Em demano la independència*

Em demano la independència.

Me la demano de Catalunya, d’Espanya, del meu districte, i del meu carrer, perquè un de cada tres nens al nostre entorn és pobre, i de tant sentir-ho repetir ens hi hem acostumat i ho veiem com a normal.

Em demano la independència per la Júlia, una nena de nou anys a la que em trobo dos cops per setmana, amb la seva mare, fent una llarga cua a Càritas mentre fa els deures estirada al terra.

Em demano la independència pel Joan, que té problemes per aprendre a l’escola, i com no hi havia prou personal per ajudar-lo el volien enviar a una escola d’educació especial.

Em demano la independència perquè la Generalitat es segueix quedant, en contra del que estableix la resolució del Síndic, amb les pensions d’orfandat i altres prestacions de tots els nens tutelats i que viuen en centres.

Em demano la independència pel Tomàs, que amb 14 anys en porta vuit vivint en un centre de protecció, sense que ningú faci una veritable política en favor de l’acolliment familiar.

Em demano la independència perquè és un escàndol que les polítiques de protecció social i familiar es financin amb la loteria, en lloc de amb els impostos que ja paguem tots.

Em demano la independència per l’Arnau, que amb dues feines no arriba a finals de mes i no podrà pagar les colònies de la seva filla.

Em demano la independència per la Sra. Maria i el Sr. Antoni, de 74 i 78 anys, que han hagut d’acollir a la seva filla Elena i els seus dos nets, després que tornessin a casa per haver estat desnonats. I també per l’Elena, que es tanca al lavabo cada poc a plorar de ràbia per evitar que els seus dos fills no la vegin.

He de dir que ja no puc més, que això és insuportable. Que mentre uns i altres es tiren els trastos pel cap i només parlen del que els dóna més rèdit polític, la gent s’ho està passant molt malament.

Que estic cansat que uns i altres es passin el dia amb retrets, o amb discursos de legalitat o patriotisme. Perquè el que ens hauria de fer sentir orgullosos és saber que els ciutadans que viuen a la nostra pàtria ho fan en unes condiciones de dignitat. Que la legalitat dels altres també passa per fer complir lleis que tenen a veure amb dependència, amb vivenda, amb el dret a la sanitat o el dret a tenir una infància feliç.

No vull però sobretot no puc sentir a parlar més de independència, de llistes unitàries, de banderes o patriotes. No vull ni tampoc puc sentir a parlar més de legalitats, de Tribunal constitucional, de l’altra bandera o de la unitat d’Espanya.

Necessito sentir parlar de la Júlia, del Joan, del Tomàs, de l’Elena, de l’Arnau, de la Sra. Maria o del Sr. Antoni. Necessito que el món pari, que es deixi de parlar de pàtries i que es comenci a parlar dels que viuen en elles. Que es resolguin els problemes de la gent que els impedeixen menjar, anar a l’escola, sentir-se segurs a casa o ser feliços. Que uns pares no hagin de sentir plorar la seva filla tancada al lavabo i que els nens tinguin una veritable infància.

Reivindico el meu dret a no voler sentir a parlar més de pàtries i a voler sentir parlar de gent. I si no és així, reivindico el meu dret a la independència. Tot sol, o amb els qui vulgueu venir amb mi.

* Article publicat al Social.cat en data 28 de Juliol de 2015 (http://www.social.cat/opinio/5376/em-demano-la-independencia)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s