Orientacions per a pares sobre la tragèdia a l’IES Joan Fuster

En relació als tràgics esdeveniments succeïts abans d’ahir a l’Institut Joan Fuster de Barcelona, i a partir de consultes i demandes que se m’han fet sobre quin abordatge donar a la qüestió, volia compartir algunes idees i reflexions personals que, com a tals, poden o no ser compartides, però les trasllado per si algú les pogués o volgués tenir en consideració.

Cal dir que aquestes orientacions van dirigides a infants i adolescents situats en segona fila o a la població en general, és a dir, coneguts del barri, amics d’amics dels qui estaven allà, però mai als qui van ser de manera presencial en el lloc dels fets, perquè l’abordatge en aquests casos és diferent.

Com abordar-ho i treballar-ho amb els nostres infants i adolescents

En primer lloc, com és evident, hem de poder transmetre als nostres nanos la gravetat i importància del que va succeir amb serenor i cert rigor. En aquest sentit, sovint l’abstracció de les noticies o els fets, que els infants veuen com a llunyans, desvirtua el que realment va passar.

Per això es fa necessari centrar la qüestió en l’incident concret. És indiferent el relat o els detalls (elements al meu parer que no aporten més que sensacionalisme, i no dóna valor afegit al relat dels esdeveniments). No és important si el noi anava vestit d’una manera o una altra; si primer va passar això o allò… Si duia tal arma o tal altra, si tenia una llista o no la tenia. Tot això són elements que ens allunyen de la idea central, que és que un noi, incapaç de gestionar la situació d’una manera diferent –pels motius que siguin–, va entrar al seu institut disposat a fer mal, causant la mort d’una persona i ferint a d’altres.

Així, és important que, amb els nostres nanos, puguem tallar en sec qualsevol acudit, comentari amb sorna, informació que circuli per les xarxes o whattsapp o bé fotos del noi o del dia en que va passar. Per tant, es farà necessari situar el tema en les conseqüències a curt, mig i llarg termini, que a grans trets podrien ser:

– Que aquest noi s’ha desgraciat la vida per sempre i sempre serà el noi que va entrar en un IES i va fer el que va fer (amb les conseqüències que d’aquí se’n deriven).
– Que aquest noi ha desgraciat la vida als seus pares, familiars i coneguts per sempre; que possiblement derivi en que hagin de canviar de feina, d’habitatge… i començar una nova vida en un escenari diferent.
– Que una persona ha mort, i d’altres n’han quedat ferides, amb el que això suposa.
– Que ha generat una situació de temor en un institut, espai que a priori hauria d’oferir seguretat i tranquil·litat.
– Que l’IES Joan Fuster quedarà en l’imaginari col·lectiu, durant molt i molt temps, com aquell institut en que un noi va entrar i va matar un professor i ferir uns estudiants.

Com a exercici amb els nostres fills, potser resulta interessant –o fins i tot depèn el cas, necessari– posar com a exemple, com se sentirien ells si estiguessin a classe, i tot això passés amb el seu professor, o els seus amics. Si haguessin vist, a pocs metres, el que van haver de veure aquests nois i noies de 13 i 14 anys. Aquest plantejament a priori els canvia la mirada, i situa la qüestió del pla abstracte (acudit, morbo, sensacionalisme…) al pla concret.

Per últim, i molt important, cal fer èmfasi que això ha estat un fet absolutament aïllat. Tanmateix, hem de poder mostrar-nos accessibles i disponibles per si se senten angoixats o bé senten la necessitat de parlar-ne.

No cal dir que no són més que idees que, compartides o no, només pretenen oferir una mica de llum en un moment en que el desconcert i la por ho tapen tot.
Més enllà del cas concret, possiblement els professionals de la infància (ja sigui de l’àmbit educatiu, el social o la psicologia), però també les autoritats polítiques, haguem de pensar en clau d’autocrítica què és el que ha passat. Com és que no s’ha pogut evitar un fet així i si per fi, ara ja sí, és el moment en que puguem obrir un debat sobre si els recursos que actualment s’adrecen a infància són suficients per atendre la diversitat de necessitats que es presenten a les aules o bé, cal seguir obviant –per impossibilitat– que cada infant i cada adolescent presenta recorreguts i necessitats singulars.

Per acabar, una última reflexió. Què hagués passat si els adolescents (aquests, els vostres, els dels vostres amics) haguessin trobat una figura adulta que a banda de centrar-se en els continguts acadèmics i la pressió dels Informes PISA, haguessin disposat del temps, les habilitats i recursos per poder acompanyar aquests nois en un dels moments més crítics? Què hagués passat si haguessin tingut temps per mirar-los als ulls, per xerrar amb ells, per escolar-los? Potser cal tornar a posar al damunt de la taula que els infants i adolescents no són (únicament) expedients acadèmics, sinó històries humanes amb petits grans drames i crisis personals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s