DGAIA

Pagar el preu de protegir els infants tutelats

En dues setmanes han tingut lloc diversos esdeveniments que vistos per separat possiblement m’haguessin passat desapercebuts, però que relacionats entre sí, he pensat que demanaven d’algun tipus de pronunciament.

FET 1: Fa dues setmanes ens veiem obligats a posar una denuncia a un noi del centre, que pateix una malaltia mental greu. Aquest noi havia introduït un machete al centre, i una navalla de grans dimensions l’endemà, i havia amenaçat amb elles als educadors.

El noi està en una situació d’altíssim risc (no entraré en detalls) i ni els dispositius de protecció (DGAIA) ni els de Salut Mental, han estat capaços de contenir aquesta situació, malgrat els incessants informes i veus d’alerta que tots els recursos fa temps que estem fent. Portem així més d’un any.

En la denuncia de l’educadora, es fa una breu referència la situació en que està el noi, i s’afegeix una frase en que s’afirma que “DGAIA està al corrent de la situació en que es troba el noi”.

Uns dies després anuncien a l’educadora que molt probablement se li obrirà un expedient per haver inclòs aquesta frase. Algú podria pensar que lo greu no és que es doni aquesta situació, sinó que se’n parli.

FET 2: Divendres passat alguns vam tenir accés a una resolució del Síndic de Greuges que acaba de sortir, referida a les condicions de treball dels educadors en centres de protecció a la infància, en que s’apuntava a que calia establir mecanismes de protecció als educadors que denunciaven situacions de vulneració de drets dels infants, atès que sovint aquests eren expedientats o acomiadats, i rebien represàlies, bé sigui de l’empresa/organime en que treballen, bé sigui de la pròpia Administració.

Així, en la resolució es feia èmfasi en el paper dels educadors que treballen en centres, com a garants del compliment dels Drets dels Infants. Em ve al cap un article que escrivia fa uns mesos en que parlava precisament d’això. Es deia “DGAIA ets tu”.

FET 3: Aquesta setmana se m’informa que dimecres vinent es farà devolutiva d’un expedient informatiu obert al centre, en relació al cas d’un noi del que vam estar denunciant repetidament que s’estava cometent una vulneració de drets. No se’ns va escoltar, i tal i com havíem previst i anticipat en els informes, la cosa va acabar com el rosari de l’Aurora. Després, amb cara de sorpresa, s’obre expedient informatiu al centre per analitzar què ha passat.

Caldrà veure com acaba tot perquè, com en els Casinos, La banca sempre guanya, i evidentment en aquest cas també s’intentarà fer el possible perquè sigui així, i que algú pagui el mort. Sembla que la veu dels educadors que alertem del que està passant, i anticipem el que passarà, no té valor, tot i ser els encarregats de contenir i evitar totes aquestes situacions, i els que dia a dia ens seguim partint la cara per cada un d’aquests nanos, perquè algú ha de fer el que vam dir que vindríem a fer.

I penso que si parlar i denunciar situacions de vulneració de drets dels infants que atenem implica que s’obri un expedient, ja espero l’apertura del meu. Obriré una carpeta al despatx on anar-los acumulant. La posaré al costat d’un exemplar que tinc de la Convenció dels Drets dels Infants, de la Llei 14/2010 dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, i dels darrers Informes del Síndic de Greuges.

Mentrestant, seguiré fent entrevistes amb mitjans de comunicació, en que em preguntaran, de ben segur, Què està passant en els centres de protecció i Si és cert tot el que es diu.

Anuncis

Retorns al domicili i fugides adultes endavant

En una conversa telefònica, la tutora d’un nen de 10 anys comparteix impressions amb un EAIA sobre la situació familiar de nen.

Coneixent el cas, molt haurien de canviar les coses perquè aquesta família recuperi la seva capacitat parental, i a hores d’ara, no hi ha cap possibilitat que se’n pugui ocupar amb unes mínimes garanties. Aquest és el sentir tant de l’equip com de l’EAIA.

Contràriament a aquest anàlisi (aquesta família a hores d’ara no pot, ni es preveu que pugui fer-se càrrec del nen en un mig termini), en un moment donat de la conversa l’EAIA comença a plantejar la possibilitat de fer un retorn sota l’argument que “d’aquesta manera cremarem a la família com a recurs, el nen sabrà que ells no són una opció, i podrà tornar a un altre centre d’una manera més tranquil·la”.

En aquest punt a mi se’m comencen a alterar els bioritmes, perquè aquest camí ja l’he recorregut massa vegades, i les conseqüències (la ruptura traumàtica, un fracàs vital, un nou trencament…) sempre les paguen els mateixos: els infants principalment, però també les famílies.

Començo a repassar mentalment alguns casos en que es van plantejar retorns al domicili sabedors que seria un fracàs absolut, i en efecte, va ser un fracàs absolut:

  • Un noi de 13 anys amb una elevada dificultat per controlar els impulsos que va tornar amb una mare que no el podia controlar –gairebé ni des del CRAE el podíem contenir–, i que als pocs mesos va ingressar en CREI.
  • Una noia de 15 anys amb una relació basada amb el conflicte amb la mare, i que es planteja retornar amb ella. Fracassa un mes després.
  • Dos germans adolescents, de 14 i 16 anys. El gran amb trastorn mental, el petit amb tant potencial que podria acabar a la universitat. Es planteja retorn al domicili amb un pare amb trastorn mental greu i la seva nova parella, sota l’argument que l’EAIA farà un seguiment acurat. Ja el procés de desinternament és un fracàs. Se segueix endavant. Als 4 mesos el pare porta al gran a DGAIA perquè no el pot controlar. El petit comença a escapolir-se de casa, consumeix de tot, i demana entrar en un centre. Segons explica el pare, l’EAIA ha tancat l’expedient “perquè tot va bé”.
  • Un nen i una nena que retornen amb un pare incapaç de fer-se’n càrrec o de posar-los límits. Als dos mesos ens truquen del servei de psiquiatria infantil d’un hospital per demanar-nos informació sobre el nen, que ara té 10 anys, i el tenen ingressat allà.

 

I d’aquests casos, en podria escriure pàgines, i pàgines i pàgines…

I em venen també al cap algunes xifres recents (de Regne Unit, a Catalunya no es disposa de xifres, com a mínim públiques) sobre el percentatge d’infants i adolescents que tornen a entrar al sistema de protecció. Unes xifres al meu entendre completament esfereïdores:

  • Als 6 mesos de tornar amb la família, el 52% repeteix el maltractament o la negligència, i el 35% reentra al sistema de protecció; als 4 anys de tornar amb la família, el 59% ha retornat al sistema de protecció com a mínim un cop, i el 20% ho ha fet dues o més vegades.

 

Aquest plantejament explicaria com és possible que hagi tingut casos d’infants que amb 11 anys, hagin passat ja per 4 centres i 3 famílies; o que amb 15 anys hagin passat per 7 centres.

I no puc deixar de preguntar-me si el sistema de protecció a la infància ha fet un bon diagnòstic de la situació personal i familiar d’aquests infants, i si realment s’han pres les millors decisions per a ells. I em pregunto, per extensió, si la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) com a organisme encarregat de la protecció a la infància al nostre país, ha complert amb la seva obligació legal de protegir i garantir la millor atenció possible a aquests infants.

I estic convençut que si es preguntés a alguns d’ells sobre l’atenció protectora rebuda, o quina valoració en fan, possiblement en molts casos la seva resposta seria alguna cosa així com “Si us plau, podeu deixar de protegir-me? És que cada cop que algú pren una decisió sobre la meva vida, m’enfonsa encara més.”

Penso veritablement que això demana d’una profunda reflexió perquè, tal i com deia, les conseqüències de repetir fracassos vitals constantment té uns efectes devastadors en l’ànima infantil.

Els nens de l’Artur Mas (III): Viure en un centre

* La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.
En Gerard té 10 anys i espera a la porta del CRAE1. Va carregat amb tot de maletes i bosses. Les pertinences d’una realitat que espera convertir-se en passat. L’acompanya una educadora de DGAIA, a qui ha conegut fa unes poques hores però que en aquests moment és la única cara amiga en un entorn que encara li és desconegut.Se l’ha apartat de casa seva, del seu barri, la seva escola i els seus amics. La seva vida passada forma part d’un parèntesis que caldrà veure si retorna o no. Potser té clars els motius pels que està allà. Potser fins i tot ho ha demanat ell. O potser li han explicat, però no acaba de creure-s’ho. Tot es precipita.Ara se li apropa un home de mitjana edat. Sembla afable. Es presenta. Serà el seu tutor, i mentre visqui al centre, serà el responsable de que no li falti res. S’acaba de convertir en un més dels 2700 infants que viuen en centres arreu de Catalunya.

Percep una paradoxa. Un espai privat en un entorn públic. D’una banda, el seu nou lloc de vida; de l’altra, el lloc de treball d’uns professionals, no només els educadors, sinó també personal de servei (bugadera, cuineres, manteniment…) o estudiants en pràctiques. Un trànsit de gent que no sempre facilita l’adaptació i la consideració de l’entorn residencial com a propi. L’habitació, el prestatge, la seva caixa amb els petits gran tresors.

Es presenta, doncs, una única elecció com a possible: acceptar i exposar-se al trànsit, a la mirada de l’altre, a l’escrutini per part no només dels qui allà treballen, sinó també de la xarxa de Serveis Socials fins a arribar a perdre de vista que tothom ho sap tot de la seva vida, fins i tot allò que ell encara no sap.

Hi ha normes curioses que no acaba d’entendre. No pot anar sol en bici ni patinet. Ni els grans de 16 anys tampoc? Tampoc! Sempre acompanyats, no sigui que caiguin. Normes que no normalitzen. Estrany.

Tampoc pot sortir a les fotos. Ni web de l’escola, de l’esplai, ni facebook, ni WhattApp. Els grans s’ho salten, es clar. Intentar posar portes al camp, quin disbarat!

I la convivència. La convivència en el CRAE no sempre és fàcil. Un patiment silenciós, sovint no pel fet de ser al centre, sinó per les causes que han provocat el seu ingrés (desatenció, abusos, maltractament…) es posa de manifest en les petites situacions del dia a dia. I és que viure en un a CRAE no és bo ni dolent, però inevitablement implica, per exclusió, no viure a casa, realitat que retorna una vegada i una altra.

Hi ha límits en la capacitat de contenció d’aquest patiment per part dels professionals. La idea de que tots els malestars poden ser treballats, elaborats i eliminats s’allunya força de la realitat, fet que no ha d’impedir seguir apostant i posant en joc tots els recursos educatius i terapèutics necessaris. Així, no és infreqüent que als centres hi hagi infants i adolescents, que no havent sabut o pogut elaborar la seva situació, manifestin conductes disruptives o alteracions de conducta; o fins i tot, cada cop més sovint, amb trastorns mentals greus. Es podria dir, en altres paraules, que el que ha viscut, -o precisament el que no han viscut-, els ha acabat embogint.

Aquesta situació entra sovint en conflicte amb els educadors que, des del coneixement, no del cas, ni de l’expedient, ni de la xifra, sinó de l’infant amb els seus neguits, les seves mirades, els seus silencis; pateixen en solitud en veure que l’atenció que s’està donant no és aquella que s’hauria de donar, ni aquella que un voldria per un fill.

Però la realitat és tossuda, i de vegades li agrada jugar a forçar la corda. Si bé un temps enrere l’Administració dotava als centres dels recursos humans necessaris per atendre a les particularitats dels infants amb alteracions de conducta, discapacitats o necessitats educatives especials, reforçant les plantilles per oferir una atenció de qualitat, aquesta situació ja no es dóna, provocant un exercici permanent d’equilibri impossible en que sempre ha d’haver-hi algú que perdi. No hi ha atenció per tots.

Personal que no es cobreix, disminució progressiva de recursos, falta de inversió i manteniment… Tot un seguit de pèrdues que sumades a la precària situació en que ingressen els infants, fan que la realitat sigui cada cop més difícil de gestionar. Es podria afirmar, doncs, que des d’un temps els professionals de la protecció a la infància ja no fan el que han de fer, sinó el que poden.

Els equips, moguts per l’angoixa que els genera veure que l’atenció dels molestos pertorba la tranquil·litat de la resta, acaben duent a terme una fugida endavant, provocant l’expulsió simbòlica i fins i tot real dels que molesten. En definitiva, de passar la pilota a un altre. De sacrificar a un (normalment el que té més dificultats per gestionar el seu patiment) en benefici de la majoria.

Una nova expulsió. Primer de casa, ara del Sistema.

I és que no és gens fàcil conviure amb algú que dia sí, dia també, té rebequeries, crida, insulta, dóna cops o tira cadires… Sí, cadires! I a mesura que es fa gran, i que la situació es fa més insuportable, la temptació de desfer-se d’ell és cada cop més intensa.

Passen els dies, les setmanes, els mesos. Finalment en Gerard aconsegueix allò que en un principi li semblava impossible. S’hi troba a gust. Voldria que això no li hagués passat a ell, però ara, com a mínim, sap que mentre no pugui tornar a casa té un lloc on estar bé.

Mira per la porta. Veu un home d’uns 30 anys acompanyat d’un nen de 7. Xerren amb un dels educadors del centre. Interpreta que aquell home havia viscut allà feia anys. Es retroba amb el qui havia estat el seu tutor.

L’estona passa i s’acomiaden. Pare i fill enfilen el carrer allunyant-se. Caminats uns 20 passos el nen es para, es gira, i corre cap a la porta del centre. “Gràcies per haver cuidat del meu pare quan ho va necessitar”.

Encara se’m posen els pels de punta.

Publicat al Social.cat el 21/04/2014

 

Els nens de l’Artur Mas (II): Els infants acollits

La sèrie d’articles d’opinió “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 _______________________________________________________________

Es diu Marc, té 8 anys, i tot apunta a que es passarà els propers 10 vivint en un centre del sistema de protecció a la infància. I tot i que sap que en el centre els educadors el cuidaran bé i que a casa seva alguna cosa no rutllava com cal, no deixa d’anhelar, sense saber-ho, la possibilitat de tenir una vida normal amb una família que el cuidi i l’estimi com la resta dels seus amics.

Catalunya té actualment 3.458 infants acollits, dels quals 964 viuen amb famílies alienes. És a dir, aquelles que sense tenir cap relació de parentesc amb l’infant, han decidit obrir les seves cases, les seves vides, a algun d’aquests nens que esperen als centres una oportunitat.

L’acolliment familiar, a diferència de l’adopció, es planteja com una mesura temporal fins que la família d’origen se’n pugui tornar a fer càrrec. Parlem, per tant, d’unes setmanes en alguns casos, i de tota la seva infància en d’altres.

Segons dades del darrer Informe de Síndic, 287 nens i nenes esperen als centres que aparegui una família que els aculli. Aquesta dada però, s’allunya força de la realitat, doncs tothom qui treballa en l’àmbit sap positivament que aquesta xifra es pot triplicar fàcilment. El motiu, senzill: davant una proposta perquè un infant major de 8-9 anys sigui acollit, o bé un grup de germans, sovint es rep la resposta següent: “No trobarem una família que vulgui acollir uns germans”, o bé “Aquest nen –de 9 anys– ja és massa gran. Serà millor que en lloc de família d’acollida li busquem una Família Col·laboradora”. Resultat: normalment no es troba ni una cosa ni l’altra, i el nen es fa gran al centre.

Però què és una Família col·laboradora? Són famílies compromeses que, sense tenir la possibilitat d’acollir, volen ser presents en la vida d’algun d’aquests infants, enduent-se’ls els caps de setmana o en períodes de vacances, i oferint-los la possibilitat de conèixer un entorn de relació diferent al que ells han viscut.

És important destacar, també, que no tots els infants que viuen en centres son susceptibles de ser acollits, doncs de vegades hi ha algun factor que desaconsella aquesta mesura en favor d’una atenció per part d’equips més especialitzats (parlem d’infants, per exemple, amb alguna malaltia mental, alteracions de conducta o bé un vincle familiar tan intens que faria difícil que l’acolliment resultés satisfactori).

A part de valorar l’extraordinària tasca i el compromís de les famílies, fóra bo considerar algunes de les qüestions que acompanyen aquesta mesura. No cal dir, que a banda dels avantatges que suposa per l’infant, –que troba l’afecte, l’estabilitat i una atenció que malauradament no sempre es pot oferir als centres amb les mateixes garanties–, també en presenta per a l’Administració.

Les famílies reben una ajuda mensual base d’entre 326 i 393€ per infant acollit amb la que han de pagar escolarització, alimentació, roba, lleure, així com qualsevol altra despesa. Aquesta quantitat és manifestament insuficient, més si tenim present que existeixen estudis que xifren en uns 830€/mes la despesa generada per nen.

Cal dir, a més, que aquesta prestació porta congelada des de 2007. Si es mira l’evolució de l’IPC en els darrers anys es constata que des de 2001 les famílies han perdut una capacitat adquisitiva d’entre el 25 i el 29%.

Aquestes famílies, per bona disposició que tinguin, no són alienes a la dramàtica situació que viu tothom. Però amb un afegit: cuiden, atenen, eduquen, ensenyen i preparen per la vida a uns infants com si fossin seus, però que en realitat no ho són. Són els nens de l’Artur Mas.

És evident que quan algú opta per acollir un infant, no ho fa en absolut pensant en l’ajuda econòmica que rebrà, doncs la relació entre prestació i despesa real és deficitària, però el que no té gaire sentit és que es pugui donar el cas que per tenir un infant acollit, algunes famílies hagin de fer malabars per arribar a final de mes. Així, no deixa de ser necessari –més encara en l’actual conjuntura– fer una crida perquè l’Administració doti a les famílies d’una prestació que s’aproximi el més possible al despesa real.

D’altra banda, si es considera que el cost de mantenir un nen en un centre és d’entre 3.970 i 4.665€/mes, i la mitjana de la prestació per acolliment és de 481€/mes, trobem que pel mateix cost de tenir un infant en un centre, se’n podrien tenir entre 8 i 9 en famílies. O parlant en termes absoluts, per cada euro destinat a l’acolliment en família aliena n’hi ha quinze i mig destinats a recurs residencial (CRAE). I em pregunto: s’aposta realment per l’acolliment?

Però tornem als infants, que és el veritablement important.

Més enllà de dades i xifres, sempre fredes i buides de mirades, aquestes línies demanen una mica més. No es conformen amb una lectura commoguda, indignada, o simplement curiosa. Volen ser tocades. Exigeixen que les mirades es transformin en mans, en dits, i que s’apropin, fins tocar-la, a la realitat que descriuen. Aquests nens ens demanen que els mirem, ens reclamen sí, que els parlem. Que els obrim les portes de les nostres llars, i que els donem una oportunitat.

Una oportunitat, sí. Perquè només d’això es tracta.

 

Per acollir, col·laborar, o simplement saber-ne més:

Guia sobre Acolliment Familiar

AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona)

ICIF (Institucions Col·laboradores d’Integració Familiar)

Departament de Benestar i Família

Els nens de l’Artur Mas (I)

Darrerament s’ha parlat molt dels infants tutelats per la Generalitat. Son aquells que per diverses causes (perquè llurs famílies no saben, no poden o no volen fer-se càrrec) l’Administració n’exerceix la tutela. Son els anomenats “Nens de l’Administració”.

Segons dades recents del Síndic (desembre 2013) a Catalunya hi ha 7.104 infants tutelats, dels quals 2.719 viuen en recurs residencial.

Imagen

Veient la sèrie històrica s’observa una tendència alcista que acaba a 2010. Un podria pensar, des del sentit comú, que en l’actual conjuntura el nombre tuteles per part de DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència) hauria de créixer. Paradoxalment, es dóna la situació contrària. Tant és així, que en el moment de major dificultat social i familiar, a partir de 2011, el nombre de tuteles ha arribat a reduir-se un 11,8%. Quina pot ser la causa?

Si ara es tutelen els infants estrictament necessaris, com un entén que ha de ser, vol dir això que abans DGAIA tutelava en excés? Es podria dir fins i tot que tutelava per damunt de les seves possibilitats?

No seria estrany, doncs, que algú arribés a pensar que la disminució en el nombre de tuteles no es deu tant a criteris tècnics o de protecció, sinó més aviat a causes estrictament econòmiques. Valdria la pena recordar que el cost de mantenir un infant ingressat en centre, segons dades del Departament de Benestar i Família (2012) és de 3.970€ mes/infant en cas de Centres Residencials (CRAE), i de 4.665€ mes/infant en cas de Centres d’Acolliment.

Sigui com sigui, més enllà del QUANT, potser també valdria la pena fer una ullada al COM.

Els professionals que treballen en la xarxa de Protecció a la Infància (reitero: Protecció a la Infància) constaten com des d’un temps enrere la situació als centres s’ha precaritzat considerablement.

Entitats, sindicats i treballadors denuncien la disminució en el nombre de personal que atén els nens, així com la no substitució de determinades baixes o vacants (us imagineu que a casa els pares es posen malalts i ningú ve a cuidar els nens?); la substitució de part dels educadors socials per “auxiliars educatius”, (terme on tot hi té cabuda, des de monitors a integradors socials); així com una rebaixa significativa dels pressupostos dels centres, que afecta a partides tan bàsiques com les de manteniment, roba, alimentació o fins i tot, alerta!, qüestions tan elementals com tractaments mèdics, que s’ajornen o es deneguen perquè son massa cars.

Aquesta situació ha provocat que els qui allà hi treballen, hagin aprés a practicar, sense saber-ho, l’anomenat funambulisme educatiu. Fer equilibris per poder donar una mínima atenció de qualitat a tots els infants que hi viuen. Malauradament, sovint, atendre les necessitats d’un implica desatendre les d’un altre.

I tot i que un pot entendre que la situació no és favorable, i que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, s’han de poder traçar línies vermelles que esdevinguin murs infranquejables.

Iniciàvem aquest escrit fent referència a que els nens tutelats son els infants de ningú. Però precisament per aquesta condició esdevenen “nens públics”. M’aventuro a afirmar que el bé públic més preuat no és la sanitat, no és l’educació, ni tant sols els serveis socials o les pensions. El bé públic més preuat és alhora el més fràgil. Es diu Marta, Júlia, Lluís o Elena i són els nostres nens.

Són els nens de l’Artur Mas, que criden en silenci ser escoltats.