cada vegada em costa més estar bé. Pensava que amb el temps cada cop seria més senzill estar aquí, però no sé què em passa. Necessito que fem un pacte, res escrit, un acord entre nosaltres. Acceptaré estar aquí, però necessitaré la teva ajuda. Suposo que tampoc tinc gaire més opcions, veient com van les coses per casa.

Fa temps que t’observo. Us observem a tots, i sabem qui hi ha educadors amb qui podem parlar, que es preocupen de debò, i d’altres que estan aquí només per la pasta. Això és nota, per molt que digueu que tots sou iguals.

Sóc conscient que per tu sóc un cas més, un de tants que has portat al llarg de la teva vida. Un expedient, sense més importància. Però necessito dir-te que estic viu, que com tu, sento, pateixo, ploro. Que tinc esperances, il·lusions, anhels. Sé que sóc dur i que mai he confiat en vosaltres. Però creu-me quan et dic que he tingut els meus motius per no confiar en els grans.

Ara no puc més. La ràbia i el descontrol em desborden. Necessito algú que m’agafi, i algú al qui poder-me agafar. He decidit que m’obriré a tu i només a tu. Com a mínim de moment. Més endavant, en funció de com vagi, ja veurem amb la resta. Els altres diuen que ets de fiar, que saps escoltar, que t’impliques, que dones la cara per nosaltres… No sé, potser tinc masses esperances.

Et diré què necessito i espero que m’ho puguis donar. No són coses materials, però tenen més valor que qualsevol propietat que et puguis imaginar.

Et demanaré que m’entenguis, i que m’ajudis a explicar per què actuo de la manera com actuo, però que en cap cas em justifiquis.

Et demanaré que entenguis que no sempre sabré resoldre els problemes que provoco de la millor manera. Que no caiguis en la temptació de mirar-me amb pena, perquè no hi ha res que suporti menys i que em faci sentir més malament.

Depositaré en tu el més preuat que tinc. Segurament l’única cosa valuosa que tinc, i que possiblement poques vegades he entregat: la meva confiança. Et demano, si us plau, que no em fallis.

Et demanaré que estiguis quan et necessiti. Que em defensis a les reunions dels educadors, quan hagi ficat la pota fins al fons, i tothom demani el meu cap. Que em defensis, encara que només sigui per després clavar-me la bronca de la meva vida. Una d’aquestes en que sempre acabo plorant, perquè sento que tens raó en cada paraula que dius.

Que segueixis acomiadant-me cada matí amb un gest de complicitat, picant-me l’ullet amb un mig somriure a la boca, cada cop que obris la porta del centre i marxi a l’escola a fer aquest examen que ja fa dies que preparem plegats.

Necessitaré que m’ajudis a créixer, a fer amics o parlar del que sento. Que em posis a lloc que vegis que me’n vaig de mare, que no t’espantis de mi ni de les meves reaccions, i que m’abracis quan tingui un d’aquells dies en que no pugui parar de plorar.

Que em facis d’espàrring quan tingui la necessitat de vomitar tota la merda que porto a dins, i que no et pots arribar a imaginar, perquè mai ho he explicat a ningú.

Necessito saber que quan plori i la vida em desbordi, tu estaràs, i m’abraçaràs, i tindràs un nus a l’estómac, perquè sabràs que m’ho estic passant molt malament. I jo sabré que això vol dir que t’importo, perquè en definitiva, només busco saber que sóc important per a algú, i que no estic sol al món, encara que tot plegat no sigui més que una il·lusió.

Necessitaré que t’enfadis amb mi, i que t’indignis, com si el que faig t’importés de veritat.

Que quan les coses a casa no vagin bé m’ajudis a dir que no vull anar, perquè no puc suportar la mirada de retret del meu avi, que m’obliga a anar, encara que no estigui a gust allà.

Que paris els peus a tots aquests que creuen que em coneixen molt bé, i que cada vegada que obren la boca demostren que no s’enteren de res. Aquest psicòleg que em veu 5 minuts cada dos mesos i amb qui ni tant sols parlo; o aquestes dels serveis socials a les que he vist mitja hora en els últims anys, i que es creuen que em coneixen millor que jo mateix. De què van!

Necessitaré que entenguis que estic cansat d’explicar la meva vida, de que preguntin molt però que no m’escoltin casi mai. Que no sàpiguen llegir les meves mirades, els meus silencis, els meus gestos, perquè no s’han pres la molèstia de voler-me conèixer.

Necessitaré que siguis capaç d’anticipar-te a mi, i que m’aturis en sec quan vegis que camino ferm cap a l’abisme, i que després em preguntis que què coi ha passat.

Que facis entendre a la resta que les coses no sempre són blanques o negres. Que no som bons o dolents, sinó que hi ha tota una gamma de matisos, i que de vegades els bons, també, podem arribar a fer coses dolentes.

Només necessitaré que algú em miri diferent, i que aposti per mi fins el final.

Per últim et demanaré a tu, que em cuides, que no oblidis que la balança del meu destí es pot decantar per cada decisió que prenguis, i que vivim i morim amb els vostres èxits i els vostres fracassos. Encerts i errors que ens condemnen o ens donen oportunitats.

Això és el que et demanaré. Tant fàcil i alhora tan difícil. Què dius, acceptes?

– Pots comptar-hi. Benvingut a casa teva.

Anuncis

Els nens de l’Artur Mas (VI): Tornar a començar*

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.


 

A la Sara mai no li ha agradat la llet. Quan era petita i estava amb la seva mare, abans d’haver d’anar a viure a un centre, recorda que hi havia molts crits a casa per aquest motiu. Havia deixat de donar-li importància perquè la mare també la renyava i la cridava per moltes altres coses: per cantar, per jugar es veu alta, per ballar pels passadissos. Aleshores devia de tenir quatre anys.

Quan va arribar al centre d’acollida ja en tenia sis i va haver de tornar a explicar a tothom que no li agradava la llet. Només una mica, li deien les educadores. Hi té un bon record, perquè les coses allà eren diferents. Hi havia altres nens i nenes com ella i se sentia estimada. Però no va durar.

Als pocs mesos la van dur a un altre centre. Li van explicar que el centre d’acollida on havia estat era només per un temps fins que li trobessin un lloc en un centre més definitiu.

Al nou centre les coses eren una mica diferents. Hi havia nens més grans i això al principi li va fer una mica de por. Una nit, mentre xerrava amb la Carla, la companya de la llitera de dalt, aquesta li va explicar que portava quatre anys esperant una família que l’acollís. En aquell moment tenia nou anys i havia perdut l’esperança. Deia la Carla que segurament s’estaria al centre fins els divuit, és a dir, encara li quedaven nou anys d’estar allà. Les famílies busquen nens més petits i jo ja tinc nou anys, explicava. Ja sóc massa gran.

La Sara tenia una tutora al centre que es deia Maribel i que li agradava molt. Era molt tendra amb ella i l’ajudava en tot el que necessitava. S’encarregava de que no li faltés res: la duia al metge quan era necessari, li comprava la roba, parlava amb els seus mestres i l’acompanyava en aquells dies difícils en que no sabia per què no podia deixar de plorar.

Passat un temps la Maribel va anar a parlar amb ella. Marxava del centre i ja no seria més la seva tutora. Li havien ofert una feina en un centre a la vora de casa seva i havia decidit acceptar-la. La Sara li va preguntar si podia marxar amb ella a l’altre centre, però això no era possible. Això li va dir casi amb llàgrimes als ulls.

Ara tindria una nova tutora i encara que ja la coneixia no seria el mateix. Se li feia molt feixuc haver-se de tornar a obrir a algú altre, a parlar-li de les seves coses personals o del que sent. I tot i que sabia que la Maribel li explicaria les coses importants de la seva família, de la seva escola o dels seus metges, temia que les petites coses caiguessin en l’oblit. Es perdria pel camí que li agrada que li facin pessigolles als peus, que li piquin l’ullet mentre li somriuen en un gest de complicitat, o que la despertin fent-li carícies al front. Li va costar una mica, però finalment es va adaptar.

Però malauradament no és així en tots els casos. Tot i que en els centres es fan importants esforços per garantir l’estabilitat i la continuïtat, això no és sempre possible. Viure en un entorn residencial implica per definició un cert grau d’inestabilitat que, lluny de poder ser eliminat per complet, només pot ser minimitzat. Absències dels referents educatius per períodes de vacances, baixes mèdiques, permisos per malalties familiar, o en alguns casos, fins i tot, una precarització en les condicions de treball que porta a una excessiva rotació de professionals. Sovint encabir els drets laborals amb les necessitats dels infants es converteix en un trencaclosques de difícil encaix.

Per pal·liar aquesta situació s’intenten introduir figures coreferents, però de vegades es perd de vista que malgrat els esforços per afavorir que els infants es vinculin són finalment ells qui decideixen a qui es volen vincular, i en quin grau. Són ells els qui en última instància trien l’interlocutor per les seves qüestions més personals, per parlar dels seus patiments, les seves il·lusions i els seus neguits.

Quan va fer els dotze anys va tornar a passar. La seva tutora la va cridar per explicar-li que ara era la Sara qui havia de marxar. Havia crescut i havia de passar al grup de grans.

La Sara sabia que tard o d’hora aquell dia arribaria però esperava, com qui tanca els ulls i espera que les coses que no agraden no arribin mai, que això no passés. Només la separaven uns vint metres del grup dels grans, en el mateix edifici. Ella passaria al grup d’adolescents i possiblement una nena nova ocuparia ara el seu lloc.

Els educadors d’allà els coneixia de vista, i amb alguns hi tenia bona relació. Alguns dels companys, a més, també havien estat temps enrere, igual que ella, en el grup de petits. Tot i així no podia deixar de pensar que permanentment havia de fer un esforç per adaptar-se als canvis. Era com si se sentís atrapada en aquella pel·lícula que tothom coneix amb el nom de “El dia de la marmota”. Adaptar-se als canvis una vegada, i una altra, i una altra. Això l’esgotava. Coneixia algun company del centre que havia tirat la tovallola. Perquè m’he d’adaptar si tot és temporal? deia. Ja estic cansat, feu el que vulgueu amb mi.

Ha passat un temps i ara, ja amb 13 anys, ha tingut la sort de trobar un família que l’aculli. Sap que és una cosa força extraordinària perquè a aquestes edats difícilment algú acull un infant. Es tracta dels pares d’una bona amiga de l’escola, i a base de trobar-se cada dia a la sortida de classe, i anar-se coneixent, sembla que han pres aquesta decisió.

Ara la Sara està molt contenta, perquè sap que té una oportunitat que molt pocs en les seves circumstàncies tenen. S’enfronta amb il·lusió i temor a una nova etapa, coneixedora de que no serà fàcil. Tira la vista enrere i veu amb certa distància el seu recorregut: a casa, al centre d’acollida, al nou centre, les escoles per les que ha passat, la Maribel, el canvi de tutora, el canvi de grup, nous educadors, nous companys… Ara ha de tornar a conèixer les persones que tindran cura d’ella. Seran el Marcel i l’Emma. Semblen bona gent, però se sent una mica cansada d’haver d’explicar novament que no li agrada la llet, que el seu color preferit és el groc, que li agrada dormir amb el seu peluix, caminar amb mitjons per la casa a l’hivern o estar sola quan alguna cosa l’angoixa.

Potser, simplement, està cansada de tornar a començar i es pregunta, preocupada, si s’acabaran abans els canvis o les seves energies per adaptar-se.

 

Per saber més:

 

* Article publicar a Social.cat amb data 17 de Setembre de 2015

Em demano la independència*

Em demano la independència.

Me la demano de Catalunya, d’Espanya, del meu districte, i del meu carrer, perquè un de cada tres nens al nostre entorn és pobre, i de tant sentir-ho repetir ens hi hem acostumat i ho veiem com a normal.

Em demano la independència per la Júlia, una nena de nou anys a la que em trobo dos cops per setmana, amb la seva mare, fent una llarga cua a Càritas mentre fa els deures estirada al terra.

Em demano la independència pel Joan, que té problemes per aprendre a l’escola, i com no hi havia prou personal per ajudar-lo el volien enviar a una escola d’educació especial.

Em demano la independència perquè la Generalitat es segueix quedant, en contra del que estableix la resolució del Síndic, amb les pensions d’orfandat i altres prestacions de tots els nens tutelats i que viuen en centres.

Em demano la independència pel Tomàs, que amb 14 anys en porta vuit vivint en un centre de protecció, sense que ningú faci una veritable política en favor de l’acolliment familiar.

Em demano la independència perquè és un escàndol que les polítiques de protecció social i familiar es financin amb la loteria, en lloc de amb els impostos que ja paguem tots.

Em demano la independència per l’Arnau, que amb dues feines no arriba a finals de mes i no podrà pagar les colònies de la seva filla.

Em demano la independència per la Sra. Maria i el Sr. Antoni, de 74 i 78 anys, que han hagut d’acollir a la seva filla Elena i els seus dos nets, després que tornessin a casa per haver estat desnonats. I també per l’Elena, que es tanca al lavabo cada poc a plorar de ràbia per evitar que els seus dos fills no la vegin.

He de dir que ja no puc més, que això és insuportable. Que mentre uns i altres es tiren els trastos pel cap i només parlen del que els dóna més rèdit polític, la gent s’ho està passant molt malament.

Que estic cansat que uns i altres es passin el dia amb retrets, o amb discursos de legalitat o patriotisme. Perquè el que ens hauria de fer sentir orgullosos és saber que els ciutadans que viuen a la nostra pàtria ho fan en unes condiciones de dignitat. Que la legalitat dels altres també passa per fer complir lleis que tenen a veure amb dependència, amb vivenda, amb el dret a la sanitat o el dret a tenir una infància feliç.

No vull però sobretot no puc sentir a parlar més de independència, de llistes unitàries, de banderes o patriotes. No vull ni tampoc puc sentir a parlar més de legalitats, de Tribunal constitucional, de l’altra bandera o de la unitat d’Espanya.

Necessito sentir parlar de la Júlia, del Joan, del Tomàs, de l’Elena, de l’Arnau, de la Sra. Maria o del Sr. Antoni. Necessito que el món pari, que es deixi de parlar de pàtries i que es comenci a parlar dels que viuen en elles. Que es resolguin els problemes de la gent que els impedeixen menjar, anar a l’escola, sentir-se segurs a casa o ser feliços. Que uns pares no hagin de sentir plorar la seva filla tancada al lavabo i que els nens tinguin una veritable infància.

Reivindico el meu dret a no voler sentir a parlar més de pàtries i a voler sentir parlar de gent. I si no és així, reivindico el meu dret a la independència. Tot sol, o amb els qui vulgueu venir amb mi.

* Article publicat al Social.cat en data 28 de Juliol de 2015 (http://www.social.cat/opinio/5376/em-demano-la-independencia)

Ens veiem al setembre*

* Article publicat per Jaume Funes al Suplement ARA Criatures (Diari ARA), el 2 d’agost de 2014.

L’editorial m’apressa perquè acabi el llibre Cal fer deures? En realitat jo vaig escrivint pàgines sobre “famílies que ajuden a aprendre”. Entre els exemples que cerco hi ha els que tenen a veure amb els deures de vacances. Un bon educador de menors, David Román, m’envia el seu cas: ha de convèncer un noi d’onze anys -i història difícil- sobre com és d’apassionant fer el resum de 150 pàgines de temes diversos i 283 pàgines d’exercicis, així com estudiar per examinar-se al setembre. Un tutor de secundària m’explica la visita indignada d’una mare: “M’heu fotut l’estiu, suspenent el meu fill de dos matèries, la tecnologia i la plàstica”.

Llegeixo als diaris que l’Ajuntament de Barcelona torna a posar en marxa un servei de suport per als estudiants de secundària que han de preparar els exàmens de setembre. Està pensat per ajudar els que tenen poc suport a casa, però una de les responsables em fa saber que l’any passat va servir perquè les famílies de “Sarrià” s’estalviessin l’acadèmia.

Tornar a les essències

Una de les obsessions dels responsables actuals de l’escola ha estat tornar a les essències ( back to basics ), i així van recuperar els exàmens de setembre. Si volen passar de curs, diuen, han d’aprovar. L’estiu hi és per fer el que no s’ha fet durant el curs. Si les famílies no poden és igual, ja se n’ocuparan els ajuntaments. Algunes, fins i tot, agraeixen que els seus mandrosos adolescents tinguin alguna cosa a fer. Les que pateixen les dificultats comproven que ni a les vacances desconnecten d’obligacions escolars. L’estudiant que va acabar el curs odiant l’escola acumula raons per tenir mal rotllo davant d’encàrrecs estiuencs odiosos.

¿Es tracta només de deixar passar l’estiu? No. El setembre hauria de ser el mes per tornar a començar, i no per passar primer comptes dels desastres anteriors. En acomiadar i en rebre un alumne, la primera preocupació és convence’l que encara no té sentit tirar la tovallola, que l’escola segueix sent el seu lloc. També li hem de fer veure que no tot és culpa de l’escola sinó que potser hi podria posar de part seva. Així, potser hi ha alguna cosa que valgui la pena estudiar a l’estiu, ni que sigui copiar les metàfores dels clàssics per lligar millor. Potser l’estiu hi és per descobrir allò que no saben i val la pena aprendre. Si més no, el tutor recorda a l’adolescent que acomiada el dret dels seus pares (no seu) a descansar d’escola a l’estiu.

Els nens de l’Artur Mas (IV): Els 18 anys. Caminant per l’abisme

*La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya. Totes les històries exposades en aquest article estan inspirades o descriuen fets reals.

 

A la Marta li falten tres mesos per fer els 18 anys. Porta des dels onze vivint al CRAE[1] i sap que el seu pas pel sistema de protecció a la infància està a punt de finalitzar.

Dijous passat, a l’institut, les companyes comentaven com celebrarien l’entrada a l’edat adulta. A una d’elles els pares li havien pagat el carnet de cotxe; a una altra li estaven preparant una gran festa on vindrien familiars i amics. Ella, en canvi, hauria de fer la maleta.

Veu com les companyes de classe senten la proximitat dels 18 entre l’alegria i la incertesa. Reptes i oportunitats es presenten davant d’elles. Però no per a la Marta. El binomi reptes i oportunitats es veu desdibuixat i apareixen al seu davant només reptes. Poques oportunitats.

Entre realities i llibres de Crepúsculo, s’havia vist obligada a créixer massa depressa. Ja feia temps que al centre els educadors la pressionaven. Has de madurar! Has de créixer! Has de ser responsable! li deien. Però un sovint madura quan pot i no quan les agulles del rellotge toquen final de trajecte, més encara en el cas d’infants i adolescents tutelats que han tingut vides trencades amb històries plenes de pèrdues.

La Marta però, encara es considera de les afortunades. D’altres, com el Quim, no estaven gens preparats. Us podeu estalviar la festa de comiat, va dir. Avui no tinc res a celebrar. Em pregunto quants dels joves de Catalunya, amb vides plenes, perfectes, de sèrie de televisió, estan preparats per a viure autònomament acabats de fer els divuit anys. Els nens de l’Artur Mas no tenen alternativa.

Qui ha estat la seva tutora en el centre en els darrers anys no pot deixar de pensar en tots els escenaris possibles. Pensa, des de ja fa dies, en aquelles últimes paraules que un adult ha de dir a una adolescent. Allò que tot noi o noia ha de poder sentir abans d’emprendre un viatge, sovint massa en solitari. Aquelles paraules que hauria d’atresorar i que podrien marcar la diferència entre una bona o una mala decisió. Perquè quan un viu sense res, no es pot permetre gaires males decisions.

Enmig dels temors i els projectes de futur pregunta pels seus diners, una cosa pràctica. Els estalvis que ha anat guardant durant el seu pas pel centre: 400€. Una vida reduïda a això: una maleta plena de records i 400€.

Abans tenia molt més. És òrfena i havia arribat a rebre més de 3.000€ l’any. Tot això li guardaven en un compte del banc per quan fos major francisco_de_goya_saturno_devorando_a_su_hijo_1819-18231d’edat. Segons els seus càlculs, en els darrers set anys, des que és al centre, hauria de tenir acumulats més de 21.000€. Aquest sí que era tot el seu patrimoni. El seu futur. Però ara aquests diners ja no els té, se’ls ha quedat la Generalitat.

El perquè encara no l’entén, però sap que algunes entitats ho van denunciar i el Síndic de Greuges va dir que és il·legal. Una amiga seva que està més assabentada diu que des del 2010, quan van canviar la llei, el Departament de Benestar i Família ja s’ha quedat entre 18 i 20 milions d’euros. Els diners de tots els nens tutelats.

I mentrestant, al seu davant, l’abisme.

No sap perquè, però a ella tot això li recorda una imatge que va veure fa un temps a classe. Mostrava una pintura de Goya. Saturn devorant al seu fill, creu recordar.

Un dia, buscant més informació per Internet, va descobrir que algunes entitats, educadors i EAIA havien iniciat una campanya de recollida de signatures a Change.org per donar a conèixer aquest fet, i per intentar que recuperessin el que és seu. Fins i tots ho van dur a la Comissió d’Infància del Parlament. Tots els partits van dir que era injust. Tots els partits van votar a favor de modificar la llei. Bé, tots excepte CiU i ERC, que ho van bloquejar.

L’Administració ofereix acompanyament educatiu i recursos a través de l’ASJTET[2] durant un període de transició, fins els 21 anys. Tot subjecte a un pla de treball. Pisos, formació, una prestació… Sobre el paper és un bon plantejament, i els professionals de l’ASJTET saben molt bé el que es fan.

Però de vegades es perd de vista que no tots els nois són capaços de sostenir el que se’ls hi demana. Alguns triaran no seguir-lo, és clar. D’altres, senzillament no podran. La realitat moltes vegades supera la voluntat.

Mentre fa una llista mental de tot el que s’ha d’endur pensa en alguns nois que han marxat abans que ella. I sap que no a tots els va bé. Recorda el Guillem, un noi molt intel·ligent. Recorda les llargues converses mentre sopaven. Ell tampoc no tenia ningú fora del centre. S’havia passat tots aquells anys evitant veure la família que tant de mal li havia causat. Al final, en un moviment desesperat, s’havia vist obligat a tornar a casa. Aquella casa freda amb mirades buides. Una mare alcohòlica i retrets suspesos a l’aire.

La cosa no va funcionar, és clar, i va preferir marxar. Després va saber que tenia uns familiars a Alacant. Una nova fugida endavant. Aquella tampoc no va ser una bona opció. Suposo que els lligams de sang no són com a les pel·lícules, i que per molt familiar que un sigui, cadascú té la seva vida muntada. El van convidar el passar el cap de setmana, i després a marxar per on havia vingut.

Un dels educadors li va dir que es posés en contacte amb la gent de Punt de Referència, una associació que ofereix suport i acompanyament a joves extutelats, en forma de mentoria. Mai ho va fer. L’última vegada que la Marta el va veure esperava torn en una de les cues de Càrites. Encara no havia fet els dinou anys. Paralitzada, no va saber què fer. No li va dir res.

Quan va tornar al centre, només va poder tancar-se a la seva habitació i plorar en silenci mentre imaginava el futur que havia de venir. Un futur incert, sense xarxes de protecció ni segones oportunitats. El futur de la majoria de Els nens de l’Artur Mas.

 

[1]CRAE: Centre Residencial d’Acció Educativa. Són les institucions que atenen i eduquen als infants i adolescents tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya, sota la mesura d’acolliment simple en institució.

[2] ASJTET: Àrea de suport al jove tutelat i extutelat.

 ** Article publicat a Social.cat, a 4 de Juliol de 2014

Els nens de l’Artur Mas (III): Viure en un centre

* La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.
En Gerard té 10 anys i espera a la porta del CRAE1. Va carregat amb tot de maletes i bosses. Les pertinences d’una realitat que espera convertir-se en passat. L’acompanya una educadora de DGAIA, a qui ha conegut fa unes poques hores però que en aquests moment és la única cara amiga en un entorn que encara li és desconegut.Se l’ha apartat de casa seva, del seu barri, la seva escola i els seus amics. La seva vida passada forma part d’un parèntesis que caldrà veure si retorna o no. Potser té clars els motius pels que està allà. Potser fins i tot ho ha demanat ell. O potser li han explicat, però no acaba de creure-s’ho. Tot es precipita.Ara se li apropa un home de mitjana edat. Sembla afable. Es presenta. Serà el seu tutor, i mentre visqui al centre, serà el responsable de que no li falti res. S’acaba de convertir en un més dels 2700 infants que viuen en centres arreu de Catalunya.

Percep una paradoxa. Un espai privat en un entorn públic. D’una banda, el seu nou lloc de vida; de l’altra, el lloc de treball d’uns professionals, no només els educadors, sinó també personal de servei (bugadera, cuineres, manteniment…) o estudiants en pràctiques. Un trànsit de gent que no sempre facilita l’adaptació i la consideració de l’entorn residencial com a propi. L’habitació, el prestatge, la seva caixa amb els petits gran tresors.

Es presenta, doncs, una única elecció com a possible: acceptar i exposar-se al trànsit, a la mirada de l’altre, a l’escrutini per part no només dels qui allà treballen, sinó també de la xarxa de Serveis Socials fins a arribar a perdre de vista que tothom ho sap tot de la seva vida, fins i tot allò que ell encara no sap.

Hi ha normes curioses que no acaba d’entendre. No pot anar sol en bici ni patinet. Ni els grans de 16 anys tampoc? Tampoc! Sempre acompanyats, no sigui que caiguin. Normes que no normalitzen. Estrany.

Tampoc pot sortir a les fotos. Ni web de l’escola, de l’esplai, ni facebook, ni WhattApp. Els grans s’ho salten, es clar. Intentar posar portes al camp, quin disbarat!

I la convivència. La convivència en el CRAE no sempre és fàcil. Un patiment silenciós, sovint no pel fet de ser al centre, sinó per les causes que han provocat el seu ingrés (desatenció, abusos, maltractament…) es posa de manifest en les petites situacions del dia a dia. I és que viure en un a CRAE no és bo ni dolent, però inevitablement implica, per exclusió, no viure a casa, realitat que retorna una vegada i una altra.

Hi ha límits en la capacitat de contenció d’aquest patiment per part dels professionals. La idea de que tots els malestars poden ser treballats, elaborats i eliminats s’allunya força de la realitat, fet que no ha d’impedir seguir apostant i posant en joc tots els recursos educatius i terapèutics necessaris. Així, no és infreqüent que als centres hi hagi infants i adolescents, que no havent sabut o pogut elaborar la seva situació, manifestin conductes disruptives o alteracions de conducta; o fins i tot, cada cop més sovint, amb trastorns mentals greus. Es podria dir, en altres paraules, que el que ha viscut, -o precisament el que no han viscut-, els ha acabat embogint.

Aquesta situació entra sovint en conflicte amb els educadors que, des del coneixement, no del cas, ni de l’expedient, ni de la xifra, sinó de l’infant amb els seus neguits, les seves mirades, els seus silencis; pateixen en solitud en veure que l’atenció que s’està donant no és aquella que s’hauria de donar, ni aquella que un voldria per un fill.

Però la realitat és tossuda, i de vegades li agrada jugar a forçar la corda. Si bé un temps enrere l’Administració dotava als centres dels recursos humans necessaris per atendre a les particularitats dels infants amb alteracions de conducta, discapacitats o necessitats educatives especials, reforçant les plantilles per oferir una atenció de qualitat, aquesta situació ja no es dóna, provocant un exercici permanent d’equilibri impossible en que sempre ha d’haver-hi algú que perdi. No hi ha atenció per tots.

Personal que no es cobreix, disminució progressiva de recursos, falta de inversió i manteniment… Tot un seguit de pèrdues que sumades a la precària situació en que ingressen els infants, fan que la realitat sigui cada cop més difícil de gestionar. Es podria afirmar, doncs, que des d’un temps els professionals de la protecció a la infància ja no fan el que han de fer, sinó el que poden.

Els equips, moguts per l’angoixa que els genera veure que l’atenció dels molestos pertorba la tranquil·litat de la resta, acaben duent a terme una fugida endavant, provocant l’expulsió simbòlica i fins i tot real dels que molesten. En definitiva, de passar la pilota a un altre. De sacrificar a un (normalment el que té més dificultats per gestionar el seu patiment) en benefici de la majoria.

Una nova expulsió. Primer de casa, ara del Sistema.

I és que no és gens fàcil conviure amb algú que dia sí, dia també, té rebequeries, crida, insulta, dóna cops o tira cadires… Sí, cadires! I a mesura que es fa gran, i que la situació es fa més insuportable, la temptació de desfer-se d’ell és cada cop més intensa.

Passen els dies, les setmanes, els mesos. Finalment en Gerard aconsegueix allò que en un principi li semblava impossible. S’hi troba a gust. Voldria que això no li hagués passat a ell, però ara, com a mínim, sap que mentre no pugui tornar a casa té un lloc on estar bé.

Mira per la porta. Veu un home d’uns 30 anys acompanyat d’un nen de 7. Xerren amb un dels educadors del centre. Interpreta que aquell home havia viscut allà feia anys. Es retroba amb el qui havia estat el seu tutor.

L’estona passa i s’acomiaden. Pare i fill enfilen el carrer allunyant-se. Caminats uns 20 passos el nen es para, es gira, i corre cap a la porta del centre. “Gràcies per haver cuidat del meu pare quan ho va necessitar”.

Encara se’m posen els pels de punta.

Publicat al Social.cat el 21/04/2014

 

Companys de viatge i realitats incòmodes en medi residencial (CRAE)

La convivència en un CRAE no sempre és fàcil. Més enllà del com un pot gestionar la seva situació, i el que l’ha originada, també tenen molt pes la manera com els companys viuen i gestionen la pròpia realitat.

Un patiment silenciós, sovint no pel fet de ser al centre, sinó per les causes que han provocat el seu ingrés (desatenció, abusos, maltractament…) es posa de manifest en les petites situacions del dia a dia. I és que viure en un a CRAE no és bo ni dolent, però inevitablement implica, per exclusió, no viure a casa, realitat que retorna una vegada i una altra.

Així, la vivència que cadascú té de la seva pròpia història a partir del relat que hagi pogut anar construint, determinarà en bona mesura el clima institucional.

Existeixen limitacions però, en la capacitat de contenció d’aquest patiment per part dels professionals dels centres. La idea de que tots els malestars poden ser treballats, elaborats i eliminats s’allunya força de la realitat, fet que no ha d’impedir seguir apostant i posant en joc tots els recursos educatius i terapèutics necessaris. Així, no és infreqüent que als centres hi hagi infants i adolescents, que no havent sabut o pogut elaborar la seva situació, manifestin conductes disruptives o alteracions de conducta; o fins i tot, cada cop més sovint, amb discapacitats o trastorns mentals greus. Es podria dir, en altres paraules, que el que ha viscut, -o precisament el que no han viscut-, els ha acabat embogint.

Aquesta situació entra sovint en conflicte amb els educadors que, des del coneixement, no del cas, ni de l’expedient, ni de la xifra, sinó de l’infant amb els seus neguits, les seves mirades, els seus silencis; pateixen en solitud en veure que l’atenció que s’està donant no és aquella que s’hauria de donar, ni aquella que un voldria per un fill.

Però la realitat és tossuda, i de vegades li agrada jugar a forçar la corda. Si bé un temps enrere l’Administració dotava als centres dels recursos humans necessaris per atendre a les particularitats dels infants amb alteracions de conducta, discapacitats o necessitats educatives especials, reforçant les plantilles per oferir una atenció de qualitat, aquesta situació ja no es dona, provocant un exercici permanent d’equilibri impossible en el que l’atenció d’uns infants implica inevitablement la desatenció d’altres.

Personal que no es cobreix, disminució progressiva de recursos, falta de inversió i manteniment… Tot un seguit de pèrdues que sumades a la precària situació en que ingressen els infants, fan que la realitat sigui cada cop més difícil de gestionar. Es podria afirmar, doncs, que des d’un temps els professionals de la protecció a la infància ja no fan el que han de fer, sinó el que poden.

Els equips, moguts per l’angoixa que els genera veure que l’atenció dels molestos pertorba la tranquil·litat de la resta, acaben duent a terme una fugida endavant, provocant l’expulsió simbòlica i fins i tot real dels que molesten. En definitiva, de passar la pilota a un altre. De sacrificar a un (normalment el que té més dificultats per gestionar el seu patiment) en benefici de la majoria.

Una nova expulsió. Primer de casa, ara del Sistema.

I és que no ha de ser gens fàcil conviure amb algú que dia sí, dia també, té rebequeries, crida, insulta, dona cops o tira cadires… Sí, cadires! I a mesura que es fa gran, i que la situació es fa més insuportable, la temptació de desfer-se d’ell és cada cop més intensa.

Deia Meirieu[1]: “Lo normal en educación es que la cosa no funcione; que el otro se resista, se esconda o se rebele. Lo normal es que la persona que se construye frente a nosotros no se deje llevar, o incluso se nos opongo, a veces, simplemente, para recordarnos que no es un objeto en construcción sino un sujeto que se construye. El dilema, excluir o enfrentarse. Dimitir o entrar en una relación de fuerzas. […] La tentación, echar a los bárbaros para poder ejercer bien la función de enseñantes. […] Educar es negarse a entrar en esa lógica.”

No es tracta, per tant, de desfer-se dels que molesten o dels qui no saben com acceptar aquesta ajuda, ni tampoc es tracta d’ajuntar-los a tots en un mateix centre-gueto. Cal donar als centres els recursos necessaris per poder donar l’atenció que necessiten uns infants sense que això repercuteixi negativament en la resta. Tots han de tenir l’atenció que necessiten. I aquesta màxima no ha de ser discutible.

Això no treu però, que hi hagi situacions en que les característiques d’un infant facin aconsellable una atenció més especialitzada (en un centre terapèutic, per exemple) i uns recursos més específics, no tant per la tranquil·litat de la resta, sinó per l’atenció del propi infant.

 

[1] Meirieu, P. Frankentein Educador. Laertes, 1998.