Normes que no normalitzen. Una breu reflexió sobre el marc normatiu en els CRAEs

El marc normatiu al que estan subjectes els infants tutelats per DGAIA evidencia la situació dels CRAE com a constructe i no com a institució facilitadora d’una posterior integració al món.

És el cas, per exemple, de normes com les que impedeixen que infants o adolescents puguin sortir sols en bici. O dit d’una altra manera, que nois i noies de 14, 15, 16 o 17 anys hagin d’anar acompanyants d’un adult.

Així, es vulneren dos criteris al meu entendre fonamentals. El de normalització, en tant no és freqüent que adolescents d’aquestes edats hagin d’anar acompanyats, condició sine qua non no podrien fer servir la bici; i el de socialització, en la mesura en que el compliment d’una norma fonamentada en el deliri de control, en el vigilar que no caiguin, que no es facin mal; els impedeix gaudir d’experiències o de vivències amb amics i companys, que en una situació de no tutela administrativa podrien dur a terme sense problema.

La gestió de la imatge dels infants és un altre element a considerar. Si bé un temps enrere això no suposava una dificultat, en tant només calia signar negativament l’autorització corresponent (per la revista de l’escola, l’esplai…), avui dia aquesta qüestió és del tot inabordable.

Al marge de les qüestions jurídiques, que un vol creure que la justificació ve per aquí, no es pot deixar de pensar en com determinades mesures afecten al dia a dia d’aquests nens. I un s’imagina en una excursió, tot el grup, i el nen tutelathavent d’apartar-se del focus de la càmera. O en una imatge menys políticament correcta un podria pensar en el monitor, o en el professor dient “a veure, el nen de centre, que s’aparti, que anem a fer una foto de grup”. Perquè es clar, sembla ser que ell no forma part de El Grup, perquè és un nen tutelat.

I se l’exclou. Polítiques de protecció i d’integració que exclouen. Una vegada més, com passava amb el cas de les bicis, s’incorre en una discriminació silenciosa en un entorn que per definició hauria de buscar precisament el contrari.

Salvant els contextos més reglats, en que el control de la imatge resulta més senzill de gestionar, trobem que avui dia existeixen múltiples i diverses opcions perquè els infants, i especialment els adolescents, puguin fer difusió de la seva imatge. Mòbils, consoles, portàtils, tabletes o MP5; o plataformes com Facebook, Twitter, Instagram o WhattsApp fan que aquest control sigui difícil de dur a terme. I si algú pensava que limitant el seu l’accés a aquests dispositius es resoldria el problema, només cal esperar unes poques hores a que el noi vagi a l’escola, al futbol, o passegi per carrer, i amb tota l’espontaneïtat el seu company, amic, li faci una foto i la pengi a la xarxa social.

Modificar aquesta norma, excepte per casos degudament justificats, possibilitaria un enfocament molt més natural i útil pel noi. L’alternativa és seguir fent-nos trampes al solitari.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s