Els nens de l’Artur Mas (I)

Darrerament s’ha parlat molt dels infants tutelats per la Generalitat. Son aquells que per diverses causes (perquè llurs famílies no saben, no poden o no volen fer-se càrrec) l’Administració n’exerceix la tutela. Son els anomenats “Nens de l’Administració”.

Segons dades recents del Síndic (desembre 2013) a Catalunya hi ha 7.104 infants tutelats, dels quals 2.719 viuen en recurs residencial.

Imagen

Veient la sèrie històrica s’observa una tendència alcista que acaba a 2010. Un podria pensar, des del sentit comú, que en l’actual conjuntura el nombre tuteles per part de DGAIA (Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència) hauria de créixer. Paradoxalment, es dóna la situació contrària. Tant és així, que en el moment de major dificultat social i familiar, a partir de 2011, el nombre de tuteles ha arribat a reduir-se un 11,8%. Quina pot ser la causa?

Si ara es tutelen els infants estrictament necessaris, com un entén que ha de ser, vol dir això que abans DGAIA tutelava en excés? Es podria dir fins i tot que tutelava per damunt de les seves possibilitats?

No seria estrany, doncs, que algú arribés a pensar que la disminució en el nombre de tuteles no es deu tant a criteris tècnics o de protecció, sinó més aviat a causes estrictament econòmiques. Valdria la pena recordar que el cost de mantenir un infant ingressat en centre, segons dades del Departament de Benestar i Família (2012) és de 3.970€ mes/infant en cas de Centres Residencials (CRAE), i de 4.665€ mes/infant en cas de Centres d’Acolliment.

Sigui com sigui, més enllà del QUANT, potser també valdria la pena fer una ullada al COM.

Els professionals que treballen en la xarxa de Protecció a la Infància (reitero: Protecció a la Infància) constaten com des d’un temps enrere la situació als centres s’ha precaritzat considerablement.

Entitats, sindicats i treballadors denuncien la disminució en el nombre de personal que atén els nens, així com la no substitució de determinades baixes o vacants (us imagineu que a casa els pares es posen malalts i ningú ve a cuidar els nens?); la substitució de part dels educadors socials per “auxiliars educatius”, (terme on tot hi té cabuda, des de monitors a integradors socials); així com una rebaixa significativa dels pressupostos dels centres, que afecta a partides tan bàsiques com les de manteniment, roba, alimentació o fins i tot, alerta!, qüestions tan elementals com tractaments mèdics, que s’ajornen o es deneguen perquè son massa cars.

Aquesta situació ha provocat que els qui allà hi treballen, hagin aprés a practicar, sense saber-ho, l’anomenat funambulisme educatiu. Fer equilibris per poder donar una mínima atenció de qualitat a tots els infants que hi viuen. Malauradament, sovint, atendre les necessitats d’un implica desatendre les d’un altre.

I tot i que un pot entendre que la situació no és favorable, i que tots ens hem d’estrènyer el cinturó, s’han de poder traçar línies vermelles que esdevinguin murs infranquejables.

Iniciàvem aquest escrit fent referència a que els nens tutelats son els infants de ningú. Però precisament per aquesta condició esdevenen “nens públics”. M’aventuro a afirmar que el bé públic més preuat no és la sanitat, no és l’educació, ni tant sols els serveis socials o les pensions. El bé públic més preuat és alhora el més fràgil. Es diu Marta, Júlia, Lluís o Elena i són els nostres nens.

Són els nens de l’Artur Mas, que criden en silenci ser escoltats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s