L’ACOLLIMENT PROFESSIONAL D’INFANTS AMB NECESSITATS ESPECÍFIQUES*

De l’abandonament a l’acompanyament especialitzat

A Catalunya hi ha actualment al voltant de 7000 infants tutelats per l’Administració. Són infants i adolescents que en molts casos no viuen amb les seves famílies perquè aquestes no saben, no poden o directament no volen fer-se’n càrrec. Així, molts d’ells acaben vivint en algun dels centres que conformen la xarxa de protecció a la infància.

Tot i que l’entrada en centre es planteja com el darrer recurs, en tant es considera que sempre que sigui possible els infants han d’anar a viure amb una família d’acollida mentre la situació a casa no es resolgui, l’escassesa de famílies sumada a les necessitats específiques de determinats perfils d’infants provoca que per a molts d’ells viure en un centre acabi sent l’únic horitzó de futur possible.

Per a resoldre aquesta situació es va desenvolupar en la Llei 14/2010 dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA 14/2010) la mesura d’acolliment en Unitat Convivencial d’Acció Educativa (UCAE). Aquest tipus d’acolliment, conegut popularment com a acolliment professional o especialitzat, està adreçat a perfils com ara infants amb necessitats educatives específiques, amb alteracions de la conducta, grups de germans, infants a partir de set anys, amb malalties cròniques… És a dir, tots aquests infants que per les seves necessitats i característiques difícilment trobarien mai una família que els acollís.

Així, nens amb VIH, diabètics, amb alguna malaltia crònica, però també infants sense cap característica particular més enllà de tenir més de set anys, configuren la borsa de nens i nenes susceptibles de ser acollits sota aquesta mesura, i que busquen famílies compromeses, i amb la capacitat tècnica necessària (educadors, infermers, metges, pedagogs, psicòlegs…) per a poder atendre’ls adequadament.

Plantejat com un projecte professional, o bé com un projecte de compromís personal i social, i amb una prestació que va d’entre 1800 i 2900€ al més (en funció del nombre d’infants acollits i les seves característiques), a hores d’ara aquesta mesura segueix sent molt marginal, i sovint desconeguda pel públic en general i les possibles famílies.

A Catalunya tenim un sistema de protecció a la infància que desenvolupa bons recursos i té bones idees, i també tenim ciutadans compromesos, capaços i amb voluntat de millorar el món que ens envolta i la vida de molts d’aquests infants i adolescents. Ara només toca aconseguir que uns i altres es trobin, i es millori d’aquesta manera la vida i les perspectives de futur de tots aquests infants.

*Abstract per la comunicació a la III Jornada estatal d’intervenció social en salut materno-infanto-juvenil, organitzada per l’Hospital Sant Joan de Déu el 17 de Juny de 2016

Anuncis

Els nens de l’Artur Mas (VI): Tornar a començar*

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.


 

A la Sara mai no li ha agradat la llet. Quan era petita i estava amb la seva mare, abans d’haver d’anar a viure a un centre, recorda que hi havia molts crits a casa per aquest motiu. Havia deixat de donar-li importància perquè la mare també la renyava i la cridava per moltes altres coses: per cantar, per jugar es veu alta, per ballar pels passadissos. Aleshores devia de tenir quatre anys.

Quan va arribar al centre d’acollida ja en tenia sis i va haver de tornar a explicar a tothom que no li agradava la llet. Només una mica, li deien les educadores. Hi té un bon record, perquè les coses allà eren diferents. Hi havia altres nens i nenes com ella i se sentia estimada. Però no va durar.

Als pocs mesos la van dur a un altre centre. Li van explicar que el centre d’acollida on havia estat era només per un temps fins que li trobessin un lloc en un centre més definitiu.

Al nou centre les coses eren una mica diferents. Hi havia nens més grans i això al principi li va fer una mica de por. Una nit, mentre xerrava amb la Carla, la companya de la llitera de dalt, aquesta li va explicar que portava quatre anys esperant una família que l’acollís. En aquell moment tenia nou anys i havia perdut l’esperança. Deia la Carla que segurament s’estaria al centre fins els divuit, és a dir, encara li quedaven nou anys d’estar allà. Les famílies busquen nens més petits i jo ja tinc nou anys, explicava. Ja sóc massa gran.

La Sara tenia una tutora al centre que es deia Maribel i que li agradava molt. Era molt tendra amb ella i l’ajudava en tot el que necessitava. S’encarregava de que no li faltés res: la duia al metge quan era necessari, li comprava la roba, parlava amb els seus mestres i l’acompanyava en aquells dies difícils en que no sabia per què no podia deixar de plorar.

Passat un temps la Maribel va anar a parlar amb ella. Marxava del centre i ja no seria més la seva tutora. Li havien ofert una feina en un centre a la vora de casa seva i havia decidit acceptar-la. La Sara li va preguntar si podia marxar amb ella a l’altre centre, però això no era possible. Això li va dir casi amb llàgrimes als ulls.

Ara tindria una nova tutora i encara que ja la coneixia no seria el mateix. Se li feia molt feixuc haver-se de tornar a obrir a algú altre, a parlar-li de les seves coses personals o del que sent. I tot i que sabia que la Maribel li explicaria les coses importants de la seva família, de la seva escola o dels seus metges, temia que les petites coses caiguessin en l’oblit. Es perdria pel camí que li agrada que li facin pessigolles als peus, que li piquin l’ullet mentre li somriuen en un gest de complicitat, o que la despertin fent-li carícies al front. Li va costar una mica, però finalment es va adaptar.

Però malauradament no és així en tots els casos. Tot i que en els centres es fan importants esforços per garantir l’estabilitat i la continuïtat, això no és sempre possible. Viure en un entorn residencial implica per definició un cert grau d’inestabilitat que, lluny de poder ser eliminat per complet, només pot ser minimitzat. Absències dels referents educatius per períodes de vacances, baixes mèdiques, permisos per malalties familiar, o en alguns casos, fins i tot, una precarització en les condicions de treball que porta a una excessiva rotació de professionals. Sovint encabir els drets laborals amb les necessitats dels infants es converteix en un trencaclosques de difícil encaix.

Per pal·liar aquesta situació s’intenten introduir figures coreferents, però de vegades es perd de vista que malgrat els esforços per afavorir que els infants es vinculin són finalment ells qui decideixen a qui es volen vincular, i en quin grau. Són ells els qui en última instància trien l’interlocutor per les seves qüestions més personals, per parlar dels seus patiments, les seves il·lusions i els seus neguits.

Quan va fer els dotze anys va tornar a passar. La seva tutora la va cridar per explicar-li que ara era la Sara qui havia de marxar. Havia crescut i havia de passar al grup de grans.

La Sara sabia que tard o d’hora aquell dia arribaria però esperava, com qui tanca els ulls i espera que les coses que no agraden no arribin mai, que això no passés. Només la separaven uns vint metres del grup dels grans, en el mateix edifici. Ella passaria al grup d’adolescents i possiblement una nena nova ocuparia ara el seu lloc.

Els educadors d’allà els coneixia de vista, i amb alguns hi tenia bona relació. Alguns dels companys, a més, també havien estat temps enrere, igual que ella, en el grup de petits. Tot i així no podia deixar de pensar que permanentment havia de fer un esforç per adaptar-se als canvis. Era com si se sentís atrapada en aquella pel·lícula que tothom coneix amb el nom de “El dia de la marmota”. Adaptar-se als canvis una vegada, i una altra, i una altra. Això l’esgotava. Coneixia algun company del centre que havia tirat la tovallola. Perquè m’he d’adaptar si tot és temporal? deia. Ja estic cansat, feu el que vulgueu amb mi.

Ha passat un temps i ara, ja amb 13 anys, ha tingut la sort de trobar un família que l’aculli. Sap que és una cosa força extraordinària perquè a aquestes edats difícilment algú acull un infant. Es tracta dels pares d’una bona amiga de l’escola, i a base de trobar-se cada dia a la sortida de classe, i anar-se coneixent, sembla que han pres aquesta decisió.

Ara la Sara està molt contenta, perquè sap que té una oportunitat que molt pocs en les seves circumstàncies tenen. S’enfronta amb il·lusió i temor a una nova etapa, coneixedora de que no serà fàcil. Tira la vista enrere i veu amb certa distància el seu recorregut: a casa, al centre d’acollida, al nou centre, les escoles per les que ha passat, la Maribel, el canvi de tutora, el canvi de grup, nous educadors, nous companys… Ara ha de tornar a conèixer les persones que tindran cura d’ella. Seran el Marcel i l’Emma. Semblen bona gent, però se sent una mica cansada d’haver d’explicar novament que no li agrada la llet, que el seu color preferit és el groc, que li agrada dormir amb el seu peluix, caminar amb mitjons per la casa a l’hivern o estar sola quan alguna cosa l’angoixa.

Potser, simplement, està cansada de tornar a començar i es pregunta, preocupada, si s’acabaran abans els canvis o les seves energies per adaptar-se.

 

Per saber més:

 

* Article publicar a Social.cat amb data 17 de Setembre de 2015

El sueño de la razón produce monstruos

Y como Goya, que siendo pintor fue también filósofo, según demostró en aquel grabado en que escribió de su puño y letra que “el sueño de la razón produce monstruos”, a veces son necesarias personas, colectivos o instituciones que nos confronten con nuestro propio ser, y que intervengan contra esos monstruos engendrados en nuestro tiempo por el sueño de la razón.

Em demano la independència*

Em demano la independència.

Me la demano de Catalunya, d’Espanya, del meu districte, i del meu carrer, perquè un de cada tres nens al nostre entorn és pobre, i de tant sentir-ho repetir ens hi hem acostumat i ho veiem com a normal.

Em demano la independència per la Júlia, una nena de nou anys a la que em trobo dos cops per setmana, amb la seva mare, fent una llarga cua a Càritas mentre fa els deures estirada al terra.

Em demano la independència pel Joan, que té problemes per aprendre a l’escola, i com no hi havia prou personal per ajudar-lo el volien enviar a una escola d’educació especial.

Em demano la independència perquè la Generalitat es segueix quedant, en contra del que estableix la resolució del Síndic, amb les pensions d’orfandat i altres prestacions de tots els nens tutelats i que viuen en centres.

Em demano la independència pel Tomàs, que amb 14 anys en porta vuit vivint en un centre de protecció, sense que ningú faci una veritable política en favor de l’acolliment familiar.

Em demano la independència perquè és un escàndol que les polítiques de protecció social i familiar es financin amb la loteria, en lloc de amb els impostos que ja paguem tots.

Em demano la independència per l’Arnau, que amb dues feines no arriba a finals de mes i no podrà pagar les colònies de la seva filla.

Em demano la independència per la Sra. Maria i el Sr. Antoni, de 74 i 78 anys, que han hagut d’acollir a la seva filla Elena i els seus dos nets, després que tornessin a casa per haver estat desnonats. I també per l’Elena, que es tanca al lavabo cada poc a plorar de ràbia per evitar que els seus dos fills no la vegin.

He de dir que ja no puc més, que això és insuportable. Que mentre uns i altres es tiren els trastos pel cap i només parlen del que els dóna més rèdit polític, la gent s’ho està passant molt malament.

Que estic cansat que uns i altres es passin el dia amb retrets, o amb discursos de legalitat o patriotisme. Perquè el que ens hauria de fer sentir orgullosos és saber que els ciutadans que viuen a la nostra pàtria ho fan en unes condiciones de dignitat. Que la legalitat dels altres també passa per fer complir lleis que tenen a veure amb dependència, amb vivenda, amb el dret a la sanitat o el dret a tenir una infància feliç.

No vull però sobretot no puc sentir a parlar més de independència, de llistes unitàries, de banderes o patriotes. No vull ni tampoc puc sentir a parlar més de legalitats, de Tribunal constitucional, de l’altra bandera o de la unitat d’Espanya.

Necessito sentir parlar de la Júlia, del Joan, del Tomàs, de l’Elena, de l’Arnau, de la Sra. Maria o del Sr. Antoni. Necessito que el món pari, que es deixi de parlar de pàtries i que es comenci a parlar dels que viuen en elles. Que es resolguin els problemes de la gent que els impedeixen menjar, anar a l’escola, sentir-se segurs a casa o ser feliços. Que uns pares no hagin de sentir plorar la seva filla tancada al lavabo i que els nens tinguin una veritable infància.

Reivindico el meu dret a no voler sentir a parlar més de pàtries i a voler sentir parlar de gent. I si no és així, reivindico el meu dret a la independència. Tot sol, o amb els qui vulgueu venir amb mi.

* Article publicat al Social.cat en data 28 de Juliol de 2015 (http://www.social.cat/opinio/5376/em-demano-la-independencia)

Adolescents amb trastorns de conducta, o adolescents que ens trastornen la conducta?

L’escola em té mania; Ells no m’entenen… Quantes vegades qui ens dediquem a això d’atendre infàncies i adolescències difícils o ferides haurem sentit afirmacions d’aquesta mena. Excuses de mal estudiant, diran uns; però al darrera de les quals hi pot haver alguna altra cosa.

Les lectures d’un adolescent sovint no s’ajusten del tot a la realitat que podríem interpretar els adults. Així, quan afirma que el tenen mania potser caldrà, a banda de sentir-lo, escoltar-lo. Fer un esforç en entendre el seu llenguatge, apropar-nos a la seva interpretació de la realitat.

Potser en aquest no m’entenen, o fins i tot en el que es fotin, tot m’és igual! està volent dir que no se sent entès, comprés, escoltat o acompanyat. Que  està perdut, desanimat o confós, i que sent que l’adult que té amb ell no és capaç de connectar-lo amb quelcom de lo social, en un llenguatge comú. Que sent que l’adult que està amb ell, està al seu davant i no al seu costat.

No hi ha una única adolescència, sinó maneres singulars de viure-la. Els qui treballen a les aules han de recordar que educar va més enllà de transmetre un saber. Necessita d’entendre l’altre. Comprendre que potser en aquests moments els seus interessos no passin per les matemàtiques o per la física. Que té il·lusions, inquietuds, però també preocupacions.

Acceptar com a normal que no tots els estudiants estan en un bon moment per apropar-se al saber, per concentrar-se, per pensar en equacions, literatura o història; perquè la seva pròpia història, la present, l’actual, els atrapa moltes vegades sense que ells l’hagin triada.TDAH Y TRASTORNOS DE CONDUCTA

Així, potser caldrà estar atents a les noves i emergents formes de malestar. Tenir una mirada oberta al perquè no estudia, al què li passa pel cap. Transmetre-li que sí que ens importa que l’ha deixat la novia, que se sent lletja, que a casa les coses no van bé, o que no sap què fer amb la seva vida. Estar receptius per a que ens expliqui que el pare fa 4 anys que és a l’atur, que s’ha de comprar la roba al Carrefour, o que tothom té l’Smartphone de moda excepte ell.

Hom podria pensar que aquestes situacions són exclusives de les zones empobrides, situant la qüestió en paràmetres econòmics. No és cert. Caldrà allunyar-se de visions reduccionistes d’adolescències problemàtiques. Pensar que als barris rics els adolescents no pateixen ni van perduts, és pensar en la felicitat en termes purament econòmics.

En les aules aquesta qüestió pren formes cada cop més preocupants. Malestars que deriven situacions de fracàs escolar, d’absentisme o de conductes disruptives.

Alteracions de la conducta, en diuen. Un calaix de sastre que ho aguantat tot. Una sort d’etiqueta que permet incloure a tots aquells que s’allunyen del que s’ha de fer. Estudiar, ser bons nois, portar-se bé.

Caldria preguntar-se si es tracta d’alteracions de conducta o de conductes alterades. O més encara. Caldria pensar si en realitat es tracta de nois que ens alteren la conducta; que ens confronten amb el nostre no saber. Que assenyalen una falta en la nostra pràctica educativa.

En educació es parla molt de responsabilitat. De nois que no es fan càrrec del que s’haurien de fer càrrec. Però massa freqüentment ens oblidem de la responsabilitat dels adults. Nosaltres ho fem bé, són ells que no volen, s’afirma sovint. Cal passar del no vol fer res al no sé com motivar-lo; i del és un noi impossible al no sé com apropar-me.

Sovint se situa la qüestió en la falta de recursos. I és cert, això no ajuda. Però també té molt a veure amb la posició de l’adult. Amb la seva capacitat d’escoltar, la seva capacitat de crear respostes úniques a necessitats singulars. De ser creatius; de pensar com fer perquè vulgui estar aquí; què li ofereixo i com li ofereixo.

No hem d’oblidar que els qui ens dediquem a això d’educar, ja sigui a les aules o fóra d’elles, tenim l’encàrrec i el compromís d’apropar el món a aquestes generacions que arriben. Suscitar en elles quelcom del desig. El desig per saber, i el desig per ser.

Potser hem de deixar de preocupar-nos tant pel que no es pot fer, i començar a pensar i a ocupar-nos més en el que sí es pot.

Alguns d’aquests nois fa temps que ens esperen…

Orientacions per a pares sobre la tragèdia a l’IES Joan Fuster

En relació als tràgics esdeveniments succeïts abans d’ahir a l’Institut Joan Fuster de Barcelona, i a partir de consultes i demandes que se m’han fet sobre quin abordatge donar a la qüestió, volia compartir algunes idees i reflexions personals que, com a tals, poden o no ser compartides, però les trasllado per si algú les pogués o volgués tenir en consideració.

Cal dir que aquestes orientacions van dirigides a infants i adolescents situats en segona fila o a la població en general, és a dir, coneguts del barri, amics d’amics dels qui estaven allà, però mai als qui van ser de manera presencial en el lloc dels fets, perquè l’abordatge en aquests casos és diferent.

Com abordar-ho i treballar-ho amb els nostres infants i adolescents

En primer lloc, com és evident, hem de poder transmetre als nostres nanos la gravetat i importància del que va succeir amb serenor i cert rigor. En aquest sentit, sovint l’abstracció de les noticies o els fets, que els infants veuen com a llunyans, desvirtua el que realment va passar.

Per això es fa necessari centrar la qüestió en l’incident concret. És indiferent el relat o els detalls (elements al meu parer que no aporten més que sensacionalisme, i no dóna valor afegit al relat dels esdeveniments). No és important si el noi anava vestit d’una manera o una altra; si primer va passar això o allò… Si duia tal arma o tal altra, si tenia una llista o no la tenia. Tot això són elements que ens allunyen de la idea central, que és que un noi, incapaç de gestionar la situació d’una manera diferent –pels motius que siguin–, va entrar al seu institut disposat a fer mal, causant la mort d’una persona i ferint a d’altres.

Així, és important que, amb els nostres nanos, puguem tallar en sec qualsevol acudit, comentari amb sorna, informació que circuli per les xarxes o whattsapp o bé fotos del noi o del dia en que va passar. Per tant, es farà necessari situar el tema en les conseqüències a curt, mig i llarg termini, que a grans trets podrien ser:

– Que aquest noi s’ha desgraciat la vida per sempre i sempre serà el noi que va entrar en un IES i va fer el que va fer (amb les conseqüències que d’aquí se’n deriven).
– Que aquest noi ha desgraciat la vida als seus pares, familiars i coneguts per sempre; que possiblement derivi en que hagin de canviar de feina, d’habitatge… i començar una nova vida en un escenari diferent.
– Que una persona ha mort, i d’altres n’han quedat ferides, amb el que això suposa.
– Que ha generat una situació de temor en un institut, espai que a priori hauria d’oferir seguretat i tranquil·litat.
– Que l’IES Joan Fuster quedarà en l’imaginari col·lectiu, durant molt i molt temps, com aquell institut en que un noi va entrar i va matar un professor i ferir uns estudiants.

Com a exercici amb els nostres fills, potser resulta interessant –o fins i tot depèn el cas, necessari– posar com a exemple, com se sentirien ells si estiguessin a classe, i tot això passés amb el seu professor, o els seus amics. Si haguessin vist, a pocs metres, el que van haver de veure aquests nois i noies de 13 i 14 anys. Aquest plantejament a priori els canvia la mirada, i situa la qüestió del pla abstracte (acudit, morbo, sensacionalisme…) al pla concret.

Per últim, i molt important, cal fer èmfasi que això ha estat un fet absolutament aïllat. Tanmateix, hem de poder mostrar-nos accessibles i disponibles per si se senten angoixats o bé senten la necessitat de parlar-ne.

No cal dir que no són més que idees que, compartides o no, només pretenen oferir una mica de llum en un moment en que el desconcert i la por ho tapen tot.
Més enllà del cas concret, possiblement els professionals de la infància (ja sigui de l’àmbit educatiu, el social o la psicologia), però també les autoritats polítiques, haguem de pensar en clau d’autocrítica què és el que ha passat. Com és que no s’ha pogut evitar un fet així i si per fi, ara ja sí, és el moment en que puguem obrir un debat sobre si els recursos que actualment s’adrecen a infància són suficients per atendre la diversitat de necessitats que es presenten a les aules o bé, cal seguir obviant –per impossibilitat– que cada infant i cada adolescent presenta recorreguts i necessitats singulars.

Per acabar, una última reflexió. Què hagués passat si els adolescents (aquests, els vostres, els dels vostres amics) haguessin trobat una figura adulta que a banda de centrar-se en els continguts acadèmics i la pressió dels Informes PISA, haguessin disposat del temps, les habilitats i recursos per poder acompanyar aquests nois en un dels moments més crítics? Què hagués passat si haguessin tingut temps per mirar-los als ulls, per xerrar amb ells, per escolar-los? Potser cal tornar a posar al damunt de la taula que els infants i adolescents no són (únicament) expedients acadèmics, sinó històries humanes amb petits grans drames i crisis personals.

Els nens de l’Artur Mas* (V): Acolliments fracassats, cadells retornats?

*La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

 

En Joel té 16 anys, i des que va sortir del centre en què vivia, fa cosa de vuit, ha estat vivint amb una família d’acollida. Aquesta és la seva família; sempre l’ha sentit com a seva. Però ara tot el seu món s’ensorra. Pensa que ha creuat una línia vermella i ara sí, sembla que aquesta ha estat la gota que ha fet vessar el got. Segur que els pares d’acollida diran que ja no poden més.

Arriba a casa que ja és fosc, ve d’estar amb els amics. Els pares ho saben; saben què ha fet, han rebut una trucada. Ell entra i va directe a la seva l’habitació evitant creuar-se’ls amb la mirada. Un simple “Hola, em vaig a estirar.”

Se l’estimen, i ells se’ls estima. Ha estat així des què era ben petit, però ara tem que tot s’acabi. Avisaran a DGAIA[1] i ell haurà de marxar de casa. Haurà de tornar a un centre, n’està segur. A l’habitació, es pregunta angoixat com és possible que hagi tirat per terra aquesta oportunitat, sense ser capaç de trobar una resposta que el satisfaci.

Tot i que no són freqüents, són diverses les causes que poden dur a una família d’acollida a renunciar a la seva responsabilitat envers l’infant, especialment quan aquest entra en l’adolescència. Així, cal ser molt curosos i analitzar en cada cas què ha passat.

En alguns casos s’hauran vist desbordats per una motxilla massa grossa per les seves capacitats (el patiment sovint empeny amb força i es presenta amb formes diferents); potser la família biològica estarà interferint i boicotejant l’acolliment; potser hi haurà algun tipus de malaltia mental que, amb l’entrada a l’adolescència, s’estarà posant molt de manifest. O potser, també és possible, la família no haurà rebut prou acompanyament per part de l’Administració.

És important assenyalar que existeix un element comú en tots els infants tutelats, ja visquin en centre o en acolliment. Es tracta d’infants que han estat expulsats –real o simbòlicament– de les seves famílies d’origen, en tant no han sabut cuidar-los, no han pogut, o directament no han volgut. Sigui com sigui no hi ha hagut ningú que se’n fes càrrec i han quedat a la deriva. Aquesta marca fundacional, aquesta marca d’origen, determinarà en bona mesura les relacions d’aquests infants o adolescents amb el seu entorn.

De vegades, de manera inconscient, té lloc una repetició en els diferents escenaris (a l’escola, a casa, al centre…) i l’infant convoca l’altre a què l’expulsi novament. Provoca rebuig amb la seva actitud o amb les seves accions. Però en el fons el que està fent és formular una pregunta de l’única manera que coneix: “Fins ara tothom qui m’havia de cuidar m’ha abandonat, tu faràs el mateix? Demostra’m que això és autèntic!

En aquest Demostra-m’ho es posa en joc l’element que determinarà en bona mesura l’èxit o el fracàs. Aquesta marca d’origen inscrita a foc en la seva ànima només podrà ser reescrita mostrant i demostrant que en efecte, estem disposats a estar al seu costat.

Serà dur, difícil, cansat. Ningú ho nega. I quants més fracassos i expulsions hagi viscut el nen més intensa serà la resistència i més dura serà la prova.

Així, serà fonamental el paper de les ICIF[2], duent a terme tasques d’acompanyament, assessorament i formació a les famílies. Fer un seguiment real del procés. Estar presents i proactius, i no només quan ja han aparegut les dificultats. Però també ressituant ideals i expectatives. És important transmetre que aquests nens petits que viuen en un centre, bufons i macos, es faran grans i entraran a l’adolescència. Hauran d’ajudar a assumir com a naturals que en un moment donat se’ns encarin o se’ns enfrontin. Acceptar com a sans i normals un cert grau de conflictes. Però no tan sols perquè sigui un noi acollit, sinó perquè és un adolescent.

El noi experimentarà amb l’alcohol i un dia vindrà borratxo. Es voldrà saltar els horaris. Un dia fins i tot vindrà fumat! Caldrà assumir que forma part del procés d’experimentació, del procés de construcció de sí mateix. Aquell nen haurà crescut i ja no estarà d’acord amb nosaltres. Tindrà una opinió diferent que, equivocada o no, defensarà amb fervor, de vegades –tal i com diu Meurieu[3]només per recordar-nos que no és un objecte en construcció, sinó un subjecte que es construeix.

Ens aquests casos és possible que als pares se’ls passi pel cap tirar la tovallola. És més difícil del que ens pensàvem, diran.  Els nois, en definitiva, només busquen un lloc en el món. Busquen donar resposta a les velles preguntes que tan freqüentment ens fem, sovint sense ser-ne conscients. Qui sóc jo per a aquest altre? I els pares seguiran endavant, sabedors que en la mesura en què siguin capaços de sostenir-li els límits el noi podrà créixer.

En aquest punt serà important demanar suport quan les coses comencin a no anar bé, ja sigui a la ICIF de referència o bé a especialistes en infància tutelada com ara AMFAE (Assessorament, Mediació Familiar i Assistència Educativa). De vegades una simple consulta, o una segona opinió, reorienta el treball que estan fent els pares i ajuda a resoldre la situació.

Però també conec casos en què això no ha estat possible. Un vincle real, un afecte mutu, però una dificultat per sostenir el dia a dia. En alguns d’aquests casos s’ha optat per donar un pas enrere i poder mantenir el que hi ha abans que desapareixi. L’infant ha acabat vivint en un CRAE però s’ha mantingut la relació amb la família. Tots els caps de setmana, tots els festius, tots els períodes de vacances.

En determinades situacions cal poder pensar en fórmules flexibles que possibilitin l’adolescent estar bé. Sabent que no pot estar bé al centre, ni tampoc en una família, però sí en una fórmula combinada que configuri un teixit que el permeti sostenir-se i l’ajudi a créixer. Així, caldrà estar oberts a pensar trajectes singulars.

En Joel ara està estirat al damunt del seu llit. Amb els auriculars posats i la música a tot drap, no pot deixar de pensar en per què és com és, o perquè fa les coses que fa. De la seva necessitat d’engegar-ho tot a pastar fang, del per què li costa tant estimar o parlar del que li passa per la ment.

Amb el cap a mil revolucions, intenta imaginar el que pensaran d’ell. I s’imagina, també, què pensarà la gent dels pares. Tot plegat resulta molt injust. Una espasa de Damocles al seu damunt, sempre amenaçant. Una por invisible a ser novament abandonat.

En aquell moment unes passes s’aproximen pel passadís i algú pica a la porta.

Toc, toc…

[1] Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència: Òrgan de l’Administració responsable del sistema de protecció a la infància, així com de la guarda i tutela d’infants i adolescents sota mesura de protecció.

[2] Institució Col·laboradora d’Integració Social: Entitats encarregades de la capacitació i validació de les families acollidores, així com del seguiment de l’acolliment.

[3] MEURIEU, P. Frankenstein Educador. Laertes, 1997