família

Retorns al domicili i fugides adultes endavant

En una conversa telefònica, la tutora d’un nen de 10 anys comparteix impressions amb un EAIA sobre la situació familiar de nen.

Coneixent el cas, molt haurien de canviar les coses perquè aquesta família recuperi la seva capacitat parental, i a hores d’ara, no hi ha cap possibilitat que se’n pugui ocupar amb unes mínimes garanties. Aquest és el sentir tant de l’equip com de l’EAIA.

Contràriament a aquest anàlisi (aquesta família a hores d’ara no pot, ni es preveu que pugui fer-se càrrec del nen en un mig termini), en un moment donat de la conversa l’EAIA comença a plantejar la possibilitat de fer un retorn sota l’argument que “d’aquesta manera cremarem a la família com a recurs, el nen sabrà que ells no són una opció, i podrà tornar a un altre centre d’una manera més tranquil·la”.

En aquest punt a mi se’m comencen a alterar els bioritmes, perquè aquest camí ja l’he recorregut massa vegades, i les conseqüències (la ruptura traumàtica, un fracàs vital, un nou trencament…) sempre les paguen els mateixos: els infants principalment, però també les famílies.

Començo a repassar mentalment alguns casos en que es van plantejar retorns al domicili sabedors que seria un fracàs absolut, i en efecte, va ser un fracàs absolut:

  • Un noi de 13 anys amb una elevada dificultat per controlar els impulsos que va tornar amb una mare que no el podia controlar –gairebé ni des del CRAE el podíem contenir–, i que als pocs mesos va ingressar en CREI.
  • Una noia de 15 anys amb una relació basada amb el conflicte amb la mare, i que es planteja retornar amb ella. Fracassa un mes després.
  • Dos germans adolescents, de 14 i 16 anys. El gran amb trastorn mental, el petit amb tant potencial que podria acabar a la universitat. Es planteja retorn al domicili amb un pare amb trastorn mental greu i la seva nova parella, sota l’argument que l’EAIA farà un seguiment acurat. Ja el procés de desinternament és un fracàs. Se segueix endavant. Als 4 mesos el pare porta al gran a DGAIA perquè no el pot controlar. El petit comença a escapolir-se de casa, consumeix de tot, i demana entrar en un centre. Segons explica el pare, l’EAIA ha tancat l’expedient “perquè tot va bé”.
  • Un nen i una nena que retornen amb un pare incapaç de fer-se’n càrrec o de posar-los límits. Als dos mesos ens truquen del servei de psiquiatria infantil d’un hospital per demanar-nos informació sobre el nen, que ara té 10 anys, i el tenen ingressat allà.

 

I d’aquests casos, en podria escriure pàgines, i pàgines i pàgines…

I em venen també al cap algunes xifres recents (de Regne Unit, a Catalunya no es disposa de xifres, com a mínim públiques) sobre el percentatge d’infants i adolescents que tornen a entrar al sistema de protecció. Unes xifres al meu entendre completament esfereïdores:

  • Als 6 mesos de tornar amb la família, el 52% repeteix el maltractament o la negligència, i el 35% reentra al sistema de protecció; als 4 anys de tornar amb la família, el 59% ha retornat al sistema de protecció com a mínim un cop, i el 20% ho ha fet dues o més vegades.

 

Aquest plantejament explicaria com és possible que hagi tingut casos d’infants que amb 11 anys, hagin passat ja per 4 centres i 3 famílies; o que amb 15 anys hagin passat per 7 centres.

I no puc deixar de preguntar-me si el sistema de protecció a la infància ha fet un bon diagnòstic de la situació personal i familiar d’aquests infants, i si realment s’han pres les millors decisions per a ells. I em pregunto, per extensió, si la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) com a organisme encarregat de la protecció a la infància al nostre país, ha complert amb la seva obligació legal de protegir i garantir la millor atenció possible a aquests infants.

I estic convençut que si es preguntés a alguns d’ells sobre l’atenció protectora rebuda, o quina valoració en fan, possiblement en molts casos la seva resposta seria alguna cosa així com “Si us plau, podeu deixar de protegir-me? És que cada cop que algú pren una decisió sobre la meva vida, m’enfonsa encara més.”

Penso veritablement que això demana d’una profunda reflexió perquè, tal i com deia, les conseqüències de repetir fracassos vitals constantment té uns efectes devastadors en l’ànima infantil.

Els nens de l’Artur Mas (II): Els infants acollits

La sèrie d’articles d’opinió “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 _______________________________________________________________

Es diu Marc, té 8 anys, i tot apunta a que es passarà els propers 10 vivint en un centre del sistema de protecció a la infància. I tot i que sap que en el centre els educadors el cuidaran bé i que a casa seva alguna cosa no rutllava com cal, no deixa d’anhelar, sense saber-ho, la possibilitat de tenir una vida normal amb una família que el cuidi i l’estimi com la resta dels seus amics.

Catalunya té actualment 3.458 infants acollits, dels quals 964 viuen amb famílies alienes. És a dir, aquelles que sense tenir cap relació de parentesc amb l’infant, han decidit obrir les seves cases, les seves vides, a algun d’aquests nens que esperen als centres una oportunitat.

L’acolliment familiar, a diferència de l’adopció, es planteja com una mesura temporal fins que la família d’origen se’n pugui tornar a fer càrrec. Parlem, per tant, d’unes setmanes en alguns casos, i de tota la seva infància en d’altres.

Segons dades del darrer Informe de Síndic, 287 nens i nenes esperen als centres que aparegui una família que els aculli. Aquesta dada però, s’allunya força de la realitat, doncs tothom qui treballa en l’àmbit sap positivament que aquesta xifra es pot triplicar fàcilment. El motiu, senzill: davant una proposta perquè un infant major de 8-9 anys sigui acollit, o bé un grup de germans, sovint es rep la resposta següent: “No trobarem una família que vulgui acollir uns germans”, o bé “Aquest nen –de 9 anys– ja és massa gran. Serà millor que en lloc de família d’acollida li busquem una Família Col·laboradora”. Resultat: normalment no es troba ni una cosa ni l’altra, i el nen es fa gran al centre.

Però què és una Família col·laboradora? Són famílies compromeses que, sense tenir la possibilitat d’acollir, volen ser presents en la vida d’algun d’aquests infants, enduent-se’ls els caps de setmana o en períodes de vacances, i oferint-los la possibilitat de conèixer un entorn de relació diferent al que ells han viscut.

És important destacar, també, que no tots els infants que viuen en centres son susceptibles de ser acollits, doncs de vegades hi ha algun factor que desaconsella aquesta mesura en favor d’una atenció per part d’equips més especialitzats (parlem d’infants, per exemple, amb alguna malaltia mental, alteracions de conducta o bé un vincle familiar tan intens que faria difícil que l’acolliment resultés satisfactori).

A part de valorar l’extraordinària tasca i el compromís de les famílies, fóra bo considerar algunes de les qüestions que acompanyen aquesta mesura. No cal dir, que a banda dels avantatges que suposa per l’infant, –que troba l’afecte, l’estabilitat i una atenció que malauradament no sempre es pot oferir als centres amb les mateixes garanties–, també en presenta per a l’Administració.

Les famílies reben una ajuda mensual base d’entre 326 i 393€ per infant acollit amb la que han de pagar escolarització, alimentació, roba, lleure, així com qualsevol altra despesa. Aquesta quantitat és manifestament insuficient, més si tenim present que existeixen estudis que xifren en uns 830€/mes la despesa generada per nen.

Cal dir, a més, que aquesta prestació porta congelada des de 2007. Si es mira l’evolució de l’IPC en els darrers anys es constata que des de 2001 les famílies han perdut una capacitat adquisitiva d’entre el 25 i el 29%.

Aquestes famílies, per bona disposició que tinguin, no són alienes a la dramàtica situació que viu tothom. Però amb un afegit: cuiden, atenen, eduquen, ensenyen i preparen per la vida a uns infants com si fossin seus, però que en realitat no ho són. Són els nens de l’Artur Mas.

És evident que quan algú opta per acollir un infant, no ho fa en absolut pensant en l’ajuda econòmica que rebrà, doncs la relació entre prestació i despesa real és deficitària, però el que no té gaire sentit és que es pugui donar el cas que per tenir un infant acollit, algunes famílies hagin de fer malabars per arribar a final de mes. Així, no deixa de ser necessari –més encara en l’actual conjuntura– fer una crida perquè l’Administració doti a les famílies d’una prestació que s’aproximi el més possible al despesa real.

D’altra banda, si es considera que el cost de mantenir un nen en un centre és d’entre 3.970 i 4.665€/mes, i la mitjana de la prestació per acolliment és de 481€/mes, trobem que pel mateix cost de tenir un infant en un centre, se’n podrien tenir entre 8 i 9 en famílies. O parlant en termes absoluts, per cada euro destinat a l’acolliment en família aliena n’hi ha quinze i mig destinats a recurs residencial (CRAE). I em pregunto: s’aposta realment per l’acolliment?

Però tornem als infants, que és el veritablement important.

Més enllà de dades i xifres, sempre fredes i buides de mirades, aquestes línies demanen una mica més. No es conformen amb una lectura commoguda, indignada, o simplement curiosa. Volen ser tocades. Exigeixen que les mirades es transformin en mans, en dits, i que s’apropin, fins tocar-la, a la realitat que descriuen. Aquests nens ens demanen que els mirem, ens reclamen sí, que els parlem. Que els obrim les portes de les nostres llars, i que els donem una oportunitat.

Una oportunitat, sí. Perquè només d’això es tracta.

 

Per acollir, col·laborar, o simplement saber-ne més:

Guia sobre Acolliment Familiar

AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona)

ICIF (Institucions Col·laboradores d’Integració Familiar)

Departament de Benestar i Família