CRAE

Pagar el preu de protegir els infants tutelats

En dues setmanes han tingut lloc diversos esdeveniments que vistos per separat possiblement m’haguessin passat desapercebuts, però que relacionats entre sí, he pensat que demanaven d’algun tipus de pronunciament.

FET 1: Fa dues setmanes ens veiem obligats a posar una denuncia a un noi del centre, que pateix una malaltia mental greu. Aquest noi havia introduït un machete al centre, i una navalla de grans dimensions l’endemà, i havia amenaçat amb elles als educadors.

El noi està en una situació d’altíssim risc (no entraré en detalls) i ni els dispositius de protecció (DGAIA) ni els de Salut Mental, han estat capaços de contenir aquesta situació, malgrat els incessants informes i veus d’alerta que tots els recursos fa temps que estem fent. Portem així més d’un any.

En la denuncia de l’educadora, es fa una breu referència la situació en que està el noi, i s’afegeix una frase en que s’afirma que “DGAIA està al corrent de la situació en que es troba el noi”.

Uns dies després anuncien a l’educadora que molt probablement se li obrirà un expedient per haver inclòs aquesta frase. Algú podria pensar que lo greu no és que es doni aquesta situació, sinó que se’n parli.

FET 2: Divendres passat alguns vam tenir accés a una resolució del Síndic de Greuges que acaba de sortir, referida a les condicions de treball dels educadors en centres de protecció a la infància, en que s’apuntava a que calia establir mecanismes de protecció als educadors que denunciaven situacions de vulneració de drets dels infants, atès que sovint aquests eren expedientats o acomiadats, i rebien represàlies, bé sigui de l’empresa/organime en que treballen, bé sigui de la pròpia Administració.

Així, en la resolució es feia èmfasi en el paper dels educadors que treballen en centres, com a garants del compliment dels Drets dels Infants. Em ve al cap un article que escrivia fa uns mesos en que parlava precisament d’això. Es deia “DGAIA ets tu”.

FET 3: Aquesta setmana se m’informa que dimecres vinent es farà devolutiva d’un expedient informatiu obert al centre, en relació al cas d’un noi del que vam estar denunciant repetidament que s’estava cometent una vulneració de drets. No se’ns va escoltar, i tal i com havíem previst i anticipat en els informes, la cosa va acabar com el rosari de l’Aurora. Després, amb cara de sorpresa, s’obre expedient informatiu al centre per analitzar què ha passat.

Caldrà veure com acaba tot perquè, com en els Casinos, La banca sempre guanya, i evidentment en aquest cas també s’intentarà fer el possible perquè sigui així, i que algú pagui el mort. Sembla que la veu dels educadors que alertem del que està passant, i anticipem el que passarà, no té valor, tot i ser els encarregats de contenir i evitar totes aquestes situacions, i els que dia a dia ens seguim partint la cara per cada un d’aquests nanos, perquè algú ha de fer el que vam dir que vindríem a fer.

I penso que si parlar i denunciar situacions de vulneració de drets dels infants que atenem implica que s’obri un expedient, ja espero l’apertura del meu. Obriré una carpeta al despatx on anar-los acumulant. La posaré al costat d’un exemplar que tinc de la Convenció dels Drets dels Infants, de la Llei 14/2010 dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, i dels darrers Informes del Síndic de Greuges.

Mentrestant, seguiré fent entrevistes amb mitjans de comunicació, en que em preguntaran, de ben segur, Què està passant en els centres de protecció i Si és cert tot el que es diu.

Els nens del President (VIII):Tu, que em cuides

 

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” o “Els nens del President” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

Dedico aquest article al ‘Marc’, que espera a que algun dia li canviï la sort, que ja li toca. Alguns treballem intensament en aquesta direcció.

I als educadors socials que treballen en centres de protecció a la infància, donant dia a dia molt més del que se’ls demana, per garantir l’atenció i protecció dels infants que tenen al seu càrrec, en un moment d’extrema complexitat. Gràcies per no defallir.

___________________________________________________________________________

El meu nom és Arnau, i tinc 12 anys. Algú ha decidit que no puc viure més amb la meva família, i m’acaben de dur a un centre. Diuen que és per protegir-me, però encara ningú ha estat capaç d’explicar-me prou clar de què m’han de protegir. Suposo que no té gaire sentit entrar en discussions, perquè jo en tota aquesta història no sembla que tingui gaire a dir.

Entro per la porta i miro arreu amb cara de desconcert. M’assec a una butaca que hi ha al rebedor i espero a que algú em digui què he de fer. Al meu voltant hi ha tot de bosses i maletes. També veig el meu peluix Toby, que treu el cap des d’una d’elles. Veig que els grans esteu uns metres més enllà, parlant de mi, dempeus en un cercle desordenat. De tant en tant algú gira el cap i em mira escassos segons. No sóc capaç d’entendre què dieu, però m’ho puc imaginar: “No pot viure amb la seva família. Us el deixem aquí perquè el cuideu”.

Ara te m’apropes. Intentes ser amable i em parles pausat, afectuós. Jo em sento molt rabiós i no tinc ganes més que de plorar i cridar, de donar cops de puny i puntades de peu. Però no em surt res d’això. Em sento com aliè a tot el que passa, i sento que no puc ni reaccionar. Contesto a tot el que em preguntes sense parar-me a pensar en la resposta, com un autòmat, i et segueixo allà on tu vas. Em sento desorientat.

Em costa molt refiar-me amb la gent. Sempre m’ha costat. Em considero un nen reservat, i mai m’ha agradat parlar de mi mateix, o de la meva vida. Quan vivia amb els avis, i havíem d’anar a parlar amb els serveis socials, sempre em preguntaven coses. A mi això no m’agradava perquè em feia sentir incòmode i em provocava tristor. De vegades l’única manera que se m’acudia perquè em deixessin estar era quedar-me callat. El missatge era clar: deixeu-me estar, que no vull parlar amb vosaltres. D’altres, em limitava a dir que tot anava bé, i a dir que sí a tot el que preguntaven, encara que algunes vegades no fos veritat. No volia problemes, ni tampoc volia posar a ningú en problemes.

No et conec de res, i sincerament, tampoc tinc ganes de coneixe’t. No sembles un mal tio, de debò, però no vull estar aquí. Quan els pares van morir en aquell accident de cotxe, quan jo era petit, vaig anar a viure amb els avis. No et fas a la idea de com em va costar adaptar-me a la seva manera de ser. El seu caràcter, la seva casa, les seves olors. Tot era nou i se’m feia molt estrany. I ara sóc aquí. Quina merda, tot plegat…

***

Han passat unes setmanes, i mica en mica en sento més tranquil per explicar com em sento. Segueixo molt rabiós. Algunes nits encara ploro tapant-me la cara amb el coixí, perquè ningú no s’adoni. De vegades, el Guillem, que està al llit de dalt, es desperta i baixa d’un salt, i s’està assegut al meu costat fins que m’adormo. Només té un any més que jo, però porta aquí casi tota la seva vida.

***

Demà farà ja un any que sóc aquí i han començat a haver-hi alguns problemes. Em sento cansat i enrabiat, però no puc evitar-ho. De vegades em passa, que estic a la que salto. Us contesto malament, i fins i tot pico a algun dels petits. Després em sap greu, és clar, perquè el pobres no tenen pas la culpa del que m’ha passat.

Sento una cosa a l’interior que em porta a actuar així, i tinc la sensació que cada vegada em passa més sovint. Potser estic malalt, no sé. Mai no ho he parlat amb ningú, perquè fa molt temps que no parlo amb ningú de res. T’ho vaig dir ja fa temps:  mai m’ha agradat explicar les meves coses. A més, aquí sou molta gent i tot ho acabeu xerrant. Sé que si algun dia t’explico alguna cosa sobre mi ho acabaran sabent tots, i això em fa por. La meva vida és meva, i jo decideixo a qui li vull explicar les meves coses.

***

Cada vegada em costa més estar bé. Pensava que amb el temps cada cop seria més senzill estar aquí, però no sé què em passa. Necessito que fem un pacte, res escrit, un acord entre nosaltres. Acceptaré estar aquí, però necessitaré la teva ajuda. Suposo que tampoc tinc gaire més opcions, veient com van les coses per casa.

Fa temps que t’observo. Us observem a tots, i sabem qui hi ha educadors amb qui podem parlar, que es preocupen de debò, i d’altres que estan aquí només per la pasta. Això és nota, per molt que digueu que tots sou iguals.

Sóc conscient que per tu sóc un cas més, un de tants que has portat al llarg de la teva vida. Un expedient, sense més importància. Però necessito dir-te que estic viu, que com tu, sento, pateixo, ploro. Que tinc esperances, il·lusions, anhels. Sé que sóc dur i que mai he confiat en vosaltres. Però creu-me quan et dic que he tingut els meus motius per no confiar en els grans.

Ara no puc més. La ràbia i el descontrol em desborden. Necessito algú que m’agafi, i algú al qui poder-me agafar. He decidit que m’obriré a tu i només a tu. Com a mínim de moment. Més endavant, en funció de com vagi, ja veurem amb la resta. Els altres diuen que ets de fiar, que saps escoltar, que t’impliques, que dones la cara per nosaltres… No sé, potser tinc masses esperances.

Et diré què necessito i espero que m’ho puguis donar. No són coses materials, però tenen més valor que qualsevol propietat que et puguis imaginar.

Et demanaré que m’entenguis, i que m’ajudis a explicar per què actuo de la manera com actuo, però que en cap cas em justifiquis.

Et demanaré que entenguis que no sempre sabré resoldre els problemes que provoco de la millor manera. Que no caiguis en la temptació de mirar-me amb pena, perquè no hi ha res que suporti menys i que em faci sentir més malament.

Depositaré en tu el més preuat que tinc. Segurament l’única cosa valuosa que tinc, i que possiblement poques vegades he entregat: la meva confiança. Et demano, si us plau, que no em fallis.

Et demanaré que estiguis quan et necessiti. Que em defensis a les reunions dels educadors, quan hagi ficat la pota fins al fons, i tothom demani el meu cap. Que em defensis, encara que només sigui per després clavar-me la bronca de la meva vida. Una d’aquestes en que sempre acabo plorant, perquè sento que tens raó en cada paraula que dius.

Que segueixis acomiadant-me cada matí amb un gest de complicitat, picant-me l’ullet amb un mig somriure a la boca, cada cop que obris la porta del centre i marxi a l’escola a fer aquest examen que ja fa dies que preparem plegats.

Necessitaré que m’ajudis a créixer, a fer amics o parlar del que sento. Que em posis a lloc que vegis que me’n vaig de mare, que no t’espantis de mi ni de les meves reaccions, i que m’abracis quan tingui un d’aquells dies en que no pugui parar de plorar.

Que em facis d’espàrring quan tingui la necessitat de vomitar tota la merda que porto a dins, i que no et pots arribar a imaginar, perquè mai ho he explicat a ningú.

Necessito saber que quan plori i la vida em desbordi, tu estaràs, i m’abraçaràs, i tindràs un nus a l’estómac, perquè sabràs que m’ho estic passant molt malament. I jo sabré que això vol dir que t’importo, perquè en definitiva, només busco saber que sóc important per a algú, i que no estic sol al món, encara que tot plegat no sigui més que una il·lusió.

Necessitaré que t’enfadis amb mi, i que t’indignis, com si el que faig t’importés de veritat.

Que quan les coses a casa no vagin bé m’ajudis a dir que no vull anar, perquè no puc suportar la mirada de retret del meu avi, que m’obliga a anar, encara que no estigui a gust allà.

Que paris els peus a tots aquests que creuen que em coneixen molt bé, i que cada vegada que obren la boca demostren que no s’enteren de res. Aquest psicòleg que em veu 5 minuts cada dos mesos i amb qui ni tant sols parlo; o aquestes dels serveis socials a les que he vist mitja hora en els últims anys, i que es creuen que em coneixen millor que jo mateix. De què van!

Necessitaré que entenguis que estic cansat d’explicar la meva vida, de que preguntin molt però que no m’escoltin casi mai. Que no sàpiguen llegir les meves mirades, els meus silencis, els meus gestos, perquè no s’han pres la molèstia de voler-me conèixer.

Necessitaré que siguis capaç d’anticipar-te a mi, i que m’aturis en sec quan vegis que camino ferm cap a l’abisme, i que després em preguntis que què coi ha passat.

Que facis entendre a la resta que les coses no sempre són blanques o negres. Que no som bons o dolents, sinó que hi ha tota una gamma de matisos, i que de vegades els bons, també, podem arribar a fer coses dolentes.

Només necessitaré que algú em miri diferent, i que aposti per mi fins el final.

Per últim et demanaré a tu, que em cuides, que no oblidis que la balança del meu destí es pot decantar per cada decisió que prenguis, i que vivim i morim amb els vostres èxits i els vostres fracassos. Encerts i errors que ens condemnen o ens donen oportunitats.

Això és el que et demanaré. Tant fàcil i alhora tan difícil. Què dius, acceptes?

– Pots comptar-hi. Benvingut a casa teva.

Retorns al domicili i fugides adultes endavant

En una conversa telefònica, la tutora d’un nen de 10 anys comparteix impressions amb un EAIA sobre la situació familiar de nen.

Coneixent el cas, molt haurien de canviar les coses perquè aquesta família recuperi la seva capacitat parental, i a hores d’ara, no hi ha cap possibilitat que se’n pugui ocupar amb unes mínimes garanties. Aquest és el sentir tant de l’equip com de l’EAIA.

Contràriament a aquest anàlisi (aquesta família a hores d’ara no pot, ni es preveu que pugui fer-se càrrec del nen en un mig termini), en un moment donat de la conversa l’EAIA comença a plantejar la possibilitat de fer un retorn sota l’argument que “d’aquesta manera cremarem a la família com a recurs, el nen sabrà que ells no són una opció, i podrà tornar a un altre centre d’una manera més tranquil·la”.

En aquest punt a mi se’m comencen a alterar els bioritmes, perquè aquest camí ja l’he recorregut massa vegades, i les conseqüències (la ruptura traumàtica, un fracàs vital, un nou trencament…) sempre les paguen els mateixos: els infants principalment, però també les famílies.

Començo a repassar mentalment alguns casos en que es van plantejar retorns al domicili sabedors que seria un fracàs absolut, i en efecte, va ser un fracàs absolut:

  • Un noi de 13 anys amb una elevada dificultat per controlar els impulsos que va tornar amb una mare que no el podia controlar –gairebé ni des del CRAE el podíem contenir–, i que als pocs mesos va ingressar en CREI.
  • Una noia de 15 anys amb una relació basada amb el conflicte amb la mare, i que es planteja retornar amb ella. Fracassa un mes després.
  • Dos germans adolescents, de 14 i 16 anys. El gran amb trastorn mental, el petit amb tant potencial que podria acabar a la universitat. Es planteja retorn al domicili amb un pare amb trastorn mental greu i la seva nova parella, sota l’argument que l’EAIA farà un seguiment acurat. Ja el procés de desinternament és un fracàs. Se segueix endavant. Als 4 mesos el pare porta al gran a DGAIA perquè no el pot controlar. El petit comença a escapolir-se de casa, consumeix de tot, i demana entrar en un centre. Segons explica el pare, l’EAIA ha tancat l’expedient “perquè tot va bé”.
  • Un nen i una nena que retornen amb un pare incapaç de fer-se’n càrrec o de posar-los límits. Als dos mesos ens truquen del servei de psiquiatria infantil d’un hospital per demanar-nos informació sobre el nen, que ara té 10 anys, i el tenen ingressat allà.

 

I d’aquests casos, en podria escriure pàgines, i pàgines i pàgines…

I em venen també al cap algunes xifres recents (de Regne Unit, a Catalunya no es disposa de xifres, com a mínim públiques) sobre el percentatge d’infants i adolescents que tornen a entrar al sistema de protecció. Unes xifres al meu entendre completament esfereïdores:

  • Als 6 mesos de tornar amb la família, el 52% repeteix el maltractament o la negligència, i el 35% reentra al sistema de protecció; als 4 anys de tornar amb la família, el 59% ha retornat al sistema de protecció com a mínim un cop, i el 20% ho ha fet dues o més vegades.

 

Aquest plantejament explicaria com és possible que hagi tingut casos d’infants que amb 11 anys, hagin passat ja per 4 centres i 3 famílies; o que amb 15 anys hagin passat per 7 centres.

I no puc deixar de preguntar-me si el sistema de protecció a la infància ha fet un bon diagnòstic de la situació personal i familiar d’aquests infants, i si realment s’han pres les millors decisions per a ells. I em pregunto, per extensió, si la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) com a organisme encarregat de la protecció a la infància al nostre país, ha complert amb la seva obligació legal de protegir i garantir la millor atenció possible a aquests infants.

I estic convençut que si es preguntés a alguns d’ells sobre l’atenció protectora rebuda, o quina valoració en fan, possiblement en molts casos la seva resposta seria alguna cosa així com “Si us plau, podeu deixar de protegir-me? És que cada cop que algú pren una decisió sobre la meva vida, m’enfonsa encara més.”

Penso veritablement que això demana d’una profunda reflexió perquè, tal i com deia, les conseqüències de repetir fracassos vitals constantment té uns efectes devastadors en l’ànima infantil.

Els nens de l’Artur Mas (VI): Tornar a començar*

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.


 

A la Sara mai no li ha agradat la llet. Quan era petita i estava amb la seva mare, abans d’haver d’anar a viure a un centre, recorda que hi havia molts crits a casa per aquest motiu. Havia deixat de donar-li importància perquè la mare també la renyava i la cridava per moltes altres coses: per cantar, per jugar es veu alta, per ballar pels passadissos. Aleshores devia de tenir quatre anys.

Quan va arribar al centre d’acollida ja en tenia sis i va haver de tornar a explicar a tothom que no li agradava la llet. Només una mica, li deien les educadores. Hi té un bon record, perquè les coses allà eren diferents. Hi havia altres nens i nenes com ella i se sentia estimada. Però no va durar.

Als pocs mesos la van dur a un altre centre. Li van explicar que el centre d’acollida on havia estat era només per un temps fins que li trobessin un lloc en un centre més definitiu.

Al nou centre les coses eren una mica diferents. Hi havia nens més grans i això al principi li va fer una mica de por. Una nit, mentre xerrava amb la Carla, la companya de la llitera de dalt, aquesta li va explicar que portava quatre anys esperant una família que l’acollís. En aquell moment tenia nou anys i havia perdut l’esperança. Deia la Carla que segurament s’estaria al centre fins els divuit, és a dir, encara li quedaven nou anys d’estar allà. Les famílies busquen nens més petits i jo ja tinc nou anys, explicava. Ja sóc massa gran.

La Sara tenia una tutora al centre que es deia Maribel i que li agradava molt. Era molt tendra amb ella i l’ajudava en tot el que necessitava. S’encarregava de que no li faltés res: la duia al metge quan era necessari, li comprava la roba, parlava amb els seus mestres i l’acompanyava en aquells dies difícils en que no sabia per què no podia deixar de plorar.

Passat un temps la Maribel va anar a parlar amb ella. Marxava del centre i ja no seria més la seva tutora. Li havien ofert una feina en un centre a la vora de casa seva i havia decidit acceptar-la. La Sara li va preguntar si podia marxar amb ella a l’altre centre, però això no era possible. Això li va dir casi amb llàgrimes als ulls.

Ara tindria una nova tutora i encara que ja la coneixia no seria el mateix. Se li feia molt feixuc haver-se de tornar a obrir a algú altre, a parlar-li de les seves coses personals o del que sent. I tot i que sabia que la Maribel li explicaria les coses importants de la seva família, de la seva escola o dels seus metges, temia que les petites coses caiguessin en l’oblit. Es perdria pel camí que li agrada que li facin pessigolles als peus, que li piquin l’ullet mentre li somriuen en un gest de complicitat, o que la despertin fent-li carícies al front. Li va costar una mica, però finalment es va adaptar.

Però malauradament no és així en tots els casos. Tot i que en els centres es fan importants esforços per garantir l’estabilitat i la continuïtat, això no és sempre possible. Viure en un entorn residencial implica per definició un cert grau d’inestabilitat que, lluny de poder ser eliminat per complet, només pot ser minimitzat. Absències dels referents educatius per períodes de vacances, baixes mèdiques, permisos per malalties familiar, o en alguns casos, fins i tot, una precarització en les condicions de treball que porta a una excessiva rotació de professionals. Sovint encabir els drets laborals amb les necessitats dels infants es converteix en un trencaclosques de difícil encaix.

Per pal·liar aquesta situació s’intenten introduir figures coreferents, però de vegades es perd de vista que malgrat els esforços per afavorir que els infants es vinculin són finalment ells qui decideixen a qui es volen vincular, i en quin grau. Són ells els qui en última instància trien l’interlocutor per les seves qüestions més personals, per parlar dels seus patiments, les seves il·lusions i els seus neguits.

Quan va fer els dotze anys va tornar a passar. La seva tutora la va cridar per explicar-li que ara era la Sara qui havia de marxar. Havia crescut i havia de passar al grup de grans.

La Sara sabia que tard o d’hora aquell dia arribaria però esperava, com qui tanca els ulls i espera que les coses que no agraden no arribin mai, que això no passés. Només la separaven uns vint metres del grup dels grans, en el mateix edifici. Ella passaria al grup d’adolescents i possiblement una nena nova ocuparia ara el seu lloc.

Els educadors d’allà els coneixia de vista, i amb alguns hi tenia bona relació. Alguns dels companys, a més, també havien estat temps enrere, igual que ella, en el grup de petits. Tot i així no podia deixar de pensar que permanentment havia de fer un esforç per adaptar-se als canvis. Era com si se sentís atrapada en aquella pel·lícula que tothom coneix amb el nom de “El dia de la marmota”. Adaptar-se als canvis una vegada, i una altra, i una altra. Això l’esgotava. Coneixia algun company del centre que havia tirat la tovallola. Perquè m’he d’adaptar si tot és temporal? deia. Ja estic cansat, feu el que vulgueu amb mi.

Ha passat un temps i ara, ja amb 13 anys, ha tingut la sort de trobar un família que l’aculli. Sap que és una cosa força extraordinària perquè a aquestes edats difícilment algú acull un infant. Es tracta dels pares d’una bona amiga de l’escola, i a base de trobar-se cada dia a la sortida de classe, i anar-se coneixent, sembla que han pres aquesta decisió.

Ara la Sara està molt contenta, perquè sap que té una oportunitat que molt pocs en les seves circumstàncies tenen. S’enfronta amb il·lusió i temor a una nova etapa, coneixedora de que no serà fàcil. Tira la vista enrere i veu amb certa distància el seu recorregut: a casa, al centre d’acollida, al nou centre, les escoles per les que ha passat, la Maribel, el canvi de tutora, el canvi de grup, nous educadors, nous companys… Ara ha de tornar a conèixer les persones que tindran cura d’ella. Seran el Marcel i l’Emma. Semblen bona gent, però se sent una mica cansada d’haver d’explicar novament que no li agrada la llet, que el seu color preferit és el groc, que li agrada dormir amb el seu peluix, caminar amb mitjons per la casa a l’hivern o estar sola quan alguna cosa l’angoixa.

Potser, simplement, està cansada de tornar a començar i es pregunta, preocupada, si s’acabaran abans els canvis o les seves energies per adaptar-se.

 

Per saber més:

 

* Article publicar a Social.cat amb data 17 de Setembre de 2015

Els nens de l’Artur Mas* (V): Acolliments fracassats, cadells retornats?

*La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 

En Joel té 16 anys, i des que va sortir del centre en què vivia, fa cosa de vuit, ha estat vivint amb una família d’acollida. Aquesta és la seva família; sempre l’ha sentit com a seva. Però ara tot el seu món s’ensorra. Pensa que ha creuat una línia vermella i ara sí, sembla que aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got. Segur que els pares d’acollida diran que ja no poden més.

Arriba a casa que ja és fosc, ve d’estar amb els amics. Els pares ho saben; saben què ha fet, han rebut una trucada. Ell entra i va directe a la seva l’habitació evitant creuar-se’ls amb la mirada. Un simple “Hola, em vaig a estirar.”

Se l’estimen, i ells se’ls estima. Ha estat així des què era ben petit, però ara tem que tot s’acabi. Avisaran a DGAIA[1] i ell haurà de marxar de casa. Haurà de tornar a un centre, n’està segur. A l’habitació, es pregunta angoixat com és possible que hagi tirat per terra aquesta oportunitat, sense ser capaç de trobar una resposta que el satisfaci.

Tot i que no són freqüents, són diverses les causes que poden dur a una família d’acollida a renunciar a la seva responsabilitat envers l’infant, especialment quan aquest entra en l’adolescència. Així, cal ser molt curosos i analitzar en cada cas què ha passat.

En alguns casos s’hauran vist desbordats per una motxilla massa grossa per les seves capacitats (el patiment sovint empeny amb força i es presenta amb formes diferents); potser la família biològica estarà interferint i boicotejant l’acolliment; potser hi haurà algun tipus de malaltia mental que, amb l’entrada a l’adolescència, s’estarà posant molt de manifest. O potser, també és possible, la família no haurà rebut prou acompanyament per part de l’Administració.

És important assenyalar que existeix un element comú en tots els infants tutelats, ja visquin en centre o en acolliment. Es tracta d’infants que han estat expulsats –real o simbòlicament– de les seves famílies d’origen, en tant no han sabut cuidar-los, no han pogut, o directament no han volgut. Sigui com sigui no hi ha hagut ningú que se’n fes càrrec i han quedat a la deriva. Aquesta marca fundacional, aquesta marca d’origen, determinarà en bona mesura les relacions d’aquests infants o adolescents amb el seu entorn.

De vegades, de manera inconscient, té lloc una repetició en els diferents escenaris (a l’escola, a casa, al centre…) i l’infant convoca l’altre a què l’expulsi novament. Provoca rebuig amb la seva actitud o amb les seves accions. Però en el fons el que està fent és formular una pregunta de l’única manera que coneix: “Fins ara tothom qui m’havia de cuidar m’ha abandonat, tu faràs el mateix? Demostra’m que això és autèntic!

En aquest Demostra-m’ho es posa en joc l’element que determinarà en bona mesura l’èxit o el fracàs. Aquesta marca d’origen inscrita a foc en la seva ànima només podrà ser reescrita mostrant i demostrant que en efecte, estem disposats a estar al seu costat.

Serà dur, difícil, cansat. Ningú ho nega. I quants més fracassos i expulsions hagi viscut el nen més intensa serà la resistència i més dura serà la prova.

Així, serà fonamental el paper de les ICIF[2], duent a terme tasques d’acompanyament, assessorament i formació a les famílies. Fer un seguiment real del procés. Estar presents i proactius, i no només quan ja han aparegut les dificultats. Però també ressituant ideals i expectatives. És important transmetre que aquests nens petits que viuen en un centre, bufons i macos, es faran grans i entraran a l’adolescència. Hauran d’ajudar a assumir com a naturals que en un moment donat se’ns encarin o se’ns enfrontin. Acceptar com a sans i normals un cert grau de conflictes. Però no tan sols perquè sigui un noi acollit, sinó perquè és un adolescent.

El noi experimentarà amb l’alcohol i un dia vindrà borratxo. Es voldrà saltar els horaris. Un dia fins i tot vindrà fumat! Caldrà assumir que forma part del procés d’experimentació, del procés de construcció de sí mateix. Aquell nen haurà crescut i ja no estarà d’acord amb nosaltres. Tindrà una opinió diferent que, equivocada o no, defensarà amb fervor, de vegades –tal i com diu Meurieu[3]només per recordar-nos que no és un objecte en construcció, sinó un subjecte que es construeix.

Ens aquests casos és possible que als pares se’ls passi pel cap tirar la tovallola. És més difícil del que ens pensàvem, diran.  Els nois, en definitiva, només busquen un lloc en el món. Busquen donar resposta a les velles preguntes que tan freqüentment ens fem, sovint sense ser-ne conscients. Qui sóc jo per a aquest altre? I els pares seguiran endavant, sabedors que en la mesura en què siguin capaços de sostenir-li els límits el noi podrà créixer.

En aquest punt serà important demanar suport quan les coses comencin a no anar bé, ja sigui a la ICIF de referència o bé a especialistes en infància tutelada com ara AMFAE (Assessorament, Mediació Familiar i Assistència Educativa). De vegades una simple consulta, o una segona opinió, reorienta el treball que estan fent els pares i ajuda a resoldre la situació.

Però també conec casos en què això no ha estat possible. Un vincle real, un afecte mutu, però una dificultat per sostenir el dia a dia. En alguns d’aquests casos s’ha optat per donar un pas enrere i poder mantenir el que hi ha abans que desapareixi. L’infant ha acabat vivint en un CRAE però s’ha mantingut la relació amb la família. Tots els caps de setmana, tots els festius, tots els períodes de vacances.

En determinades situacions cal poder pensar en fórmules flexibles que possibilitin l’adolescent estar bé. Sabent que no pot estar bé al centre, ni tampoc en una família, però sí en una fórmula combinada que configuri un teixit que el permeti sostenir-se i l’ajudi a créixer. Així, caldrà estar oberts a pensar trajectes singulars.

En Joel ara està estirat al damunt del seu llit. Amb els auriculars posats i la música a tot drap, no pot deixar de pensar en per què és com és, o perquè fa les coses que fa. De la seva necessitat d’engegar-ho tot a pastar fang, del per què li costa tant estimar o parlar del que li passa per la ment.

Amb el cap a mil revolucions, intenta imaginar el que pensaran d’ell. I s’imagina, també, què pensarà la gent dels pares. Tot plegat resulta molt injust. Una espasa de Damocles al seu damunt, sempre amenaçant. Una por invisible a ser novament abandonat.

En aquell moment unes passes s’aproximen pel passadís i algú pica a la porta.

Toc, toc…

[1] Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència: Òrgan de l’Administració responsable del sistema de protecció a la infància, així com de la guarda i tutela d’infants i adolescents sota mesura de protecció.

[2] Institució Col·laboradora d’Integració Social: Entitats encarregades de la capacitació i validació de les families acollidores, així com del seguiment de l’acolliment.

[3] MEURIEU, P. Frankenstein Educador. Laertes, 1997

Els nens de l’Artur Mas (III): Viure en un centre

* La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.
En Gerard té 10 anys i espera a la porta del CRAE1. Va carregat amb tot de maletes i bosses. Les pertinences d’una realitat que espera convertir-se en passat. L’acompanya una educadora de DGAIA, a qui ha conegut fa unes poques hores però que en aquests moment és la única cara amiga en un entorn que encara li és desconegut.Se l’ha apartat de casa seva, del seu barri, la seva escola i els seus amics. La seva vida passada forma part d’un parèntesis que caldrà veure si retorna o no. Potser té clars els motius pels que està allà. Potser fins i tot ho ha demanat ell. O potser li han explicat, però no acaba de creure-s’ho. Tot es precipita.Ara se li apropa un home de mitjana edat. Sembla afable. Es presenta. Serà el seu tutor, i mentre visqui al centre, serà el responsable de que no li falti res. S’acaba de convertir en un més dels 2700 infants que viuen en centres arreu de Catalunya.

Percep una paradoxa. Un espai privat en un entorn públic. D’una banda, el seu nou lloc de vida; de l’altra, el lloc de treball d’uns professionals, no només els educadors, sinó també personal de servei (bugadera, cuineres, manteniment…) o estudiants en pràctiques. Un trànsit de gent que no sempre facilita l’adaptació i la consideració de l’entorn residencial com a propi. L’habitació, el prestatge, la seva caixa amb els petits gran tresors.

Es presenta, doncs, una única elecció com a possible: acceptar i exposar-se al trànsit, a la mirada de l’altre, a l’escrutini per part no només dels qui allà treballen, sinó també de la xarxa de Serveis Socials fins a arribar a perdre de vista que tothom ho sap tot de la seva vida, fins i tot allò que ell encara no sap.

Hi ha normes curioses que no acaba d’entendre. No pot anar sol en bici ni patinet. Ni els grans de 16 anys tampoc? Tampoc! Sempre acompanyats, no sigui que caiguin. Normes que no normalitzen. Estrany.

Tampoc pot sortir a les fotos. Ni web de l’escola, de l’esplai, ni facebook, ni WhattApp. Els grans s’ho salten, es clar. Intentar posar portes al camp, quin disbarat!

I la convivència. La convivència en el CRAE no sempre és fàcil. Un patiment silenciós, sovint no pel fet de ser al centre, sinó per les causes que han provocat el seu ingrés (desatenció, abusos, maltractament…) es posa de manifest en les petites situacions del dia a dia. I és que viure en un a CRAE no és bo ni dolent, però inevitablement implica, per exclusió, no viure a casa, realitat que retorna una vegada i una altra.

Hi ha límits en la capacitat de contenció d’aquest patiment per part dels professionals. La idea de que tots els malestars poden ser treballats, elaborats i eliminats s’allunya força de la realitat, fet que no ha d’impedir seguir apostant i posant en joc tots els recursos educatius i terapèutics necessaris. Així, no és infreqüent que als centres hi hagi infants i adolescents, que no havent sabut o pogut elaborar la seva situació, manifestin conductes disruptives o alteracions de conducta; o fins i tot, cada cop més sovint, amb trastorns mentals greus. Es podria dir, en altres paraules, que el que ha viscut, -o precisament el que no han viscut-, els ha acabat embogint.

Aquesta situació entra sovint en conflicte amb els educadors que, des del coneixement, no del cas, ni de l’expedient, ni de la xifra, sinó de l’infant amb els seus neguits, les seves mirades, els seus silencis; pateixen en solitud en veure que l’atenció que s’està donant no és aquella que s’hauria de donar, ni aquella que un voldria per un fill.

Però la realitat és tossuda, i de vegades li agrada jugar a forçar la corda. Si bé un temps enrere l’Administració dotava als centres dels recursos humans necessaris per atendre a les particularitats dels infants amb alteracions de conducta, discapacitats o necessitats educatives especials, reforçant les plantilles per oferir una atenció de qualitat, aquesta situació ja no es dóna, provocant un exercici permanent d’equilibri impossible en que sempre ha d’haver-hi algú que perdi. No hi ha atenció per tots.

Personal que no es cobreix, disminució progressiva de recursos, falta de inversió i manteniment… Tot un seguit de pèrdues que sumades a la precària situació en que ingressen els infants, fan que la realitat sigui cada cop més difícil de gestionar. Es podria afirmar, doncs, que des d’un temps els professionals de la protecció a la infància ja no fan el que han de fer, sinó el que poden.

Els equips, moguts per l’angoixa que els genera veure que l’atenció dels molestos pertorba la tranquil·litat de la resta, acaben duent a terme una fugida endavant, provocant l’expulsió simbòlica i fins i tot real dels que molesten. En definitiva, de passar la pilota a un altre. De sacrificar a un (normalment el que té més dificultats per gestionar el seu patiment) en benefici de la majoria.

Una nova expulsió. Primer de casa, ara del Sistema.

I és que no és gens fàcil conviure amb algú que dia sí, dia també, té rebequeries, crida, insulta, dóna cops o tira cadires… Sí, cadires! I a mesura que es fa gran, i que la situació es fa més insuportable, la temptació de desfer-se d’ell és cada cop més intensa.

Passen els dies, les setmanes, els mesos. Finalment en Gerard aconsegueix allò que en un principi li semblava impossible. S’hi troba a gust. Voldria que això no li hagués passat a ell, però ara, com a mínim, sap que mentre no pugui tornar a casa té un lloc on estar bé.

Mira per la porta. Veu un home d’uns 30 anys acompanyat d’un nen de 7. Xerren amb un dels educadors del centre. Interpreta que aquell home havia viscut allà feia anys. Es retroba amb el qui havia estat el seu tutor.

L’estona passa i s’acomiaden. Pare i fill enfilen el carrer allunyant-se. Caminats uns 20 passos el nen es para, es gira, i corre cap a la porta del centre. “Gràcies per haver cuidat del meu pare quan ho va necessitar”.

Encara se’m posen els pels de punta.

Publicat al Social.cat el 21/04/2014

 

Companys de viatge i realitats incòmodes en medi residencial (CRAE)

La convivència en un CRAE no sempre és fàcil. Més enllà del com un pot gestionar la seva situació, i el que l’ha originada, també tenen molt pes la manera com els companys viuen i gestionen la pròpia realitat.

Un patiment silenciós, sovint no pel fet de ser al centre, sinó per les causes que han provocat el seu ingrés (desatenció, abusos, maltractament…) es posa de manifest en les petites situacions del dia a dia. I és que viure en un a CRAE no és bo ni dolent, però inevitablement implica, per exclusió, no viure a casa, realitat que retorna una vegada i una altra.

Així, la vivència que cadascú té de la seva pròpia història a partir del relat que hagi pogut anar construint, determinarà en bona mesura el clima institucional.

Existeixen limitacions però, en la capacitat de contenció d’aquest patiment per part dels professionals dels centres. La idea de que tots els malestars poden ser treballats, elaborats i eliminats s’allunya força de la realitat, fet que no ha d’impedir seguir apostant i posant en joc tots els recursos educatius i terapèutics necessaris. Així, no és infreqüent que als centres hi hagi infants i adolescents, que no havent sabut o pogut elaborar la seva situació, manifestin conductes disruptives o alteracions de conducta; o fins i tot, cada cop més sovint, amb discapacitats o trastorns mentals greus. Es podria dir, en altres paraules, que el que ha viscut, -o precisament el que no han viscut-, els ha acabat embogint.

Aquesta situació entra sovint en conflicte amb els educadors que, des del coneixement, no del cas, ni de l’expedient, ni de la xifra, sinó de l’infant amb els seus neguits, les seves mirades, els seus silencis; pateixen en solitud en veure que l’atenció que s’està donant no és aquella que s’hauria de donar, ni aquella que un voldria per un fill.

Però la realitat és tossuda, i de vegades li agrada jugar a forçar la corda. Si bé un temps enrere l’Administració dotava als centres dels recursos humans necessaris per atendre a les particularitats dels infants amb alteracions de conducta, discapacitats o necessitats educatives especials, reforçant les plantilles per oferir una atenció de qualitat, aquesta situació ja no es dona, provocant un exercici permanent d’equilibri impossible en el que l’atenció d’uns infants implica inevitablement la desatenció d’altres.

Personal que no es cobreix, disminució progressiva de recursos, falta de inversió i manteniment… Tot un seguit de pèrdues que sumades a la precària situació en que ingressen els infants, fan que la realitat sigui cada cop més difícil de gestionar. Es podria afirmar, doncs, que des d’un temps els professionals de la protecció a la infància ja no fan el que han de fer, sinó el que poden.

Els equips, moguts per l’angoixa que els genera veure que l’atenció dels molestos pertorba la tranquil·litat de la resta, acaben duent a terme una fugida endavant, provocant l’expulsió simbòlica i fins i tot real dels que molesten. En definitiva, de passar la pilota a un altre. De sacrificar a un (normalment el que té més dificultats per gestionar el seu patiment) en benefici de la majoria.

Una nova expulsió. Primer de casa, ara del Sistema.

I és que no ha de ser gens fàcil conviure amb algú que dia sí, dia també, té rebequeries, crida, insulta, dona cops o tira cadires… Sí, cadires! I a mesura que es fa gran, i que la situació es fa més insuportable, la temptació de desfer-se d’ell és cada cop més intensa.

Deia Meirieu[1]: “Lo normal en educación es que la cosa no funcione; que el otro se resista, se esconda o se rebele. Lo normal es que la persona que se construye frente a nosotros no se deje llevar, o incluso se nos opongo, a veces, simplemente, para recordarnos que no es un objeto en construcción sino un sujeto que se construye. El dilema, excluir o enfrentarse. Dimitir o entrar en una relación de fuerzas. […] La tentación, echar a los bárbaros para poder ejercer bien la función de enseñantes. […] Educar es negarse a entrar en esa lógica.”

No es tracta, per tant, de desfer-se dels que molesten o dels qui no saben com acceptar aquesta ajuda, ni tampoc es tracta d’ajuntar-los a tots en un mateix centre-gueto. Cal donar als centres els recursos necessaris per poder donar l’atenció que necessiten uns infants sense que això repercuteixi negativament en la resta. Tots han de tenir l’atenció que necessiten. I aquesta màxima no ha de ser discutible.

Això no treu però, que hi hagi situacions en que les característiques d’un infant facin aconsellable una atenció més especialitzada (en un centre terapèutic, per exemple) i uns recursos més específics, no tant per la tranquil·litat de la resta, sinó per l’atenció del propi infant.

 

[1] Meirieu, P. Frankentein Educador. Laertes, 1998.