acolliment

Em demano la independència*

Em demano la independència.

Me la demano de Catalunya, d’Espanya, del meu districte, i del meu carrer, perquè un de cada tres nens al nostre entorn és pobre, i de tant sentir-ho repetir ens hi hem acostumat i ho veiem com a normal.

Em demano la independència per la Júlia, una nena de nou anys a la que em trobo dos cops per setmana, amb la seva mare, fent una llarga cua a Càritas mentre fa els deures estirada al terra.

Em demano la independència pel Joan, que té problemes per aprendre a l’escola, i com no hi havia prou personal per ajudar-lo el volien enviar a una escola d’educació especial.

Em demano la independència perquè la Generalitat es segueix quedant, en contra del que estableix la resolució del Síndic, amb les pensions d’orfandat i altres prestacions de tots els nens tutelats i que viuen en centres.

Em demano la independència pel Tomàs, que amb 14 anys en porta vuit vivint en un centre de protecció, sense que ningú faci una veritable política en favor de l’acolliment familiar.

Em demano la independència perquè és un escàndol que les polítiques de protecció social i familiar es financin amb la loteria, en lloc de amb els impostos que ja paguem tots.

Em demano la independència per l’Arnau, que amb dues feines no arriba a finals de mes i no podrà pagar les colònies de la seva filla.

Em demano la independència per la Sra. Maria i el Sr. Antoni, de 74 i 78 anys, que han hagut d’acollir a la seva filla Elena i els seus dos nets, després que tornessin a casa per haver estat desnonats. I també per l’Elena, que es tanca al lavabo cada poc a plorar de ràbia per evitar que els seus dos fills no la vegin.

He de dir que ja no puc més, que això és insuportable. Que mentre uns i altres es tiren els trastos pel cap i només parlen del que els dóna més rèdit polític, la gent s’ho està passant molt malament.

Que estic cansat que uns i altres es passin el dia amb retrets, o amb discursos de legalitat o patriotisme. Perquè el que ens hauria de fer sentir orgullosos és saber que els ciutadans que viuen a la nostra pàtria ho fan en unes condiciones de dignitat. Que la legalitat dels altres també passa per fer complir lleis que tenen a veure amb dependència, amb vivenda, amb el dret a la sanitat o el dret a tenir una infància feliç.

No vull però sobretot no puc sentir a parlar més de independència, de llistes unitàries, de banderes o patriotes. No vull ni tampoc puc sentir a parlar més de legalitats, de Tribunal constitucional, de l’altra bandera o de la unitat d’Espanya.

Necessito sentir parlar de la Júlia, del Joan, del Tomàs, de l’Elena, de l’Arnau, de la Sra. Maria o del Sr. Antoni. Necessito que el món pari, que es deixi de parlar de pàtries i que es comenci a parlar dels que viuen en elles. Que es resolguin els problemes de la gent que els impedeixen menjar, anar a l’escola, sentir-se segurs a casa o ser feliços. Que uns pares no hagin de sentir plorar la seva filla tancada al lavabo i que els nens tinguin una veritable infància.

Reivindico el meu dret a no voler sentir a parlar més de pàtries i a voler sentir parlar de gent. I si no és així, reivindico el meu dret a la independència. Tot sol, o amb els qui vulgueu venir amb mi.

* Article publicat al Social.cat en data 28 de Juliol de 2015 (http://www.social.cat/opinio/5376/em-demano-la-independencia)

Anuncis

Els nens de l’Artur Mas* (V): Acolliments fracassats, cadells retornats?

*La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 

En Joel té 16 anys, i des que va sortir del centre en què vivia, fa cosa de vuit, ha estat vivint amb una família d’acollida. Aquesta és la seva família; sempre l’ha sentit com a seva. Però ara tot el seu món s’ensorra. Pensa que ha creuat una línia vermella i ara sí, sembla que aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got. Segur que els pares d’acollida diran que ja no poden més.

Arriba a casa que ja és fosc, ve d’estar amb els amics. Els pares ho saben; saben què ha fet, han rebut una trucada. Ell entra i va directe a la seva l’habitació evitant creuar-se’ls amb la mirada. Un simple “Hola, em vaig a estirar.”

Se l’estimen, i ells se’ls estima. Ha estat així des què era ben petit, però ara tem que tot s’acabi. Avisaran a DGAIA[1] i ell haurà de marxar de casa. Haurà de tornar a un centre, n’està segur. A l’habitació, es pregunta angoixat com és possible que hagi tirat per terra aquesta oportunitat, sense ser capaç de trobar una resposta que el satisfaci.

Tot i que no són freqüents, són diverses les causes que poden dur a una família d’acollida a renunciar a la seva responsabilitat envers l’infant, especialment quan aquest entra en l’adolescència. Així, cal ser molt curosos i analitzar en cada cas què ha passat.

En alguns casos s’hauran vist desbordats per una motxilla massa grossa per les seves capacitats (el patiment sovint empeny amb força i es presenta amb formes diferents); potser la família biològica estarà interferint i boicotejant l’acolliment; potser hi haurà algun tipus de malaltia mental que, amb l’entrada a l’adolescència, s’estarà posant molt de manifest. O potser, també és possible, la família no haurà rebut prou acompanyament per part de l’Administració.

És important assenyalar que existeix un element comú en tots els infants tutelats, ja visquin en centre o en acolliment. Es tracta d’infants que han estat expulsats –real o simbòlicament– de les seves famílies d’origen, en tant no han sabut cuidar-los, no han pogut, o directament no han volgut. Sigui com sigui no hi ha hagut ningú que se’n fes càrrec i han quedat a la deriva. Aquesta marca fundacional, aquesta marca d’origen, determinarà en bona mesura les relacions d’aquests infants o adolescents amb el seu entorn.

De vegades, de manera inconscient, té lloc una repetició en els diferents escenaris (a l’escola, a casa, al centre…) i l’infant convoca l’altre a què l’expulsi novament. Provoca rebuig amb la seva actitud o amb les seves accions. Però en el fons el que està fent és formular una pregunta de l’única manera que coneix: “Fins ara tothom qui m’havia de cuidar m’ha abandonat, tu faràs el mateix? Demostra’m que això és autèntic!

En aquest Demostra-m’ho es posa en joc l’element que determinarà en bona mesura l’èxit o el fracàs. Aquesta marca d’origen inscrita a foc en la seva ànima només podrà ser reescrita mostrant i demostrant que en efecte, estem disposats a estar al seu costat.

Serà dur, difícil, cansat. Ningú ho nega. I quants més fracassos i expulsions hagi viscut el nen més intensa serà la resistència i més dura serà la prova.

Així, serà fonamental el paper de les ICIF[2], duent a terme tasques d’acompanyament, assessorament i formació a les famílies. Fer un seguiment real del procés. Estar presents i proactius, i no només quan ja han aparegut les dificultats. Però també ressituant ideals i expectatives. És important transmetre que aquests nens petits que viuen en un centre, bufons i macos, es faran grans i entraran a l’adolescència. Hauran d’ajudar a assumir com a naturals que en un moment donat se’ns encarin o se’ns enfrontin. Acceptar com a sans i normals un cert grau de conflictes. Però no tan sols perquè sigui un noi acollit, sinó perquè és un adolescent.

El noi experimentarà amb l’alcohol i un dia vindrà borratxo. Es voldrà saltar els horaris. Un dia fins i tot vindrà fumat! Caldrà assumir que forma part del procés d’experimentació, del procés de construcció de sí mateix. Aquell nen haurà crescut i ja no estarà d’acord amb nosaltres. Tindrà una opinió diferent que, equivocada o no, defensarà amb fervor, de vegades –tal i com diu Meurieu[3]només per recordar-nos que no és un objecte en construcció, sinó un subjecte que es construeix.

Ens aquests casos és possible que als pares se’ls passi pel cap tirar la tovallola. És més difícil del que ens pensàvem, diran.  Els nois, en definitiva, només busquen un lloc en el món. Busquen donar resposta a les velles preguntes que tan freqüentment ens fem, sovint sense ser-ne conscients. Qui sóc jo per a aquest altre? I els pares seguiran endavant, sabedors que en la mesura en què siguin capaços de sostenir-li els límits el noi podrà créixer.

En aquest punt serà important demanar suport quan les coses comencin a no anar bé, ja sigui a la ICIF de referència o bé a especialistes en infància tutelada com ara AMFAE (Assessorament, Mediació Familiar i Assistència Educativa). De vegades una simple consulta, o una segona opinió, reorienta el treball que estan fent els pares i ajuda a resoldre la situació.

Però també conec casos en què això no ha estat possible. Un vincle real, un afecte mutu, però una dificultat per sostenir el dia a dia. En alguns d’aquests casos s’ha optat per donar un pas enrere i poder mantenir el que hi ha abans que desapareixi. L’infant ha acabat vivint en un CRAE però s’ha mantingut la relació amb la família. Tots els caps de setmana, tots els festius, tots els períodes de vacances.

En determinades situacions cal poder pensar en fórmules flexibles que possibilitin l’adolescent estar bé. Sabent que no pot estar bé al centre, ni tampoc en una família, però sí en una fórmula combinada que configuri un teixit que el permeti sostenir-se i l’ajudi a créixer. Així, caldrà estar oberts a pensar trajectes singulars.

En Joel ara està estirat al damunt del seu llit. Amb els auriculars posats i la música a tot drap, no pot deixar de pensar en per què és com és, o perquè fa les coses que fa. De la seva necessitat d’engegar-ho tot a pastar fang, del per què li costa tant estimar o parlar del que li passa per la ment.

Amb el cap a mil revolucions, intenta imaginar el que pensaran d’ell. I s’imagina, també, què pensarà la gent dels pares. Tot plegat resulta molt injust. Una espasa de Damocles al seu damunt, sempre amenaçant. Una por invisible a ser novament abandonat.

En aquell moment unes passes s’aproximen pel passadís i algú pica a la porta.

Toc, toc…

[1] Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència: Òrgan de l’Administració responsable del sistema de protecció a la infància, així com de la guarda i tutela d’infants i adolescents sota mesura de protecció.

[2] Institució Col·laboradora d’Integració Social: Entitats encarregades de la capacitació i validació de les families acollidores, així com del seguiment de l’acolliment.

[3] MEURIEU, P. Frankenstein Educador. Laertes, 1997

Els nens de l’Artur Mas (II): Els infants acollits

La sèrie d’articles d’opinió “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 _______________________________________________________________

Es diu Marc, té 8 anys, i tot apunta a que es passarà els propers 10 vivint en un centre del sistema de protecció a la infància. I tot i que sap que en el centre els educadors el cuidaran bé i que a casa seva alguna cosa no rutllava com cal, no deixa d’anhelar, sense saber-ho, la possibilitat de tenir una vida normal amb una família que el cuidi i l’estimi com la resta dels seus amics.

Catalunya té actualment 3.458 infants acollits, dels quals 964 viuen amb famílies alienes. És a dir, aquelles que sense tenir cap relació de parentesc amb l’infant, han decidit obrir les seves cases, les seves vides, a algun d’aquests nens que esperen als centres una oportunitat.

L’acolliment familiar, a diferència de l’adopció, es planteja com una mesura temporal fins que la família d’origen se’n pugui tornar a fer càrrec. Parlem, per tant, d’unes setmanes en alguns casos, i de tota la seva infància en d’altres.

Segons dades del darrer Informe de Síndic, 287 nens i nenes esperen als centres que aparegui una família que els aculli. Aquesta dada però, s’allunya força de la realitat, doncs tothom qui treballa en l’àmbit sap positivament que aquesta xifra es pot triplicar fàcilment. El motiu, senzill: davant una proposta perquè un infant major de 8-9 anys sigui acollit, o bé un grup de germans, sovint es rep la resposta següent: “No trobarem una família que vulgui acollir uns germans”, o bé “Aquest nen –de 9 anys– ja és massa gran. Serà millor que en lloc de família d’acollida li busquem una Família Col·laboradora”. Resultat: normalment no es troba ni una cosa ni l’altra, i el nen es fa gran al centre.

Però què és una Família col·laboradora? Són famílies compromeses que, sense tenir la possibilitat d’acollir, volen ser presents en la vida d’algun d’aquests infants, enduent-se’ls els caps de setmana o en períodes de vacances, i oferint-los la possibilitat de conèixer un entorn de relació diferent al que ells han viscut.

És important destacar, també, que no tots els infants que viuen en centres son susceptibles de ser acollits, doncs de vegades hi ha algun factor que desaconsella aquesta mesura en favor d’una atenció per part d’equips més especialitzats (parlem d’infants, per exemple, amb alguna malaltia mental, alteracions de conducta o bé un vincle familiar tan intens que faria difícil que l’acolliment resultés satisfactori).

A part de valorar l’extraordinària tasca i el compromís de les famílies, fóra bo considerar algunes de les qüestions que acompanyen aquesta mesura. No cal dir, que a banda dels avantatges que suposa per l’infant, –que troba l’afecte, l’estabilitat i una atenció que malauradament no sempre es pot oferir als centres amb les mateixes garanties–, també en presenta per a l’Administració.

Les famílies reben una ajuda mensual base d’entre 326 i 393€ per infant acollit amb la que han de pagar escolarització, alimentació, roba, lleure, així com qualsevol altra despesa. Aquesta quantitat és manifestament insuficient, més si tenim present que existeixen estudis que xifren en uns 830€/mes la despesa generada per nen.

Cal dir, a més, que aquesta prestació porta congelada des de 2007. Si es mira l’evolució de l’IPC en els darrers anys es constata que des de 2001 les famílies han perdut una capacitat adquisitiva d’entre el 25 i el 29%.

Aquestes famílies, per bona disposició que tinguin, no són alienes a la dramàtica situació que viu tothom. Però amb un afegit: cuiden, atenen, eduquen, ensenyen i preparen per la vida a uns infants com si fossin seus, però que en realitat no ho són. Són els nens de l’Artur Mas.

És evident que quan algú opta per acollir un infant, no ho fa en absolut pensant en l’ajuda econòmica que rebrà, doncs la relació entre prestació i despesa real és deficitària, però el que no té gaire sentit és que es pugui donar el cas que per tenir un infant acollit, algunes famílies hagin de fer malabars per arribar a final de mes. Així, no deixa de ser necessari –més encara en l’actual conjuntura– fer una crida perquè l’Administració doti a les famílies d’una prestació que s’aproximi el més possible al despesa real.

D’altra banda, si es considera que el cost de mantenir un nen en un centre és d’entre 3.970 i 4.665€/mes, i la mitjana de la prestació per acolliment és de 481€/mes, trobem que pel mateix cost de tenir un infant en un centre, se’n podrien tenir entre 8 i 9 en famílies. O parlant en termes absoluts, per cada euro destinat a l’acolliment en família aliena n’hi ha quinze i mig destinats a recurs residencial (CRAE). I em pregunto: s’aposta realment per l’acolliment?

Però tornem als infants, que és el veritablement important.

Més enllà de dades i xifres, sempre fredes i buides de mirades, aquestes línies demanen una mica més. No es conformen amb una lectura commoguda, indignada, o simplement curiosa. Volen ser tocades. Exigeixen que les mirades es transformin en mans, en dits, i que s’apropin, fins tocar-la, a la realitat que descriuen. Aquests nens ens demanen que els mirem, ens reclamen sí, que els parlem. Que els obrim les portes de les nostres llars, i que els donem una oportunitat.

Una oportunitat, sí. Perquè només d’això es tracta.

 

Per acollir, col·laborar, o simplement saber-ne més:

Guia sobre Acolliment Familiar

AFABAR (Associació de Famílies Acollidores de Barcelona)

ICIF (Institucions Col·laboradores d’Integració Familiar)

Departament de Benestar i Família