Retorns al domicili i fugides adultes endavant

En una conversa telefònica, la tutora d’un nen de 10 anys comparteix impressions amb un EAIA sobre la situació familiar de nen.

Coneixent el cas, molt haurien de canviar les coses perquè aquesta família recuperi la seva capacitat parental, i a hores d’ara, no hi ha cap possibilitat que se’n pugui ocupar amb unes mínimes garanties. Aquest és el sentir tant de l’equip com de l’EAIA.

Contràriament a aquest anàlisi (aquesta família a hores d’ara no pot, ni es preveu que pugui fer-se càrrec del nen en un mig termini), en un moment donat de la conversa l’EAIA comença a plantejar la possibilitat de fer un retorn sota l’argument que “d’aquesta manera cremarem a la família com a recurs, el nen sabrà que ells no són una opció, i podrà tornar a un altre centre d’una manera més tranquil·la”.

En aquest punt a mi se’m comencen a alterar els bioritmes, perquè aquest camí ja l’he recorregut massa vegades, i les conseqüències (la ruptura traumàtica, un fracàs vital, un nou trencament…) sempre les paguen els mateixos: els infants principalment, però també les famílies.

Començo a repassar mentalment alguns casos en que es van plantejar retorns al domicili sabedors que seria un fracàs absolut, i en efecte, va ser un fracàs absolut:

  • Un noi de 13 anys amb una elevada dificultat per controlar els impulsos que va tornar amb una mare que no el podia controlar –gairebé ni des del CRAE el podíem contenir–, i que als pocs mesos va ingressar en CREI.
  • Una noia de 15 anys amb una relació basada amb el conflicte amb la mare, i que es planteja retornar amb ella. Fracassa un mes després.
  • Dos germans adolescents, de 14 i 16 anys. El gran amb trastorn mental, el petit amb tant potencial que podria acabar a la universitat. Es planteja retorn al domicili amb un pare amb trastorn mental greu i la seva nova parella, sota l’argument que l’EAIA farà un seguiment acurat. Ja el procés de desinternament és un fracàs. Se segueix endavant. Als 4 mesos el pare porta al gran a DGAIA perquè no el pot controlar. El petit comença a escapolir-se de casa, consumeix de tot, i demana entrar en un centre. Segons explica el pare, l’EAIA ha tancat l’expedient “perquè tot va bé”.
  • Un nen i una nena que retornen amb un pare incapaç de fer-se’n càrrec o de posar-los límits. Als dos mesos ens truquen del servei de psiquiatria infantil d’un hospital per demanar-nos informació sobre el nen, que ara té 10 anys, i el tenen ingressat allà.

 

I d’aquests casos, en podria escriure pàgines, i pàgines i pàgines…

I em venen també al cap algunes xifres recents (de Regne Unit, a Catalunya no es disposa de xifres, com a mínim públiques) sobre el percentatge d’infants i adolescents que tornen a entrar al sistema de protecció. Unes xifres al meu entendre completament esfereïdores:

  • Als 6 mesos de tornar amb la família, el 52% repeteix el maltractament o la negligència, i el 35% reentra al sistema de protecció; als 4 anys de tornar amb la família, el 59% ha retornat al sistema de protecció com a mínim un cop, i el 20% ho ha fet dues o més vegades.

 

Aquest plantejament explicaria com és possible que hagi tingut casos d’infants que amb 11 anys, hagin passat ja per 4 centres i 3 famílies; o que amb 15 anys hagin passat per 7 centres.

I no puc deixar de preguntar-me si el sistema de protecció a la infància ha fet un bon diagnòstic de la situació personal i familiar d’aquests infants, i si realment s’han pres les millors decisions per a ells. I em pregunto, per extensió, si la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) com a organisme encarregat de la protecció a la infància al nostre país, ha complert amb la seva obligació legal de protegir i garantir la millor atenció possible a aquests infants.

I estic convençut que si es preguntés a alguns d’ells sobre l’atenció protectora rebuda, o quina valoració en fan, possiblement en molts casos la seva resposta seria alguna cosa així com “Si us plau, podeu deixar de protegir-me? És que cada cop que algú pren una decisió sobre la meva vida, m’enfonsa encara més.”

Penso veritablement que això demana d’una profunda reflexió perquè, tal i com deia, les conseqüències de repetir fracassos vitals constantment té uns efectes devastadors en l’ànima infantil.

Ètica, legalitat i acció social

Darrerament he hagut de sentir que determinades decisions, que han tingut unes conseqüències tràgiques, i han provocat -i encara provoquen- un patiment indescriptible a algun infant, s’han pres sota el paraigües de la ètica.

“Vam prendre aquella decisió perquè el que plantejaveu no ens semblava ètic”.

I malgrat un pugui estar d’acord en part d’aquesta contrarietat, només cal tenir una mínima base de formació en ètica aplicada per resoldre aquest tema d’una manera molt ràpida.

  1. Els dilemes ètics tenen lloc quan hi ha dos valors que entren en conflicte, i per tant se’n deriven dues decisions o accions divergents.
  2. En aquests casos, cal fer una ponderació dels valors en conflicte per arribar a una proposta extrema o intermitja.
  3. En aquells casos en que una de les opcions o alternatives compleix la llei, i l’altra no, el conflicte ètic no és tal, en tant cap decisió pot anar en contra del que queda recollit en l’ordenament jurídic, tampoc en l’àmbit de l’acció social.
  4. Això vol dir que quan hi ha un conflicte de valors, però un d’ells deriva en una decisió que porta a incomplir la llei, automàticament queda invalidat el conflicte, i cal decantar-se pel valor (o decisió) que fa complir la llei.

 

Fins aquí, sembla fàcil. Donem una volta més.

En determinades situacions es poden produir casos en que l’incompliment d’una normativa determinada es faci pel correcte compliment d’una llei de rang superior (en el cas que us comento, la LDOIA 14/2010 dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència, o fins i tot la Convenció dels Drets dels Infants).

En aquests casos, l’ètica orienta a actuar en una doble direcció.

  1. Actuar d’acord al complement de l’ordenament jurídic de major rang, encara que impliqui desatendre altres lleis o normatives de menor rang.
  2. Denunciar i posar en coneixement que el compliment de la normativa, directriu o llei de menor rang entra en contradicció amb una de major rang, i treballar perquè es resolgui.

Alguns estem clarament compromesos a treballar en aquesta direcció, malgrat estiguem pagant un elevadíssim preu per fer-ho.

Des de l’ètica aplicada, no seria correcta, per incompleta, qualsevol opció intermitja; això és:

a) incomplir la normativa (generant conflicte ètic) en aplicació d’un ordre legal superior, però no denunciar o fer el possible per revertir la situació d’incompliment de la llei de major rang.

b) o bé, denunciar i posar en coneixement la contradicció existent entre una norma de rang superior i la directriu establerta, sense actuar en coherència al que estableix la llei de major rang.

A més, si més enllà del compliment de la orientació ètica, existeix una fonamentació tècnica que va en la mateixa direcció, i que fets posteriors han constatat com a encertada, la solució encara adquireix més pes.

Cal dir que casos similars (i alguns aspectes d’aquest mateix cas) es van tractar en el marc de l’Espai de Reflexió Ètica en Serveis Socials que jo mateix vaig presidir durant alguns anys, sota la supervisió i acompanyament d’en Joan Canimas, o la mateixa Begoña Román, Presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya.

 

 

 

ALGUNES REACCIONS I COMENTARIS A L’ARTICLE “DGAIA ETS TU”

Benvolguts/des,

han passat dos dies des que vaig publicar el setè article de la sèrie “Els nens del President”, amb un èxit significatiu. Sembla que la gent tenia ganes de tornar a llegir sobre els infants tutelats, i això m’omple d’orgull. En aquests dos dies l’article ha estat llegit per al voltant de 25.000 persones. 25.000 persones que, amb una mica de sort, hauran canviat alguna cosa de la seva mirada envers aquests infants.

Volia aprofitar per agrair a tothom els seus missatges de recolzament. He rebut emails i comentaris de tota mena, via Twitter, Facebook o correu electrònic, agraint la feina i el compromís envers els nanos. No contemplo cap altre escenari possible en que això no sigui així.

Amb el vostre permís, comparteixo aquí alguns d’aquests missatges, alguns dels quals m’han emocionat especialment. Molts altres, si no us importa, me’ls reservo per a mi.

Novament moltes gràcies!

reaccions-1

reaccions-2Hola David, avui he llegit el teu article “DGAIA ets tu” i no tens ni idea l’emoció que m’has fet sentir.

Som una família d’acollida fa ja * anys. Durant aquests anys només ens hem trobat amb lios, mentides i demés per part de l’administració. Vam iniciar aquest acolliment intentant ajudar a un infant desemparat,  per donar-li una família en lloc d’estar a un centre i resulta que qui es el tutor legal (DGAIA) son els que menys tenen en compte les necessitats d’aquests infants, tenim clar que per ells són un simple número d’expedient. I et trobes amb les mans lligades, perquè l’única contestació que reps quan preguntes el perquè d’aquest funcionament només reps aquesta resposta: el circuit funciona així…

L’ICIF et dóna la raó de les teves queixes i demandes, la psicòloga de l’infant et dóna la raó, però tristament per a l’infant el circuit funciona així……. És penós!

Després llegeixes coses com les que tu escrius i et dones compte que hi han persones que lluiten per ells i et donen forces. Gràcies per estar amb ells!

DGAIA ETS TU

carnavaldeblogs_cat

Han passat ben bé 15 anys des que alguns vam prendre la determinació de dedicar-nos a això de la protecció a la infància. 15 anys dedicats de ple a atendre i acompanyar infàncies i adolescències ferides o difícils, però també dedicats a millorar el Sistema de protecció, a assenyalar allò que falla i d’aquesta manera fer més fàcil la vida de tants infants. Una feina sovint incòmode per millorar aquest engranatge abstracte que és DGAIA, i que ha de funcionar perquè el dia a dia funcioni. No s’ha aconseguit.

Els qui treballem per vocació i amb orgull en centres de protecció a la infància, acompanyant en el seu creixement aquells infants que no poden ser cuidats per les seves famílies, no podem deixar de pensar que tenim una enorme responsabilitat.

Treballem amb material altament sensible. Infants que depenen de nosaltres, educadors socials, sovint perquè no tenen ningú més. No tenen una mare que es sacrifiqui per ells traient-se del gimnàs perquè no els falti el professor de reforç; no tenen un pare que dóna la cara per ells quan els seus drets no s’estan respectant.

Pot arribar a donar la sensació que en ser nens de ningú, ningú es queixarà, i és cert, ningú es queixarà. El món seguirà girant, perquè en efecte, el món seguirà girant. Però potser no per a aquest infant. Decisions dels adults responsables que en no vetllar pels seus interessos els condemnen.

Aquesta situació assenyala un preocupant desconeixement de les lleis i directrius més elementals en matèria de protecció a la infància. Si nosaltres no vetllem pels seus interessos, qui ho farà? Situacions de vulneració de drets, de maltractament institucional… Si nosaltres no denunciem allò que és denunciable, qui ho farà?

I un pot arribar a mirar cap a una altra banda per moltes raons. De vegades les pressions són moltes i diverses. Arribar a pensar que l’altre, el tutor de l’escola, el tècnic de l’EAP, el referent de l’EAIA, l’EFI… coneix millor quines són les necessitats d’aquest infant o adolescent, quins són els seus interessos, els seus desitjos, els seus anhels, és una premissa que no ens podem permetre acceptar, ja que més enllà dels criteris tècnics amb que l’equip fonamenti la seva posició, està l’extens coneixement que dona conviure amb l’infant. I això ningú altre a banda de nosaltres ho té.

Les llargues nits d’insomni en que la Marta ve al despatx dels educadors a explicar què li passa pel cap; aquells dies en que el Marc està a la que salta perquè sent que la vida està sent injusta amb ell; aquelles tardes en que el Xavi plora en silenci, assegut tot sol al damunt de la seva llitera…

Clint Eastwood feia una afirmació que val per tot un tractat. “Les opinions són com els culs, tothom en té un”. La nostra feina doncs, està en fonamentar les opinions amb criteris tècnics, però sense perdre de vista que sovint aquestes són reforçades pel contingut de la pròpia llei. Així, necessitem més educadors socials disposats a plantar batalla, a no deixar a aquests infants a l’estacada, a defensar, amb criteri tècnic i amb el coneixement del que estableixen les lleis en matèria de protecció, allò que és el més adequat a les necessitats de cada infant. Perquè són fonamentalment els educadors que conviuen amb els nens als centres el qui veritablement coneixen el que necessiten. Ningú més té aquest coneixement.

I es pot córrer el risc de defensar-ho amb la boca petita, per no incomodar, per no significar-nos, reculant de seguida a la que algú alça la veu, perquè no ens ho creiem. Pressions per mantenir l’estatus quo, per tal de no generar un conflicte amb una escola, amb un equip tècnic. “Es vetlla pels interessos de les relacions institucionals”, diran alguns. Caldria pensar si sacrificar el benestar dels infants per preservar les relacions institucionals és un argument vàlid.

He arribat a sentir que si DGAIA, que és la tutora legal dels infants, no es preocupa, per què ens hem de preocupar nosaltres? Un argument fàcil. Resulta còmode escudar-nos en el que no fan els altres com si això ens eximís d’assumir la nostra part de responsabilitat.

Treballem amb material altament sensible. Algú ha de fer allò que vam dir que vindríem a fer.

Fa unes setmanes una companya em feia un comentari que vaig decidir tuitejar.

Potser cal començar a creure’ns d’una vegada per totes que DGAIA no és un ens abstracte, intocable, inamovible. Que DGAIA són tots i cada un dels professionals que la sostenen, que la formen, que la fan funcionar, i que té veritable sentit en el moment en que fa seves les necessitats dels infants, i escolta la veu dels qui cuiden d’ells.

Són els treballadors del sistema de protecció els qui han de donar un pas endavant per defensar, vetllar i garantir els drets i els interessos dels infants, de la mateixa manera que faria un pare o una mare amb el seu fill. Fins a on arribaria un pare o una mare? Fins a on arribaries tu? Ho veus? Com no son nostres no ens importen tant? No tenen potser els mateixos drets? No és aquesta la nostra responsabilitat? No és aquest el nostre encàrrec? Mirar cap a una altra banda mai pot ser una opció.

Tenim la responsabilitat ètica, però també legal de fer-ho, i no ens hauria de tremolar la veu. No ens hauria de fer por, i molt menys encara vergonya, defensar el que és de justícia defensar, perquè ningú altre ho farà.

Potser cal recordar que les institucions de protecció no tenen sentit en si mateixes, sinó que es justifiquen en la mesura que fan la funció per la que van ser concebudes: la protecció a la infància.

Quan una institució o un treballador està més preocupat per la seva pròpia supervivència, que no pas pel motiu original pel que està allà, alguna cosa com a sistema de protecció no estem fent prou bé. Un sistema que anteposa la seva pròpia defensa per damunt de la defensa dels drets, els interessos i les necessitats dels infants que ha de protegir, és un Sistema que fa aigües.

Existeixen poques coses més greus que ser incoherent amb un mateix. Així, tenim la responsabilitat i l’obligació de no defallir, de perseverar, de creure’ns-ho. De prendre consciència que si nosaltres, educadors socials, no mirem per ells, ningú altre ho farà.

Perquè algú ha de fer el que vam dir que vindríem a fer.

L’ACOLLIMENT PROFESSIONAL D’INFANTS AMB NECESSITATS ESPECÍFIQUES*

De l’abandonament a l’acompanyament especialitzat

A Catalunya hi ha actualment al voltant de 7000 infants tutelats per l’Administració. Són infants i adolescents que en molts casos no viuen amb les seves famílies perquè aquestes no saben, no poden o directament no volen fer-se’n càrrec. Així, molts d’ells acaben vivint en algun dels centres que conformen la xarxa de protecció a la infància.

Tot i que l’entrada en centre es planteja com el darrer recurs, en tant es considera que sempre que sigui possible els infants han d’anar a viure amb una família d’acollida mentre la situació a casa no es resolgui, l’escassesa de famílies sumada a les necessitats específiques de determinats perfils d’infants provoca que per a molts d’ells viure en un centre acabi sent l’únic horitzó de futur possible.

Per a resoldre aquesta situació es va desenvolupar en la Llei 14/2010 dels Drets i les Oportunitats de la Infància i l’Adolescència (LDOIA 14/2010) la mesura d’acolliment en Unitat Convivencial d’Acció Educativa (UCAE). Aquest tipus d’acolliment, conegut popularment com a acolliment professional o especialitzat, està adreçat a perfils com ara infants amb necessitats educatives específiques, amb alteracions de la conducta, grups de germans, infants a partir de set anys, amb malalties cròniques… És a dir, tots aquests infants que per les seves necessitats i característiques difícilment trobarien mai una família que els acollís.

Així, nens amb VIH, diabètics, amb alguna malaltia crònica, però també infants sense cap característica particular més enllà de tenir més de set anys, configuren la borsa de nens i nenes susceptibles de ser acollits sota aquesta mesura, i que busquen famílies compromeses, i amb la capacitat tècnica necessària (educadors, infermers, metges, pedagogs, psicòlegs…) per a poder atendre’ls adequadament.

Plantejat com un projecte professional, o bé com un projecte de compromís personal i social, i amb una prestació que va d’entre 1800 i 2900€ al més (en funció del nombre d’infants acollits i les seves característiques), a hores d’ara aquesta mesura segueix sent molt marginal, i sovint desconeguda pel públic en general i les possibles famílies.

A Catalunya tenim un sistema de protecció a la infància que desenvolupa bons recursos i té bones idees, i també tenim ciutadans compromesos, capaços i amb voluntat de millorar el món que ens envolta i la vida de molts d’aquests infants i adolescents. Ara només toca aconseguir que uns i altres es trobin, i es millori d’aquesta manera la vida i les perspectives de futur de tots aquests infants.

*Abstract per la comunicació a la III Jornada estatal d’intervenció social en salut materno-infanto-juvenil, organitzada per l’Hospital Sant Joan de Déu el 17 de Juny de 2016

Els nens de l’Artur Mas (VI): Tornar a començar*

La sèrie d’articles “Els nens de l’Artur Mas” vol apropar als lectors la realitat de la infància tutelada a Catalunya.


 

A la Sara mai no li ha agradat la llet. Quan era petita i estava amb la seva mare, abans d’haver d’anar a viure a un centre, recorda que hi havia molts crits a casa per aquest motiu. Havia deixat de donar-li importància perquè la mare també la renyava i la cridava per moltes altres coses: per cantar, per jugar es veu alta, per ballar pels passadissos. Aleshores devia de tenir quatre anys.

Quan va arribar al centre d’acollida ja en tenia sis i va haver de tornar a explicar a tothom que no li agradava la llet. Només una mica, li deien les educadores. Hi té un bon record, perquè les coses allà eren diferents. Hi havia altres nens i nenes com ella i se sentia estimada. Però no va durar.

Als pocs mesos la van dur a un altre centre. Li van explicar que el centre d’acollida on havia estat era només per un temps fins que li trobessin un lloc en un centre més definitiu.

Al nou centre les coses eren una mica diferents. Hi havia nens més grans i això al principi li va fer una mica de por. Una nit, mentre xerrava amb la Carla, la companya de la llitera de dalt, aquesta li va explicar que portava quatre anys esperant una família que l’acollís. En aquell moment tenia nou anys i havia perdut l’esperança. Deia la Carla que segurament s’estaria al centre fins els divuit, és a dir, encara li quedaven nou anys d’estar allà. Les famílies busquen nens més petits i jo ja tinc nou anys, explicava. Ja sóc massa gran.

La Sara tenia una tutora al centre que es deia Maribel i que li agradava molt. Era molt tendra amb ella i l’ajudava en tot el que necessitava. S’encarregava de que no li faltés res: la duia al metge quan era necessari, li comprava la roba, parlava amb els seus mestres i l’acompanyava en aquells dies difícils en que no sabia per què no podia deixar de plorar.

Passat un temps la Maribel va anar a parlar amb ella. Marxava del centre i ja no seria més la seva tutora. Li havien ofert una feina en un centre a la vora de casa seva i havia decidit acceptar-la. La Sara li va preguntar si podia marxar amb ella a l’altre centre, però això no era possible. Això li va dir casi amb llàgrimes als ulls.

Ara tindria una nova tutora i encara que ja la coneixia no seria el mateix. Se li feia molt feixuc haver-se de tornar a obrir a algú altre, a parlar-li de les seves coses personals o del que sent. I tot i que sabia que la Maribel li explicaria les coses importants de la seva família, de la seva escola o dels seus metges, temia que les petites coses caiguessin en l’oblit. Es perdria pel camí que li agrada que li facin pessigolles als peus, que li piquin l’ullet mentre li somriuen en un gest de complicitat, o que la despertin fent-li carícies al front. Li va costar una mica, però finalment es va adaptar.

Però malauradament no és així en tots els casos. Tot i que en els centres es fan importants esforços per garantir l’estabilitat i la continuïtat, això no és sempre possible. Viure en un entorn residencial implica per definició un cert grau d’inestabilitat que, lluny de poder ser eliminat per complet, només pot ser minimitzat. Absències dels referents educatius per períodes de vacances, baixes mèdiques, permisos per malalties familiar, o en alguns casos, fins i tot, una precarització en les condicions de treball que porta a una excessiva rotació de professionals. Sovint encabir els drets laborals amb les necessitats dels infants es converteix en un trencaclosques de difícil encaix.

Per pal·liar aquesta situació s’intenten introduir figures coreferents, però de vegades es perd de vista que malgrat els esforços per afavorir que els infants es vinculin són finalment ells qui decideixen a qui es volen vincular, i en quin grau. Són ells els qui en última instància trien l’interlocutor per les seves qüestions més personals, per parlar dels seus patiments, les seves il·lusions i els seus neguits.

Quan va fer els dotze anys va tornar a passar. La seva tutora la va cridar per explicar-li que ara era la Sara qui havia de marxar. Havia crescut i havia de passar al grup de grans.

La Sara sabia que tard o d’hora aquell dia arribaria però esperava, com qui tanca els ulls i espera que les coses que no agraden no arribin mai, que això no passés. Només la separaven uns vint metres del grup dels grans, en el mateix edifici. Ella passaria al grup d’adolescents i possiblement una nena nova ocuparia ara el seu lloc.

Els educadors d’allà els coneixia de vista, i amb alguns hi tenia bona relació. Alguns dels companys, a més, també havien estat temps enrere, igual que ella, en el grup de petits. Tot i així no podia deixar de pensar que permanentment havia de fer un esforç per adaptar-se als canvis. Era com si se sentís atrapada en aquella pel·lícula que tothom coneix amb el nom de “El dia de la marmota”. Adaptar-se als canvis una vegada, i una altra, i una altra. Això l’esgotava. Coneixia algun company del centre que havia tirat la tovallola. Perquè m’he d’adaptar si tot és temporal? deia. Ja estic cansat, feu el que vulgueu amb mi.

Ha passat un temps i ara, ja amb 13 anys, ha tingut la sort de trobar un família que l’aculli. Sap que és una cosa força extraordinària perquè a aquestes edats difícilment algú acull un infant. Es tracta dels pares d’una bona amiga de l’escola, i a base de trobar-se cada dia a la sortida de classe, i anar-se coneixent, sembla que han pres aquesta decisió.

Ara la Sara està molt contenta, perquè sap que té una oportunitat que molt pocs en les seves circumstàncies tenen. S’enfronta amb il·lusió i temor a una nova etapa, coneixedora de que no serà fàcil. Tira la vista enrere i veu amb certa distància el seu recorregut: a casa, al centre d’acollida, al nou centre, les escoles per les que ha passat, la Maribel, el canvi de tutora, el canvi de grup, nous educadors, nous companys… Ara ha de tornar a conèixer les persones que tindran cura d’ella. Seran el Marcel i l’Emma. Semblen bona gent, però se sent una mica cansada d’haver d’explicar novament que no li agrada la llet, que el seu color preferit és el groc, que li agrada dormir amb el seu peluix, caminar amb mitjons per la casa a l’hivern o estar sola quan alguna cosa l’angoixa.

Potser, simplement, està cansada de tornar a començar i es pregunta, preocupada, si s’acabaran abans els canvis o les seves energies per adaptar-se.

 

Per saber més:

 

* Article publicar a Social.cat amb data 17 de Setembre de 2015

El sueño de la razón produce monstruos

Y como Goya, que siendo pintor fue también filósofo, según demostró en aquel grabado en que escribió de su puño y letra que “el sueño de la razón produce monstruos”, a veces son necesarias personas, colectivos o instituciones que nos confronten con nuestro propio ser, y que intervengan contra esos monstruos engendrados en nuestro tiempo por el sueño de la razón.