Autor: David

Pagar el preu de protegir els infants tutelats

En dues setmanes han tingut lloc diversos esdeveniments que vistos per separat possiblement m’haguessin passat desapercebuts, però que relacionats entre sí, he pensat que demanaven d’algun tipus de pronunciament.

FET 1: Fa dues setmanes ens veiem obligats a posar una denuncia a un noi del centre, que pateix una malaltia mental greu. Aquest noi havia introduït un machete al centre, i una navalla de grans dimensions l’endemà, i havia amenaçat amb elles als educadors.

El noi està en una situació d’altíssim risc (no entraré en detalls) i ni els dispositius de protecció (DGAIA) ni els de Salut Mental, han estat capaços de contenir aquesta situació, malgrat els incessants informes i veus d’alerta que tots els recursos fa temps que estem fent. Portem així més d’un any.

En la denuncia de l’educadora, es fa una breu referència la situació en que està el noi, i s’afegeix una frase en que s’afirma que “DGAIA està al corrent de la situació en que es troba el noi”.

Uns dies després anuncien a l’educadora que molt probablement se li obrirà un expedient per haver inclòs aquesta frase. Algú podria pensar que lo greu no és que es doni aquesta situació, sinó que se’n parli.

FET 2: Divendres passat alguns vam tenir accés a una resolució del Síndic de Greuges que acaba de sortir, referida a les condicions de treball dels educadors en centres de protecció a la infància, en que s’apuntava a que calia establir mecanismes de protecció als educadors que denunciaven situacions de vulneració de drets dels infants, atès que sovint aquests eren expedientats o acomiadats, i rebien represàlies, bé sigui de l’empresa/organime en que treballen, bé sigui de la pròpia Administració.

Així, en la resolució es feia èmfasi en el paper dels educadors que treballen en centres, com a garants del compliment dels Drets dels Infants. Em ve al cap un article que escrivia fa uns mesos en que parlava precisament d’això. Es deia “DGAIA ets tu”.

FET 3: Aquesta setmana se m’informa que dimecres vinent es farà devolutiva d’un expedient informatiu obert al centre, en relació al cas d’un noi del que vam estar denunciant repetidament que s’estava cometent una vulneració de drets. No se’ns va escoltar, i tal i com havíem previst i anticipat en els informes, la cosa va acabar com el rosari de l’Aurora. Després, amb cara de sorpresa, s’obre expedient informatiu al centre per analitzar què ha passat.

Caldrà veure com acaba tot perquè, com en els Casinos, La banca sempre guanya, i evidentment en aquest cas també s’intentarà fer el possible perquè sigui així, i que algú pagui el mort. Sembla que la veu dels educadors que alertem del que està passant, i anticipem el que passarà, no té valor, tot i ser els encarregats de contenir i evitar totes aquestes situacions, i els que dia a dia ens seguim partint la cara per cada un d’aquests nanos, perquè algú ha de fer el que vam dir que vindríem a fer.

I penso que si parlar i denunciar situacions de vulneració de drets dels infants que atenem implica que s’obri un expedient, ja espero l’apertura del meu. Obriré una carpeta al despatx on anar-los acumulant. La posaré al costat d’un exemplar que tinc de la Convenció dels Drets dels Infants, de la Llei 14/2010 dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, i dels darrers Informes del Síndic de Greuges.

Mentrestant, seguiré fent entrevistes amb mitjans de comunicació, en que em preguntaran, de ben segur, Què està passant en els centres de protecció i Si és cert tot el que es diu.

Anuncis

¿Por qué te preocupas por mí?

 

Avui voldria explicar una escena que ha tingut lloc aquest cap de setmana, al CRAE. No acostumo a donar tants detalls, i sovint em limito a posar alguns tuits, quan crec que cal destacar alguna idea, algun vinyeta, alguna escena, però crec que el que ha passat aquest cap de setmana té prou elements com per estendre’s una mica més.

 

PRIMER ACTE

La nit de dissabte la fa una educadora que fa molt poc que hi és. És suplent. Fiesta! deuen pensar els nanos. A mi m’agrada com treballa, la veritat. Sap portar-los bé, i sap estar on ha d’estar. Ni molt a prop, ni molt distant. Però sembla que no és suficient per evitar que li donin la nit.

Quan arribo diumenge a les 10h la seva cara és tot un poema. La cosa no s’ha anat de mare, però ha tingut feina. Feliç Sant Jordi, penso. Ara toca reprendre coses.

 

SEGON ACTE

Un dels nanos (li direm Quim) ha passat la nit fóra. Té 16 anys, i ja fa uns mesos que hi és, però no acaba de vincular-se. He tingut alguns moments xulos amb aquest nano, però no acaba de poder sostenir que fet de quedar-se al centre.

Només veure’m em diu Ábreme la puerta que me voy. I jo, que sé que ha arribat a altes hores de la matinada, li dic que no. I comença una escalada perquè sap que cridant pot arribar a intimidar. Però jo tinc clar que no anirà enlloc.

  • Que me abras la puerta!!
  • Volviste casi a las 6, así que va a ser que no, li contesto pausat.
  • Que me abras la puta puerta!!
  • I jo, mantenint el tipus, em mantinc ferm. A eso ya te he contestado, y la respuesta sigue siendo no.
  • Aleshores se’m planta a escassos centímetres de la cara, i de manera violenta insisteix en que li obri la porta, cridant-me.
  • Controlant la situació, i sense perdre de vista en cap moment que jo sóc jo, i ell és ell, i que malgrat l’escena tinc certa ascendència sobre ell, decideixo apretar-lo una mica i deixar-lo clar que la decisió està presa. ¿O qué va a pasar? li pregunto.
  • Ell segueix pensant que recularé, acostumat a sortir-se amb la seva. Te juro que la rebiento, que he quedado, y blablabla, y blebleble…
  • I en aquell moment li contesto claret com l’aigua. Te he dicho que no, y es que no. Y esto no es un debate. Y la única forma que puedas salir es atravesar la puerta. Y para eso primero tendrás que pasar por encima de mí. Y eso sabes que no va a suceder.

Com veu que per a alguns, el “no és no”, marxa resignat al menjador i s’asseu al sofà.

 

TERCER ACTE

Passada una estona vaig al menjador, i segueix assegut al sofà.

  • Es que eres un egoísta, solo piensas en ti.
  • I jo que li contesto, Si realmente pensara en mí, te hubiera abierto la puerta hace horas, y me hubiera ido a la Rambla a mirar libros con los demás. Y el deixo allà, al sofà del menjador.

Passada una estona més, hi torno. M’apropo a ell i me’l quedo mirant fixament uns segons. Veig que fa un intent per contenir les llàgrimes, amb la mirada perduda. M’apropo i m’ajupo, posant-me a la seva alçada.

  • Qué pasa? li pregunto pausat, en veu baixa.
  • Que sé que en el fondo tienes razón, cuando no me dejas salir. Y que lo haces por mí.
  • No tengas la menor duda.

I en aquell moment ens quedem una estona allà, en silenci.

 

QUART ACTE

Han passat unes dues hores. Jo estic a l’habitació amb el Quim i un altre noi, de qui sóc tutor, i que també està castigat. La tensió ha baixat del tot, i xerrem distesos.

És casi migdia i entra per la porta un altre noi del centre, vestit amb la seva camisa i fulard del cau, que ven roses per Sant Jordi. En duu 4 a les mans.

  • David, cómprame una rosa. Està ben divertit, la veritat. Quin contrast!
  • Va, dame 3, li dic.
  • Solo me quedan 2. Las otras 2 son para mi tutora y para la familia colaboradora.
  • Pues ve a por más, que te espero. Tampoc sembla que pel moment pugui anar enlloc.
  • Es que las hemos vendido todas.

Riem una estona plegats, i parlem de la falta de previsió i la poca vista empresarial del cau. Després m’acompanya al despatx, li dono els diners, em dona les dues roses, i marxa.

Jo torno a l’habitació amb aquell parell.

  • Tomad, para mis dos polluelos. I li dono una rosa a cada un.

El noi de qui sóc tutor ja em coneix, però al Quim aquest gest encara li trenca més els esquemes, i no sap com reaccionar. Es queda en silenci.

 

ACTE CINQUÈ

El Quim és fumador i està força agobiat. Necessita prendre l’aire. Veient com està li dic que sortirà amb mi uns minuts, just al davant del centre.

Així ho fem. Passats dos minuts d’estar amb mi al carrer, es posa a caminar, i sense girar-se, marxa, s’allunya del centre, i no torna.

No el crido. No vaig al seu darrera. No intento aturar-lo. Ha pres una decisió.

Sento que m’ha marcat un bon gol.

 

DESENLLAÇ

Són gairebé les 23:30 i el Quim pica a la porta. L’obre l’educadora de nit. M’adreço a l’entrada, i li comento a l’educadora que ja m’encarrego jo. Seiem tots dos just a l’entrada, en una escala que dóna accés al centre. És nit tancada, i no se sent ningú. Li pregunto com està.

  • Bien, es limita a contestar.
  • Quiero que sepas que no he entendido lo de esta mañana. Y sinceramente, me ha dolido, li dic. Me he sentido… no sé… como traicionado.

Ell escolta en silenci. No diu res.

  • Lo que ha pasado me ha hecho sentir muy mal, y simplemente quería decírtelo, y preguntarte por qué, Si quieres decirme, claro.
  • No sé, tenia que irme, contesta.

Ens quedem una estona en silenci. Mirant tots dos endavant, asseguts a l’escala. No se sent ningú pel carrer.

  • Por qué lo haces? em pregunta. Veig que fa esforços per evitar que li caiguin les llàgrimes. Però li acaben caient.
  • El qué? Li contesto.
  • Preocuparte por mí. Ningún otro educador lo hace.

 

I tot i que no és cert que els altres educadors no se’n cuidin, penso en com la mirada de l’adult el pot fer sentir diferent, pot facilitar que connecti més enllà del conflicte, o de la imatge de chaval bronques que té, d’una manera que no ha connectat fins ara.

I penso, també, en com un límit clar, contundent, ferm i sostingut, acompanyat d’una rosa, de mirades, i de silencis, pot ser molt més poderós i efectiu que qualsevol altra cosa, que qualsevol intervenció policial davant d’un adolescent agressiu, i que pot obrir possibilitats de treball que fins ara no s’havien explorat.

Feliç Sant Jordi.

 

Els nens del President (VIII):Tu, que em cuides

 

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” o “Els nens del President” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.

Dedico aquest article al ‘Marc’, que espera a que algun dia li canviï la sort, que ja li toca. Alguns treballem intensament en aquesta direcció.

I als educadors socials que treballen en centres de protecció a la infància, donant dia a dia molt més del que se’ls demana, per garantir l’atenció i protecció dels infants que tenen al seu càrrec, en un moment d’extrema complexitat. Gràcies per no defallir.

___________________________________________________________________________

El meu nom és Arnau, i tinc 12 anys. Algú ha decidit que no puc viure més amb la meva família, i m’acaben de dur a un centre. Diuen que és per protegir-me, però encara ningú ha estat capaç d’explicar-me prou clar de què m’han de protegir. Suposo que no té gaire sentit entrar en discussions, perquè jo en tota aquesta història no sembla que tingui gaire a dir.

Entro per la porta i miro arreu amb cara de desconcert. M’assec a una butaca que hi ha al rebedor i espero a que algú em digui què he de fer. Al meu voltant hi ha tot de bosses i maletes. També veig el meu peluix Toby, que treu el cap des d’una d’elles. Veig que els grans esteu uns metres més enllà, parlant de mi, dempeus en un cercle desordenat. De tant en tant algú gira el cap i em mira escassos segons. No sóc capaç d’entendre què dieu, però m’ho puc imaginar: “No pot viure amb la seva família. Us el deixem aquí perquè el cuideu”.

Ara te m’apropes. Intentes ser amable i em parles pausat, afectuós. Jo em sento molt rabiós i no tinc ganes més que de plorar i cridar, de donar cops de puny i puntades de peu. Però no em surt res d’això. Em sento com aliè a tot el que passa, i sento que no puc ni reaccionar. Contesto a tot el que em preguntes sense parar-me a pensar en la resposta, com un autòmat, i et segueixo allà on tu vas. Em sento desorientat.

Em costa molt refiar-me amb la gent. Sempre m’ha costat. Em considero un nen reservat, i mai m’ha agradat parlar de mi mateix, o de la meva vida. Quan vivia amb els avis, i havíem d’anar a parlar amb els serveis socials, sempre em preguntaven coses. A mi això no m’agradava perquè em feia sentir incòmode i em provocava tristor. De vegades l’única manera que se m’acudia perquè em deixessin estar era quedar-me callat. El missatge era clar: deixeu-me estar, que no vull parlar amb vosaltres. D’altres, em limitava a dir que tot anava bé, i a dir que sí a tot el que preguntaven, encara que algunes vegades no fos veritat. No volia problemes, ni tampoc volia posar a ningú en problemes.

No et conec de res, i sincerament, tampoc tinc ganes de coneixe’t. No sembles un mal tio, de debò, però no vull estar aquí. Quan els pares van morir en aquell accident de cotxe, quan jo era petit, vaig anar a viure amb els avis. No et fas a la idea de com em va costar adaptar-me a la seva manera de ser. El seu caràcter, la seva casa, les seves olors. Tot era nou i se’m feia molt estrany. I ara sóc aquí. Quina merda, tot plegat…

***

Han passat unes setmanes, i mica en mica en sento més tranquil per explicar com em sento. Segueixo molt rabiós. Algunes nits encara ploro tapant-me la cara amb el coixí, perquè ningú no s’adoni. De vegades, el Guillem, que està al llit de dalt, es desperta i baixa d’un salt, i s’està assegut al meu costat fins que m’adormo. Només té un any més que jo, però porta aquí casi tota la seva vida.

***

Demà farà ja un any que sóc aquí i han començat a haver-hi alguns problemes. Em sento cansat i enrabiat, però no puc evitar-ho. De vegades em passa, que estic a la que salto. Us contesto malament, i fins i tot pico a algun dels petits. Després em sap greu, és clar, perquè el pobres no tenen pas la culpa del que m’ha passat.

Sento una cosa a l’interior que em porta a actuar així, i tinc la sensació que cada vegada em passa més sovint. Potser estic malalt, no sé. Mai no ho he parlat amb ningú, perquè fa molt temps que no parlo amb ningú de res. T’ho vaig dir ja fa temps:  mai m’ha agradat explicar les meves coses. A més, aquí sou molta gent i tot ho acabeu xerrant. Sé que si algun dia t’explico alguna cosa sobre mi ho acabaran sabent tots, i això em fa por. La meva vida és meva, i jo decideixo a qui li vull explicar les meves coses.

***

Cada vegada em costa més estar bé. Pensava que amb el temps cada cop seria més senzill estar aquí, però no sé què em passa. Necessito que fem un pacte, res escrit, un acord entre nosaltres. Acceptaré estar aquí, però necessitaré la teva ajuda. Suposo que tampoc tinc gaire més opcions, veient com van les coses per casa.

Fa temps que t’observo. Us observem a tots, i sabem qui hi ha educadors amb qui podem parlar, que es preocupen de debò, i d’altres que estan aquí només per la pasta. Això és nota, per molt que digueu que tots sou iguals.

Sóc conscient que per tu sóc un cas més, un de tants que has portat al llarg de la teva vida. Un expedient, sense més importància. Però necessito dir-te que estic viu, que com tu, sento, pateixo, ploro. Que tinc esperances, il·lusions, anhels. Sé que sóc dur i que mai he confiat en vosaltres. Però creu-me quan et dic que he tingut els meus motius per no confiar en els grans.

Ara no puc més. La ràbia i el descontrol em desborden. Necessito algú que m’agafi, i algú al qui poder-me agafar. He decidit que m’obriré a tu i només a tu. Com a mínim de moment. Més endavant, en funció de com vagi, ja veurem amb la resta. Els altres diuen que ets de fiar, que saps escoltar, que t’impliques, que dones la cara per nosaltres… No sé, potser tinc masses esperances.

Et diré què necessito i espero que m’ho puguis donar. No són coses materials, però tenen més valor que qualsevol propietat que et puguis imaginar.

Et demanaré que m’entenguis, i que m’ajudis a explicar per què actuo de la manera com actuo, però que en cap cas em justifiquis.

Et demanaré que entenguis que no sempre sabré resoldre els problemes que provoco de la millor manera. Que no caiguis en la temptació de mirar-me amb pena, perquè no hi ha res que suporti menys i que em faci sentir més malament.

Depositaré en tu el més preuat que tinc. Segurament l’única cosa valuosa que tinc, i que possiblement poques vegades he entregat: la meva confiança. Et demano, si us plau, que no em fallis.

Et demanaré que estiguis quan et necessiti. Que em defensis a les reunions dels educadors, quan hagi ficat la pota fins al fons, i tothom demani el meu cap. Que em defensis, encara que només sigui per després clavar-me la bronca de la meva vida. Una d’aquestes en que sempre acabo plorant, perquè sento que tens raó en cada paraula que dius.

Que segueixis acomiadant-me cada matí amb un gest de complicitat, picant-me l’ullet amb un mig somriure a la boca, cada cop que obris la porta del centre i marxi a l’escola a fer aquest examen que ja fa dies que preparem plegats.

Necessitaré que m’ajudis a créixer, a fer amics o parlar del que sento. Que em posis a lloc que vegis que me’n vaig de mare, que no t’espantis de mi ni de les meves reaccions, i que m’abracis quan tingui un d’aquells dies en que no pugui parar de plorar.

Que em facis d’espàrring quan tingui la necessitat de vomitar tota la merda que porto a dins, i que no et pots arribar a imaginar, perquè mai ho he explicat a ningú.

Necessito saber que quan plori i la vida em desbordi, tu estaràs, i m’abraçaràs, i tindràs un nus a l’estómac, perquè sabràs que m’ho estic passant molt malament. I jo sabré que això vol dir que t’importo, perquè en definitiva, només busco saber que sóc important per a algú, i que no estic sol al món, encara que tot plegat no sigui més que una il·lusió.

Necessitaré que t’enfadis amb mi, i que t’indignis, com si el que faig t’importés de veritat.

Que quan les coses a casa no vagin bé m’ajudis a dir que no vull anar, perquè no puc suportar la mirada de retret del meu avi, que m’obliga a anar, encara que no estigui a gust allà.

Que paris els peus a tots aquests que creuen que em coneixen molt bé, i que cada vegada que obren la boca demostren que no s’enteren de res. Aquest psicòleg que em veu 5 minuts cada dos mesos i amb qui ni tant sols parlo; o aquestes dels serveis socials a les que he vist mitja hora en els últims anys, i que es creuen que em coneixen millor que jo mateix. De què van!

Necessitaré que entenguis que estic cansat d’explicar la meva vida, de que preguntin molt però que no m’escoltin casi mai. Que no sàpiguen llegir les meves mirades, els meus silencis, els meus gestos, perquè no s’han pres la molèstia de voler-me conèixer.

Necessitaré que siguis capaç d’anticipar-te a mi, i que m’aturis en sec quan vegis que camino ferm cap a l’abisme, i que després em preguntis que què coi ha passat.

Que facis entendre a la resta que les coses no sempre són blanques o negres. Que no som bons o dolents, sinó que hi ha tota una gamma de matisos, i que de vegades els bons, també, podem arribar a fer coses dolentes.

Només necessitaré que algú em miri diferent, i que aposti per mi fins el final.

Per últim et demanaré a tu, que em cuides, que no oblidis que la balança del meu destí es pot decantar per cada decisió que prenguis, i que vivim i morim amb els vostres èxits i els vostres fracassos. Encerts i errors que ens condemnen o ens donen oportunitats.

Això és el que et demanaré. Tant fàcil i alhora tan difícil. Què dius, acceptes?

– Pots comptar-hi. Benvingut a casa teva.

Retorns al domicili i fugides adultes endavant

En una conversa telefònica, la tutora d’un nen de 10 anys comparteix impressions amb un EAIA sobre la situació familiar de nen.

Coneixent el cas, molt haurien de canviar les coses perquè aquesta família recuperi la seva capacitat parental, i a hores d’ara, no hi ha cap possibilitat que se’n pugui ocupar amb unes mínimes garanties. Aquest és el sentir tant de l’equip com de l’EAIA.

Contràriament a aquest anàlisi (aquesta família a hores d’ara no pot, ni es preveu que pugui fer-se càrrec del nen en un mig termini), en un moment donat de la conversa l’EAIA comença a plantejar la possibilitat de fer un retorn sota l’argument que “d’aquesta manera cremarem a la família com a recurs, el nen sabrà que ells no són una opció, i podrà tornar a un altre centre d’una manera més tranquil·la”.

En aquest punt a mi se’m comencen a alterar els bioritmes, perquè aquest camí ja l’he recorregut massa vegades, i les conseqüències (la ruptura traumàtica, un fracàs vital, un nou trencament…) sempre les paguen els mateixos: els infants principalment, però també les famílies.

Començo a repassar mentalment alguns casos en que es van plantejar retorns al domicili sabedors que seria un fracàs absolut, i en efecte, va ser un fracàs absolut:

  • Un noi de 13 anys amb una elevada dificultat per controlar els impulsos que va tornar amb una mare que no el podia controlar –gairebé ni des del CRAE el podíem contenir–, i que als pocs mesos va ingressar en CREI.
  • Una noia de 15 anys amb una relació basada amb el conflicte amb la mare, i que es planteja retornar amb ella. Fracassa un mes després.
  • Dos germans adolescents, de 14 i 16 anys. El gran amb trastorn mental, el petit amb tant potencial que podria acabar a la universitat. Es planteja retorn al domicili amb un pare amb trastorn mental greu i la seva nova parella, sota l’argument que l’EAIA farà un seguiment acurat. Ja el procés de desinternament és un fracàs. Se segueix endavant. Als 4 mesos el pare porta al gran a DGAIA perquè no el pot controlar. El petit comença a escapolir-se de casa, consumeix de tot, i demana entrar en un centre. Segons explica el pare, l’EAIA ha tancat l’expedient “perquè tot va bé”.
  • Un nen i una nena que retornen amb un pare incapaç de fer-se’n càrrec o de posar-los límits. Als dos mesos ens truquen del servei de psiquiatria infantil d’un hospital per demanar-nos informació sobre el nen, que ara té 10 anys, i el tenen ingressat allà.

 

I d’aquests casos, en podria escriure pàgines, i pàgines i pàgines…

I em venen també al cap algunes xifres recents (de Regne Unit, a Catalunya no es disposa de xifres, com a mínim públiques) sobre el percentatge d’infants i adolescents que tornen a entrar al sistema de protecció. Unes xifres al meu entendre completament esfereïdores:

  • Als 6 mesos de tornar amb la família, el 52% repeteix el maltractament o la negligència, i el 35% reentra al sistema de protecció; als 4 anys de tornar amb la família, el 59% ha retornat al sistema de protecció com a mínim un cop, i el 20% ho ha fet dues o més vegades.

 

Aquest plantejament explicaria com és possible que hagi tingut casos d’infants que amb 11 anys, hagin passat ja per 4 centres i 3 famílies; o que amb 15 anys hagin passat per 7 centres.

I no puc deixar de preguntar-me si el sistema de protecció a la infància ha fet un bon diagnòstic de la situació personal i familiar d’aquests infants, i si realment s’han pres les millors decisions per a ells. I em pregunto, per extensió, si la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) com a organisme encarregat de la protecció a la infància al nostre país, ha complert amb la seva obligació legal de protegir i garantir la millor atenció possible a aquests infants.

I estic convençut que si es preguntés a alguns d’ells sobre l’atenció protectora rebuda, o quina valoració en fan, possiblement en molts casos la seva resposta seria alguna cosa així com “Si us plau, podeu deixar de protegir-me? És que cada cop que algú pren una decisió sobre la meva vida, m’enfonsa encara més.”

Penso veritablement que això demana d’una profunda reflexió perquè, tal i com deia, les conseqüències de repetir fracassos vitals constantment té uns efectes devastadors en l’ànima infantil.

Ètica, legalitat i acció social

Darrerament he hagut de sentir que determinades decisions, que han tingut unes conseqüències tràgiques, i han provocat -i encara provoquen- un patiment indescriptible a algun infant, s’han pres sota el paraigües de la ètica.

“Vam prendre aquella decisió perquè el que plantejaveu no ens semblava ètic”.

I malgrat un pugui estar d’acord en part d’aquesta contrarietat, només cal tenir una mínima base de formació en ètica aplicada per resoldre aquest tema d’una manera molt ràpida.

  1. Els dilemes ètics tenen lloc quan hi ha dos valors que entren en conflicte, i per tant se’n deriven dues decisions o accions divergents.
  2. En aquests casos, cal fer una ponderació dels valors en conflicte per arribar a una proposta extrema o intermitja.
  3. En aquells casos en que una de les opcions o alternatives compleix la llei, i l’altra no, el conflicte ètic no és tal, en tant cap decisió pot anar en contra del que queda recollit en l’ordenament jurídic, tampoc en l’àmbit de l’acció social.
  4. Això vol dir que quan hi ha un conflicte de valors, però un d’ells deriva en una decisió que porta a incomplir la llei, automàticament queda invalidat el conflicte, i cal decantar-se pel valor (o decisió) que fa complir la llei.

 

Fins aquí, sembla fàcil. Donem una volta més.

En determinades situacions es poden produir casos en que l’incompliment d’una normativa determinada es faci pel correcte compliment d’una llei de rang superior (en el cas que us comento, la LDOIA 14/2010 dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, o fins i tot la Convenció dels Drets dels Infants).

En aquests casos, l’ètica orienta a actuar en una doble direcció.

  1. Actuar d’acord al complement de l’ordenament jurídic de major rang, encara que impliqui desatendre altres lleis o normatives de menor rang.
  2. Denunciar i posar en coneixement que el compliment de la normativa, directriu o llei de menor rang entra en contradicció amb una de major rang, i treballar perquè es resolgui.

Alguns estem clarament compromesos a treballar en aquesta direcció, malgrat estiguem pagant un elevadíssim preu per fer-ho.

Des de l’ètica aplicada, no seria correcta, per incompleta, qualsevol opció intermitja; això és:

a) incomplir la normativa (generant conflicte ètic) en aplicació d’un ordre legal superior, però no denunciar o fer el possible per revertir la situació d’incompliment de la llei de major rang.

b) o bé, denunciar i posar en coneixement la contradicció existent entre una norma de rang superior i la directriu establerta, sense actuar en coherència al que estableix la llei de major rang.

A més, si més enllà del compliment de la orientació ètica, existeix una fonamentació tècnica que va en la mateixa direcció, i que fets posteriors han constatat com a encertada, la solució encara adquireix més pes.

Cal dir que casos similars (i alguns aspectes d’aquest mateix cas) es van tractar en el marc de l’Espai de Reflexió Ètica en Serveis Socials que jo mateix vaig presidir durant alguns anys, sota la supervisió i acompanyament d’en Joan Canimas, o la mateixa Begoña Román, Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya.

 

 

 

ALGUNES REACCIONS I COMENTARIS A L’ARTICLE “DGAIA ETS TU”

Benvolguts/des,

han passat dos dies des que vaig publicar el setè article de la sèrie “Els nens del President”, amb un èxit significatiu. Sembla que la gent tenia ganes de tornar a llegir sobre els infants tutelats, i això m’omple d’orgull. En aquests dos dies l’article ha estat llegit per al voltant de 25.000 persones. 25.000 persones que, amb una mica de sort, hauran canviat alguna cosa de la seva mirada envers aquests infants.

Volia aprofitar per agrair a tothom els seus missatges de recolzament. He rebut emails i comentaris de tota mena, via Twitter, Facebook o correu electrònic, agraint la feina i el compromís envers els nanos. No contemplo cap altre escenari possible en que això no sigui així.

Amb el vostre permís, comparteixo aquí alguns d’aquests missatges, alguns dels quals m’han emocionat especialment. Molts altres, si no us importa, me’ls reservo per a mi.

Novament moltes gràcies!

reaccions-1

reaccions-2Hola David, avui he llegit el teu article “DGAIA ets tu” i no tens ni idea l’emoció que m’has fet sentir.

Som una família d’acollida fa ja * anys. Durant aquests anys només ens hem trobat amb lios, mentides i demés per part de l’administració. Vam iniciar aquest acolliment intentant ajudar a un infant desemparat,  per donar-li una família en lloc d’estar a un centre i resulta que qui es el tutor legal (DGAIA) son els que menys tenen en compte les necessitats d’aquests infants, tenim clar que per ells són un simple número d’expedient. I et trobes amb les mans lligades, perquè l’única contestació que reps quan preguntes el perquè d’aquest funcionament només reps aquesta resposta: el circuit funciona així…

L’ICIF et dóna la raó de les teves queixes i demandes, la psicòloga de l’infant et dóna la raó, però tristament per a l’infant el circuit funciona així……. És penós!

Després llegeixes coses com les que tu escrius i et dones compte que hi han persones que lluiten per ells i et donen forces. Gràcies per estar amb ells!

Els nens del President (VII): DGAIA ets tu

carnavaldeblogs_cat

Han passat ben bé 15 anys des que alguns vam prendre la determinació de dedicar-nos a això de la protecció a la infància. 15 anys dedicats de ple a atendre i acompanyar infàncies i adolescències ferides o difícils, però també dedicats a millorar el Sistema de protecció, a assenyalar allò que falla i d’aquesta manera fer més fàcil la vida de tants infants. Una feina sovint incòmode per millorar aquest engranatge abstracte que és DGAIA, i que ha de funcionar perquè el dia a dia funcioni. No s’ha aconseguit.

Els qui treballem per vocació i amb orgull en centres de protecció a la infància, acompanyant en el seu creixement aquells infants que no poden ser cuidats per les seves famílies, no podem deixar de pensar que tenim una enorme responsabilitat.

Treballem amb material altament sensible. Infants que depenen de nosaltres, educadors socials, sovint perquè no tenen ningú més. No tenen una mare que es sacrifiqui per ells traient-se del gimnàs perquè no els falti el professor de reforç; no tenen un pare que dóna la cara per ells quan els seus drets no s’estan respectant.

Pot arribar a donar la sensació que en ser nens de ningú, ningú es queixarà, i és cert, ningú es queixarà. El món seguirà girant, perquè en efecte, el món seguirà girant. Però potser no per a aquest infant. Decisions dels adults responsables que en no vetllar pels seus interessos els condemnen.

Aquesta situació assenyala un preocupant desconeixement de les lleis i directrius més elementals en matèria de protecció a la infància. Si nosaltres no vetllem pels seus interessos, qui ho farà? Situacions de vulneració de drets, de maltractament institucional… Si nosaltres no denunciem allò que és denunciable, qui ho farà?

I un pot arribar a mirar cap a una altra banda per moltes raons. De vegades les pressions són moltes i diverses. Arribar a pensar que l’altre, el tutor de l’escola, el tècnic de l’EAP, el referent de l’EAIA, l’EFI… coneix millor quines són les necessitats d’aquest infant o adolescent, quins són els seus interessos, els seus desitjos, els seus anhels, és una premissa que no ens podem permetre acceptar, ja que més enllà dels criteris tècnics amb que l’equip fonamenti la seva posició, està l’extens coneixement que dona conviure amb l’infant. I això ningú altre a banda de nosaltres ho té.

Les llargues nits d’insomni en que la Marta ve al despatx dels educadors a explicar què li passa pel cap; aquells dies en que el Marc està a la que salta perquè sent que la vida està sent injusta amb ell; aquelles tardes en que el Xavi plora en silenci, assegut tot sol al damunt de la seva llitera…

Clint Eastwood feia una afirmació que val per tot un tractat. “Les opinions són com els culs, tothom en té un”. La nostra feina doncs, està en fonamentar les opinions amb criteris tècnics, però sense perdre de vista que sovint aquestes són reforçades pel contingut de la pròpia llei. Així, necessitem més educadors socials disposats a plantar batalla, a no deixar a aquests infants a l’estacada, a defensar, amb criteri tècnic i amb el coneixement del que estableixen les lleis en matèria de protecció, allò que és el més adequat a les necessitats de cada infant. Perquè són fonamentalment els educadors que conviuen amb els nens als centres el qui veritablement coneixen el que necessiten. Ningú més té aquest coneixement.

I es pot córrer el risc de defensar-ho amb la boca petita, per no incomodar, per no significar-nos, reculant de seguida a la que algú alça la veu, perquè no ens ho creiem. Pressions per mantenir l’estatus quo, per tal de no generar un conflicte amb una escola, amb un equip tècnic. “Es vetlla pels interessos de les relacions institucionals”, diran alguns. Caldria pensar si sacrificar el benestar dels infants per preservar les relacions institucionals és un argument vàlid.

He arribat a sentir que si DGAIA, que és la tutora legal dels infants, no es preocupa, per què ens hem de preocupar nosaltres? Un argument fàcil. Resulta còmode escudar-nos en el que no fan els altres com si això ens eximís d’assumir la nostra part de responsabilitat.

Treballem amb material altament sensible. Algú ha de fer allò que vam dir que vindríem a fer.

Fa unes setmanes una companya em feia un comentari que vaig decidir tuitejar.

Potser cal començar a creure’ns d’una vegada per totes que DGAIA no és un ens abstracte, intocable, inamovible. Que DGAIA són tots i cada un dels professionals que la sostenen, que la formen, que la fan funcionar, i que té veritable sentit en el moment en que fa seves les necessitats dels infants, i escolta la veu dels qui cuiden d’ells.

Són els treballadors del sistema de protecció els qui han de donar un pas endavant per defensar, vetllar i garantir els drets i els interessos dels infants, de la mateixa manera que faria un pare o una mare amb el seu fill. Fins a on arribaria un pare o una mare? Fins a on arribaries tu? Ho veus? Com no son nostres no ens importen tant? No tenen potser els mateixos drets? No és aquesta la nostra responsabilitat? No és aquest el nostre encàrrec? Mirar cap a una altra banda mai pot ser una opció.

Tenim la responsabilitat ètica, però també legal de fer-ho, i no ens hauria de tremolar la veu. No ens hauria de fer por, i molt menys encara vergonya, defensar el que és de justícia defensar, perquè ningú altre ho farà.

Potser cal recordar que les institucions de protecció no tenen sentit en si mateixes, sinó que es justifiquen en la mesura que fan la funció per la que van ser concebudes: la protecció a la infància.

Quan una institució o un treballador està més preocupat per la seva pròpia supervivència, que no pas pel motiu original pel que està allà, alguna cosa com a sistema de protecció no estem fent prou bé. Un sistema que anteposa la seva pròpia defensa per damunt de la defensa dels drets, els interessos i les necessitats dels infants que ha de protegir, és un Sistema que fa aigües.

Existeixen poques coses més greus que ser incoherent amb un mateix. Així, tenim la responsabilitat i l’obligació de no defallir, de perseverar, de creure’ns-ho. De prendre consciència que si nosaltres, educadors socials, no mirem per ells, ningú altre ho farà.

Perquè algú ha de fer el que vam dir que vindríem a fer.