adolescència

Els nens de l’Artur Mas (VI): Tornar a començar*

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.


 

A la Sara mai no li ha agradat la llet. Quan era petita i estava amb la seva mare, abans d’haver d’anar a viure a un centre, recorda que hi havia molts crits a casa per aquest motiu. Havia deixat de donar-li importància perquè la mare també la renyava i la cridava per moltes altres coses: per cantar, per jugar es veu alta, per ballar pels passadissos. Aleshores devia de tenir quatre anys.

Quan va arribar al centre d’acollida ja en tenia sis i va haver de tornar a explicar a tothom que no li agradava la llet. Només una mica, li deien les educadores. Hi té un bon record, perquè les coses allà eren diferents. Hi havia altres nens i nenes com ella i se sentia estimada. Però no va durar.

Als pocs mesos la van dur a un altre centre. Li van explicar que el centre d’acollida on havia estat era només per un temps fins que li trobessin un lloc en un centre més definitiu.

Al nou centre les coses eren una mica diferents. Hi havia nens més grans i això al principi li va fer una mica de por. Una nit, mentre xerrava amb la Carla, la companya de la llitera de dalt, aquesta li va explicar que portava quatre anys esperant una família que l’acollís. En aquell moment tenia nou anys i havia perdut l’esperança. Deia la Carla que segurament s’estaria al centre fins els divuit, és a dir, encara li quedaven nou anys d’estar allà. Les famílies busquen nens més petits i jo ja tinc nou anys, explicava. Ja sóc massa gran.

La Sara tenia una tutora al centre que es deia Maribel i que li agradava molt. Era molt tendra amb ella i l’ajudava en tot el que necessitava. S’encarregava de que no li faltés res: la duia al metge quan era necessari, li comprava la roba, parlava amb els seus mestres i l’acompanyava en aquells dies difícils en que no sabia per què no podia deixar de plorar.

Passat un temps la Maribel va anar a parlar amb ella. Marxava del centre i ja no seria més la seva tutora. Li havien ofert una feina en un centre a la vora de casa seva i havia decidit acceptar-la. La Sara li va preguntar si podia marxar amb ella a l’altre centre, però això no era possible. Això li va dir casi amb llàgrimes als ulls.

Ara tindria una nova tutora i encara que ja la coneixia no seria el mateix. Se li feia molt feixuc haver-se de tornar a obrir a algú altre, a parlar-li de les seves coses personals o del que sent. I tot i que sabia que la Maribel li explicaria les coses importants de la seva família, de la seva escola o dels seus metges, temia que les petites coses caiguessin en l’oblit. Es perdria pel camí que li agrada que li facin pessigolles als peus, que li piquin l’ullet mentre li somriuen en un gest de complicitat, o que la despertin fent-li carícies al front. Li va costar una mica, però finalment es va adaptar.

Però malauradament no és així en tots els casos. Tot i que en els centres es fan importants esforços per garantir l’estabilitat i la continuïtat, això no és sempre possible. Viure en un entorn residencial implica per definició un cert grau d’inestabilitat que, lluny de poder ser eliminat per complet, només pot ser minimitzat. Absències dels referents educatius per períodes de vacances, baixes mèdiques, permisos per malalties familiar, o en alguns casos, fins i tot, una precarització en les condicions de treball que porta a una excessiva rotació de professionals. Sovint encabir els drets laborals amb les necessitats dels infants es converteix en un trencaclosques de difícil encaix.

Per pal·liar aquesta situació s’intenten introduir figures coreferents, però de vegades es perd de vista que malgrat els esforços per afavorir que els infants es vinculin són finalment ells qui decideixen a qui es volen vincular, i en quin grau. Són ells els qui en última instància trien l’interlocutor per les seves qüestions més personals, per parlar dels seus patiments, les seves il·lusions i els seus neguits.

Quan va fer els dotze anys va tornar a passar. La seva tutora la va cridar per explicar-li que ara era la Sara qui havia de marxar. Havia crescut i havia de passar al grup de grans.

La Sara sabia que tard o d’hora aquell dia arribaria però esperava, com qui tanca els ulls i espera que les coses que no agraden no arribin mai, que això no passés. Només la separaven uns vint metres del grup dels grans, en el mateix edifici. Ella passaria al grup d’adolescents i possiblement una nena nova ocuparia ara el seu lloc.

Els educadors d’allà els coneixia de vista, i amb alguns hi tenia bona relació. Alguns dels companys, a més, també havien estat temps enrere, igual que ella, en el grup de petits. Tot i així no podia deixar de pensar que permanentment havia de fer un esforç per adaptar-se als canvis. Era com si se sentís atrapada en aquella pel·lícula que tothom coneix amb el nom de “El dia de la marmota”. Adaptar-se als canvis una vegada, i una altra, i una altra. Això l’esgotava. Coneixia algun company del centre que havia tirat la tovallola. Perquè m’he d’adaptar si tot és temporal? deia. Ja estic cansat, feu el que vulgueu amb mi.

Ha passat un temps i ara, ja amb 13 anys, ha tingut la sort de trobar un família que l’aculli. Sap que és una cosa força extraordinària perquè a aquestes edats difícilment algú acull un infant. Es tracta dels pares d’una bona amiga de l’escola, i a base de trobar-se cada dia a la sortida de classe, i anar-se coneixent, sembla que han pres aquesta decisió.

Ara la Sara està molt contenta, perquè sap que té una oportunitat que molt pocs en les seves circumstàncies tenen. S’enfronta amb il·lusió i temor a una nova etapa, coneixedora de que no serà fàcil. Tira la vista enrere i veu amb certa distància el seu recorregut: a casa, al centre d’acollida, al nou centre, les escoles per les que ha passat, la Maribel, el canvi de tutora, el canvi de grup, nous educadors, nous companys… Ara ha de tornar a conèixer les persones que tindran cura d’ella. Seran el Marcel i l’Emma. Semblen bona gent, però se sent una mica cansada d’haver d’explicar novament que no li agrada la llet, que el seu color preferit és el groc, que li agrada dormir amb el seu peluix, caminar amb mitjons per la casa a l’hivern o estar sola quan alguna cosa l’angoixa.

Potser, simplement, està cansada de tornar a començar i es pregunta, preocupada, si s’acabaran abans els canvis o les seves energies per adaptar-se.

 

Per saber més:

 

* Article publicar a Social.cat amb data 17 de Setembre de 2015

Els nens de l’Artur Mas* (V): Acolliments fracassats, cadells retornats?

*La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 

En Joel té 16 anys, i des que va sortir del centre en què vivia, fa cosa de vuit, ha estat vivint amb una família d’acollida. Aquesta és la seva família; sempre l’ha sentit com a seva. Però ara tot el seu món s’ensorra. Pensa que ha creuat una línia vermella i ara sí, sembla que aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got. Segur que els pares d’acollida diran que ja no poden més.

Arriba a casa que ja és fosc, ve d’estar amb els amics. Els pares ho saben; saben què ha fet, han rebut una trucada. Ell entra i va directe a la seva l’habitació evitant creuar-se’ls amb la mirada. Un simple “Hola, em vaig a estirar.”

Se l’estimen, i ells se’ls estima. Ha estat així des què era ben petit, però ara tem que tot s’acabi. Avisaran a DGAIA[1] i ell haurà de marxar de casa. Haurà de tornar a un centre, n’està segur. A l’habitació, es pregunta angoixat com és possible que hagi tirat per terra aquesta oportunitat, sense ser capaç de trobar una resposta que el satisfaci.

Tot i que no són freqüents, són diverses les causes que poden dur a una família d’acollida a renunciar a la seva responsabilitat envers l’infant, especialment quan aquest entra en l’adolescència. Així, cal ser molt curosos i analitzar en cada cas què ha passat.

En alguns casos s’hauran vist desbordats per una motxilla massa grossa per les seves capacitats (el patiment sovint empeny amb força i es presenta amb formes diferents); potser la família biològica estarà interferint i boicotejant l’acolliment; potser hi haurà algun tipus de malaltia mental que, amb l’entrada a l’adolescència, s’estarà posant molt de manifest. O potser, també és possible, la família no haurà rebut prou acompanyament per part de l’Administració.

És important assenyalar que existeix un element comú en tots els infants tutelats, ja visquin en centre o en acolliment. Es tracta d’infants que han estat expulsats –real o simbòlicament– de les seves famílies d’origen, en tant no han sabut cuidar-los, no han pogut, o directament no han volgut. Sigui com sigui no hi ha hagut ningú que se’n fes càrrec i han quedat a la deriva. Aquesta marca fundacional, aquesta marca d’origen, determinarà en bona mesura les relacions d’aquests infants o adolescents amb el seu entorn.

De vegades, de manera inconscient, té lloc una repetició en els diferents escenaris (a l’escola, a casa, al centre…) i l’infant convoca l’altre a què l’expulsi novament. Provoca rebuig amb la seva actitud o amb les seves accions. Però en el fons el que està fent és formular una pregunta de l’única manera que coneix: “Fins ara tothom qui m’havia de cuidar m’ha abandonat, tu faràs el mateix? Demostra’m que això és autèntic!

En aquest Demostra-m’ho es posa en joc l’element que determinarà en bona mesura l’èxit o el fracàs. Aquesta marca d’origen inscrita a foc en la seva ànima només podrà ser reescrita mostrant i demostrant que en efecte, estem disposats a estar al seu costat.

Serà dur, difícil, cansat. Ningú ho nega. I quants més fracassos i expulsions hagi viscut el nen més intensa serà la resistència i més dura serà la prova.

Així, serà fonamental el paper de les ICIF[2], duent a terme tasques d’acompanyament, assessorament i formació a les famílies. Fer un seguiment real del procés. Estar presents i proactius, i no només quan ja han aparegut les dificultats. Però també ressituant ideals i expectatives. És important transmetre que aquests nens petits que viuen en un centre, bufons i macos, es faran grans i entraran a l’adolescència. Hauran d’ajudar a assumir com a naturals que en un moment donat se’ns encarin o se’ns enfrontin. Acceptar com a sans i normals un cert grau de conflictes. Però no tan sols perquè sigui un noi acollit, sinó perquè és un adolescent.

El noi experimentarà amb l’alcohol i un dia vindrà borratxo. Es voldrà saltar els horaris. Un dia fins i tot vindrà fumat! Caldrà assumir que forma part del procés d’experimentació, del procés de construcció de sí mateix. Aquell nen haurà crescut i ja no estarà d’acord amb nosaltres. Tindrà una opinió diferent que, equivocada o no, defensarà amb fervor, de vegades –tal i com diu Meurieu[3]només per recordar-nos que no és un objecte en construcció, sinó un subjecte que es construeix.

Ens aquests casos és possible que als pares se’ls passi pel cap tirar la tovallola. És més difícil del que ens pensàvem, diran.  Els nois, en definitiva, només busquen un lloc en el món. Busquen donar resposta a les velles preguntes que tan freqüentment ens fem, sovint sense ser-ne conscients. Qui sóc jo per a aquest altre? I els pares seguiran endavant, sabedors que en la mesura en què siguin capaços de sostenir-li els límits el noi podrà créixer.

En aquest punt serà important demanar suport quan les coses comencin a no anar bé, ja sigui a la ICIF de referència o bé a especialistes en infància tutelada com ara AMFAE (Assessorament, Mediació Familiar i Assistència Educativa). De vegades una simple consulta, o una segona opinió, reorienta el treball que estan fent els pares i ajuda a resoldre la situació.

Però també conec casos en què això no ha estat possible. Un vincle real, un afecte mutu, però una dificultat per sostenir el dia a dia. En alguns d’aquests casos s’ha optat per donar un pas enrere i poder mantenir el que hi ha abans que desapareixi. L’infant ha acabat vivint en un CRAE però s’ha mantingut la relació amb la família. Tots els caps de setmana, tots els festius, tots els períodes de vacances.

En determinades situacions cal poder pensar en fórmules flexibles que possibilitin l’adolescent estar bé. Sabent que no pot estar bé al centre, ni tampoc en una família, però sí en una fórmula combinada que configuri un teixit que el permeti sostenir-se i l’ajudi a créixer. Així, caldrà estar oberts a pensar trajectes singulars.

En Joel ara està estirat al damunt del seu llit. Amb els auriculars posats i la música a tot drap, no pot deixar de pensar en per què és com és, o perquè fa les coses que fa. De la seva necessitat d’engegar-ho tot a pastar fang, del per què li costa tant estimar o parlar del que li passa per la ment.

Amb el cap a mil revolucions, intenta imaginar el que pensaran d’ell. I s’imagina, també, què pensarà la gent dels pares. Tot plegat resulta molt injust. Una espasa de Damocles al seu damunt, sempre amenaçant. Una por invisible a ser novament abandonat.

En aquell moment unes passes s’aproximen pel passadís i algú pica a la porta.

Toc, toc…

[1] Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència: Òrgan de l’Administració responsable del sistema de protecció a la infància, així com de la guarda i tutela d’infants i adolescents sota mesura de protecció.

[2] Institució Col·laboradora d’Integració Social: Entitats encarregades de la capacitació i validació de les families acollidores, així com del seguiment de l’acolliment.

[3] MEURIEU, P. Frankenstein Educador. Laertes, 1997

Immersió a l’Institut*

* Article publicat per Jaume Funes al Suplement ARA Criatures (Diari ARA), el 27 de setembre de 2014.

La Marta va abandonant a poc a poc la seva infantesa. És el seu primer any d’institut. Era un inici il·lusionat, ple d’incògnites atractives. Entrava en un altre món diferent del de la seva escola de sempre. Els pares m’expliquen com la felicitat pel nou món sembla apagar-se a poc a poc, com si no fos allò que esperava o com si aparegués l’angoixa pel desconegut i inesperat. Comenten que la presència a la seva classe d’uns quants repetidors un xic durs pot haver estat un dels detonants. L’estrena (escola, classe, temps vital) queda enterbolida per inesperats inconvenients.

No sempre prestem atenció a les transicions, a les transformacions evolutives que requereixen temps i no encaixen amb les ruptures que provoca el sistema escolar. Deixar de ser nen o nena i passar (físicament, emocionalment i socialment) a ser adolescent requereix el seu temps, els seus dols, descobriments i progressives experimentacions.

Però l’institut ve a proposar una ruptura total, un món que ha de descobrir-se per immersió. Una nova organització, un academicisme diferent, una orfandat d’adults a qui recórrer. Tanmateix, atendre adequadament els temps de canvi fa més possible adolescències en positiu i escolaritzacions menys conflictives quan tot et tenyeix d’adolescència.

Nova etapa

Els desconcerts de la Marta no tenen a veure exactament i totalment amb els repetidors, però hem de tenir clar que primer de secundària és un curs per acomodar de manera acollidora, per ajudar a descobrir noves formes d’aprendre de la mateixa manera que s’ajuda a acceptar les noves maneres de ser i es dóna suport a la conquesta progressiva de la nova autonomia. Els pares i mares han de descobrir, en bona relació amb el tutor, que el seu fill ni s’espatlla ni canvia perquè ha canviat d’escola, sinó perquè entra progressivament en una nova etapa evolutiva, que requerirà noves formes d’educar.

Malgrat el que diguin les lleis que fan tornar l’escola d’abans, primer d’ESO no és, no pot ser, un curs escolar com un altre qualsevol. És el temps inicial d’un cicle de dos o tres anys, d’un període d’acompanyament educatiu. Una porta d’entrada que hauria de ser flexible i mai un punt per quedar-s’hi per no haver aprovat o per haver assajat si pot guanyar la batalla amb l’institut. Un curs rebedor mai és un curs per repetir i fer de veterà amb els que hi arriben.

Els nens de l’Artur Mas (II): Els infants acollits

La sèrie d’articles d’opinió “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 _______________________________________________________________

Es diu Marc, té 8 anys, i tot apunta a que es passarà els propers 10 vivint en un centre del sistema de protecció a la infància. I tot i que sap que en el centre els educadors el cuidaran bé i que a casa seva alguna cosa no rutllava com cal, no deixa d’anhelar, sense saber-ho, la possibilitat de tenir una vida normal amb una família que el cuidi i l’estimi com la resta dels seus amics.

Catalunya té actualment 3.458 infants acollits, dels quals 964 viuen amb famílies alienes. És a dir, aquelles que sense tenir cap relació de parentesc amb l’infant, han decidit obrir les seves cases, les seves vides, a algun d’aquests nens que esperen als centres una oportunitat.

L’acolliment familiar, a diferència de l’adopció, es planteja com una mesura temporal fins que la família d’origen se’n pugui tornar a fer càrrec. Parlem, per tant, d’unes setmanes en alguns casos, i de tota la seva infància en d’altres.

Segons dades del darrer Informe de Síndic, 287 nens i nenes esperen als centres que aparegui una família que els aculli. Aquesta dada però, s’allunya força de la realitat, doncs tothom qui treballa en l’àmbit sap positivament que aquesta xifra es pot triplicar fàcilment. El motiu, senzill: davant una proposta perquè un infant major de 8-9 anys sigui acollit, o bé un grup de germans, sovint es rep la resposta següent: “No trobarem una família que vulgui acollir uns germans”, o bé “Aquest nen –de 9 anys– ja és massa gran. Serà millor que en lloc de família d’acollida li busquem una Família Col·laboradora”. Resultat: normalment no es troba ni una cosa ni l’altra, i el nen es fa gran al centre.

Però què és una Família col·laboradora? Són famílies compromeses que, sense tenir la possibilitat d’acollir, volen ser presents en la vida d’algun d’aquests infants, enduent-se’ls els caps de setmana o en períodes de vacances, i oferint-los la possibilitat de conèixer un entorn de relació diferent al que ells han viscut.

És important destacar, també, que no tots els infants que viuen en centres son susceptibles de ser acollits, doncs de vegades hi ha algun factor que desaconsella aquesta mesura en favor d’una atenció per part d’equips més especialitzats (parlem d’infants, per exemple, amb alguna malaltia mental, alteracions de conducta o bé un vincle familiar tan intens que faria difícil que l’acolliment resultés satisfactori).

A part de valorar l’extraordinària tasca i el compromís de les famílies, fóra bo considerar algunes de les qüestions que acompanyen aquesta mesura. No cal dir, que a banda dels avantatges que suposa per l’infant, –que troba l’afecte, l’estabilitat i una atenció que malauradament no sempre es pot oferir als centres amb les mateixes garanties–, també en presenta per a l’Administració.

Les famílies reben una ajuda mensual base d’entre 326 i 393€ per infant acollit amb la que han de pagar escolarització, alimentació, roba, lleure, així com qualsevol altra despesa. Aquesta quantitat és manifestament insuficient, més si tenim present que existeixen estudis que xifren en uns 830€/mes la despesa generada per nen.

Cal dir, a més, que aquesta prestació porta congelada des de 2007. Si es mira l’evolució de l’IPC en els darrers anys es constata que des de 2001 les famílies han perdut una capacitat adquisitiva d’entre el 25 i el 29%.

Aquestes famílies, per bona disposició que tinguin, no són alienes a la dramàtica situació que viu tothom. Però amb un afegit: cuiden, atenen, eduquen, ensenyen i preparen per la vida a uns infants com si fossin seus, però que en realitat no ho són. Són els nens de l’Artur Mas.

És evident que quan algú opta per acollir un infant, no ho fa en absolut pensant en l’ajuda econòmica que rebrà, doncs la relació entre prestació i despesa real és deficitària, però el que no té gaire sentit és que es pugui donar el cas que per tenir un infant acollit, algunes famílies hagin de fer malabars per arribar a final de mes. Així, no deixa de ser necessari –més encara en l’actual conjuntura– fer una crida perquè l’Administració doti a les famílies d’una prestació que s’aproximi el més possible al despesa real.

D’altra banda, si es considera que el cost de mantenir un nen en un centre és d’entre 3.970 i 4.665€/mes, i la mitjana de la prestació per acolliment és de 481€/mes, trobem que pel mateix cost de tenir un infant en un centre, se’n podrien tenir entre 8 i 9 en famílies. O parlant en termes absoluts, per cada euro destinat a l’acolliment en família aliena n’hi ha quinze i mig destinats a recurs residencial (CRAE). I em pregunto: s’aposta realment per l’acolliment?

Però tornem als infants, que és el veritablement important.

Més enllà de dades i xifres, sempre fredes i buides de mirades, aquestes línies demanen una mica més. No es conformen amb una lectura commoguda, indignada, o simplement curiosa. Volen ser tocades. Exigeixen que les mirades es transformin en mans, en dits, i que s’apropin, fins tocar-la, a la realitat que descriuen. Aquests nens ens demanen que els mirem, ens reclamen sí, que els parlem. Que els obrim les portes de les nostres llars, i que els donem una oportunitat.

Una oportunitat, sí. Perquè només d’això es tracta.

 

Per acollir, col·laborar, o simplement saber-ne més:

Guia sobre Acolliment Familiar

AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona)

ICIF (Institucions Col·laboradores d’Integració Familiar)

Departament de Benestar i Família

Els nens de l’Artur Mas (I)

Darrerament s’ha parlat molt dels infants tutelats per la Generalitat. Son aquells que per diverses causes (perquè llurs famílies no saben, no poden o no volen fer-se càrrec) l’Administració n’exerceix la tutela. Son els anomenats “Nens de l’Administració”.

Segons dades recents del Síndic (desembre 2013) a Catalunya hi ha 7.104 infants tutelats, dels quals 2.719 viuen en recurs residencial.

Imagen

Veient la sèrie històrica s’observa una tendència alcista que acaba a 2010. Un podria pensar, des del sentit comú, que en l’actual conjuntura el nombre tuteles per part de DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència) hauria de créixer. Paradoxalment, es dóna la situació contrària. Tant és així, que en el moment de major dificultat social i familiar, a partir de 2011, el nombre de tuteles ha arribat a reduir-se un 11,8%. Quina pot ser la causa?

Si ara es tutelen els infants estrictament necessaris, com un entén que ha de ser, vol dir això que abans DGAIA tutelava en excés? Es podria dir fins i tot que tutelava per damunt de les seves possibilitats?

No seria estrany, doncs, que algú arribés a pensar que la disminució en el nombre de tuteles no es deu tant a criteris tècnics o de protecció, sinó més aviat a causes estrictament econòmiques. Valdria la pena recordar que el cost de mantenir un infant ingressat en centre, segons dades del Departament de Benestar i Família (2012) és de 3.970€ mes/infant en cas de Centres Residencials (CRAE), i de 4.665€ mes/infant en cas de Centres d’Acolliment.

Sigui com sigui, més enllà del QUANT, potser també valdria la pena fer una ullada al COM.

Els professionals que treballen en la xarxa de Protecció a la Infància (reitero: Protecció a la Infància) constaten com des d’un temps enrere la situació als centres s’ha precaritzat considerablement.

Entitats, sindicats i treballadors denuncien la disminució en el nombre de personal que atén els nens, així com la no substitució de determinades baixes o vacants (us imagineu que a casa els pares es posen malalts i ningú ve a cuidar els nens?); la substitució de part dels educadors socials per “auxiliars educatius”, (terme on tot hi té cabuda, des de monitors a integradors socials); així com una rebaixa significativa dels pressupostos dels centres, que afecta a partides tan bàsiques com les de manteniment, roba, alimentació o fins i tot, alerta!, qüestions tan elementals com tractaments mèdics, que s’ajornen o es deneguen perquè son massa cars.

Aquesta situació ha provocat que els qui allà hi treballen, hagin aprés a practicar, sense saber-ho, l’anomenat funambulisme educatiu. Fer equilibris per poder donar una mínima atenció de qualitat a tots els infants que hi viuen. Malauradament, sovint, atendre les necessitats d’un implica desatendre les d’un altre.

I tot i que un pot entendre que la situació no és favorable, i que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, s’han de poder traçar línies vermelles que esdevinguin murs infranquejables.

Iniciàvem aquest escrit fent referència a que els nens tutelats son els infants de ningú. Però precisament per aquesta condició esdevenen “nens públics”. M’aventuro a afirmar que el bé públic més preuat no és la sanitat, no és l’educació, ni tant sols els serveis socials o les pensions. El bé públic més preuat és alhora el més fràgil. Es diu Marta, Júlia, Lluís o Elena i són els nostres nens.

Són els nens de l’Artur Mas, que criden en silenci ser escoltats.