Els nens del President (VII): DGAIA ets tu

carnavaldeblogs_cat

Han passat ben bé 15 anys des que alguns vam prendre la determinació de dedicar-nos a això de la protecció a la infància. 15 anys dedicats de ple a atendre i acompanyar infàncies i adolescències ferides o difícils, però també dedicats a millorar el Sistema de protecció, a assenyalar allò que falla i d’aquesta manera fer més fàcil la vida de tants infants. Una feina sovint incòmode per millorar aquest engranatge abstracte que és DGAIA, i que ha de funcionar perquè el dia a dia funcioni. No s’ha aconseguit.

Els qui treballem per vocació i amb orgull en centres de protecció a la infància, acompanyant en el seu creixement aquells infants que no poden ser cuidats per les seves famílies, no podem deixar de pensar que tenim una enorme responsabilitat.

Treballem amb material altament sensible. Infants que depenen de nosaltres, educadors socials, sovint perquè no tenen ningú més. No tenen una mare que es sacrifiqui per ells traient-se del gimnàs perquè no els falti el professor de reforç; no tenen un pare que dóna la cara per ells quan els seus drets no s’estan respectant.

Pot arribar a donar la sensació que en ser nens de ningú, ningú es queixarà, i és cert, ningú es queixarà. El món seguirà girant, perquè en efecte, el món seguirà girant. Però potser no per a aquest infant. Decisions dels adults responsables que en no vetllar pels seus interessos els condemnen.

Aquesta situació assenyala un preocupant desconeixement de les lleis i directrius més elementals en matèria de protecció a la infància. Si nosaltres no vetllem pels seus interessos, qui ho farà? Situacions de vulneració de drets, de maltractament institucional… Si nosaltres no denunciem allò que és denunciable, qui ho farà?

I un pot arribar a mirar cap a una altra banda per moltes raons. De vegades les pressions són moltes i diverses. Arribar a pensar que l’altre, el tutor de l’escola, el tècnic de l’EAP, el referent de l’EAIA, l’EFI… coneix millor quines són les necessitats d’aquest infant o adolescent, quins són els seus interessos, els seus desitjos, els seus anhels, és una premissa que no ens podem permetre acceptar, ja que més enllà dels criteris tècnics amb que l’equip fonamenti la seva posició, està l’extens coneixement que dona conviure amb l’infant. I això ningú altre a banda de nosaltres ho té.

Les llargues nits d’insomni en que la Marta ve al despatx dels educadors a explicar què li passa pel cap; aquells dies en que el Marc està a la que salta perquè sent que la vida està sent injusta amb ell; aquelles tardes en que el Xavi plora en silenci, assegut tot sol al damunt de la seva llitera…

Clint Eastwood feia una afirmació que val per tot un tractat. “Les opinions són com els culs, tothom en té un”. La nostra feina doncs, està en fonamentar les opinions amb criteris tècnics, però sense perdre de vista que sovint aquestes són reforçades pel contingut de la pròpia llei. Així, necessitem més educadors socials disposats a plantar batalla, a no deixar a aquests infants a l’estacada, a defensar, amb criteri tècnic i amb el coneixement del que estableixen les lleis en matèria de protecció, allò que és el més adequat a les necessitats de cada infant. Perquè són fonamentalment els educadors que conviuen amb els nens als centres el qui veritablement coneixen el que necessiten. Ningú més té aquest coneixement.

I es pot córrer el risc de defensar-ho amb la boca petita, per no incomodar, per no significar-nos, reculant de seguida a la que algú alça la veu, perquè no ens ho creiem. Pressions per mantenir l’estatus quo, per tal de no generar un conflicte amb una escola, amb un equip tècnic. “Es vetlla pels interessos de les relacions institucionals”, diran alguns. Caldria pensar si sacrificar el benestar dels infants per preservar les relacions institucionals és un argument vàlid.

He arribat a sentir que si DGAIA, que és la tutora legal dels infants, no es preocupa, per què ens hem de preocupar nosaltres? Un argument fàcil. Resulta còmode escudar-nos en el que no fan els altres com si això ens eximís d’assumir la nostra part de responsabilitat.

Treballem amb material altament sensible. Algú ha de fer allò que vam dir que vindríem a fer.

Fa unes setmanes una companya em feia un comentari que vaig decidir tuitejar.

Potser cal començar a creure’ns d’una vegada per totes que DGAIA no és un ens abstracte, intocable, inamovible. Que DGAIA són tots i cada un dels professionals que la sostenen, que la formen, que la fan funcionar, i que té veritable sentit en el moment en que fa seves les necessitats dels infants, i escolta la veu dels qui cuiden d’ells.

Són els treballadors del sistema de protecció els qui han de donar un pas endavant per defensar, vetllar i garantir els drets i els interessos dels infants, de la mateixa manera que faria un pare o una mare amb el seu fill. Fins a on arribaria un pare o una mare? Fins a on arribaries tu? Ho veus? Com no son nostres no ens importen tant? No tenen potser els mateixos drets? No és aquesta la nostra responsabilitat? No és aquest el nostre encàrrec? Mirar cap a una altra banda mai pot ser una opció.

Tenim la responsabilitat ètica, però també legal de fer-ho, i no ens hauria de tremolar la veu. No ens hauria de fer por, i molt menys encara vergonya, defensar el que és de justícia defensar, perquè ningú altre ho farà.

Potser cal recordar que les institucions de protecció no tenen sentit en si mateixes, sinó que es justifiquen en la mesura que fan la funció per la que van ser concebudes: la protecció a la infància.

Quan una institució o un treballador està més preocupat per la seva pròpia supervivència, que no pas pel motiu original pel que està allà, alguna cosa com a sistema de protecció no estem fent prou bé. Un sistema que anteposa la seva pròpia defensa per damunt de la defensa dels drets, els interessos i les necessitats dels infants que ha de protegir, és un Sistema que fa aigües.

Existeixen poques coses més greus que ser incoherent amb un mateix. Així, tenim la responsabilitat i l’obligació de no defallir, de perseverar, de creure’ns-ho. De prendre consciència que si nosaltres, educadors socials, no mirem per ells, ningú altre ho farà.

Perquè algú ha de fer el que vam dir que vindríem a fer.

Anuncis

One comment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s